Patria – Fernando Aramburu (2016) (I la fi d’ETA)

 

“El encuentro se produjo a la altura del quiosco de música. Fue un abrazo breve”

 

El nobel Elias Canetti ho explica a les memòries, quan, després d’assistir a la protesta per l’assassinat del canceller alemany Walther Rathenau, es veu atrapar pel dilema d’escollir entre la persona i la massa. Un nacionalista ultradretà havia mort el canceller en considerar que aquest arrossegava l’honor del país quan intentava negociar el deute d’Alemanya amb els països guanyadors de la Gran Guerra. Vint anys després, l’arribada de Hitler al poder donarà resposta al dilema de Canetti. Persona o massa? Hitler i els seus estrategs dels uniformes, les banderes i les desfilades acabaran llençant Alemanya a la bogeria del III Reich i les seves conseqüències.
Patria” d’Aramburu escull la persona per provar de donar opinió del conflicte basc.Com la literatura fa des de les tragèdies gregues, l’autor cerca uns personatges arquetips i un dia a dia, unes famílies, uns interessos, un poble, uns costums i fa el seguiment d’aquestes vides per aconseguir una imatge polièdrica del tema de la violència a Euskadi. 640 planes, una línia cronològica que l’autor mou a conveniència, una veu omniscient que explica els fets des de la distància i que permet reflexions puntuals en primera persona dels protagonistes. Una estructura de capítols curts, protagonitzats pels diferents personatges, dona velocitat de creuer a la lectura, de tal manera que. la narració flueix i no encalla. 640 planes? Potser siguin massa. La versemblança de la història? Aquest potser sigui el punt feble del llibre. Coincideixo amb l’opinió de Pau Luque sobre aquests arquetips que de vegades freguen l’estereotip. Aramburu ho explica des de l’objectivitat i eludeix els bàndols. Però la violència genera violència i marcar una línia a terra que determina actituds i activitats d’uns i altres. Llavors el dibuix de determinades històries queda macat, malgrat l’esforç de l’autor. Brilla la malaltia d’un dels personatges que sembla voler passar per metàfora de la història; l’obsessió per una idea, el virus d’un conflicte intern que trenca vides i dissol famílies i l’esperit de superació per treure’s del damunt l’infortuni. Aramburu deixa fer al pes de fets, al quefer biològic de la natura humana que finalment troba el lloc que li correspon. Treu de l’equació partits i associacions; hi són, però surten com pinzellades ambientals, com l’engrut que demana la història. Finalment queda la persona al final de l’embut, sostenint amb paciència mil·lenària aquesta piràmide invertida feta de milions de veus i decisions que ens plouen al damunt cada dia. Com passa al llibre, al final quedem sol amb l’adversitat, que és allò que resta de l’odi i el dolor quan han passat els altres, la massa de Canetti, cridant consignes i prenent decisions genèriques, les quals acabaran girant-se contra les vides del carrer que van i venen de la fleca a la carnisseria, del bar a la plaça, del banc al dispensari. Una roda que gira i es repeteix i que té un nom comú, sense que haguem de gratar-nos gaire la closca ni posar-nos filosòfics. Se’n diu egoisme. Allò de no veure més que el nostre rostre al mirall.

Per reblar el clau, el “Sense Ficció” TV3:
La fi d’ETA

Share Button

El triunfo de la muerte de Pieter Brueghel el Viejo – Según Elías Canetti

Avui acomiadem al pare d’uns amics de tota la vida. Bon viatge, Jordi Mallol Soler.

Centenares de muertos, esqueletos activísimos, se afanan por arrebatar hacia sus filas a otros tantos vivos. Son personajes de todo tipo, reconocibles por su posición social, que de forma masiva o individual se agitan frenéticamente: su energía supera con creces la de los vivos, con los cuales se ensañan. Sabemos que aunque todavía no han logrado su objetivo, lo conseguirán.

Nos ponemos de parte de los vivos, cuya resistencia quisiéramos reforzar, pero nos confunde el hecho de que los muertos parezcan más vivos que ellos. La vitalidad de esos muertos, si queremos llamarla así, tienen un único sentido: arrastrar a los vivos a su propio campo; no se dispersan ni acometen nada más, todos persiguen ese único objetivo.

Los vivos, en cambio, se aferran a su existencia de múltiples maneras. Todos son activos, ninguno se rinde, en este cuadro no he encontrado un solo ser humano cansado de la vida, esa vida que todos se niegan a entregar voluntariamente y hay que arrebatarles por la fuerza. Transformada de mil maneras, la energía de esta resistencia pasó a integrarse en mí, y muchas veces he tenido la impresión de ser yo mismo toda esa gente que opone resistencia a la muerte.

Elias Canetti – La antorcha al oído

Share Button

La llengua salvada – Elias Canetti (1977)

Avui, en el meu 53é aniversari, començo aquest llibre. Experiència i coneixement, és el que desitjo. I una prosa que camini. Segurament, serà.

la llengua salvada elias canetti

Rustschuk, al baix Danubi, on vaig venir al món, era una ciutat meravellosa per a un infant i, si dic que és situada a Bulgària, en dono una idea incompleta, perquè allà vivien persones de les procedències més diverses, en un dia es podien sentir set o vuit idiomes. A més dels búlgars, que sovint arribaven del camp, també hi havia molts turcs, que ocupaven un barri propi i, confinant amb aquest, hi havia el barri dels sefardites, el nostre,. Hi havia grecs, albanesos, armenis, gitanos. de la riba contrària del Danubi venien els romanesos; la meva dida, que no recordo, però, era romanesa. També hi havia russos dispersos
De petit, no m’adonava gens d’aquesta diversitat, però constantment en notava els efectes. Alguns personatges els tinc presents en la memòria tan sols pertanyien a un grup ètnic determinat i es diferenciaven dels altres pel seu vestit regional. Entre el servei que vam tenir a a casa al llarg d’aquell sis anys hi hagués una vegada un circassià i més tard un armeni. la millor amiga de la meva mare era Olga, una russa. Un cop per setmana els gitanos acudien al nostre pati, tants, que em semblaven tot un poble sencer. de la por que em feien, ja hi haurà ocasió de parlar-ne mes endavant.

la llengua salvada elias canetti text

Share Button