Patria – Fernando Aramburu (2016) (I la fi d’ETA)

 

“El encuentro se produjo a la altura del quiosco de música. Fue un abrazo breve”

 

El nobel Elias Canetti ho explica a les memòries, quan, després d’assistir a la protesta per l’assassinat del canceller alemany Walther Rathenau, es veu atrapar pel dilema d’escollir entre la persona i la massa. Un nacionalista ultradretà havia mort el canceller en considerar que aquest arrossegava l’honor del país quan intentava negociar el deute d’Alemanya amb els països guanyadors de la Gran Guerra. Vint anys després, l’arribada de Hitler al poder donarà resposta al dilema de Canetti. Persona o massa? Hitler i els seus estrategs dels uniformes, les banderes i les desfilades acabaran llençant Alemanya a la bogeria del III Reich i les seves conseqüències.
Patria” d’Aramburu escull la persona per provar de donar opinió del conflicte basc.Com la literatura fa des de les tragèdies gregues, l’autor cerca uns personatges arquetips i un dia a dia, unes famílies, uns interessos, un poble, uns costums i fa el seguiment d’aquestes vides per aconseguir una imatge polièdrica del tema de la violència a Euskadi. 640 planes, una línia cronològica que l’autor mou a conveniència, una veu omniscient que explica els fets des de la distància i que permet reflexions puntuals en primera persona dels protagonistes. Una estructura de capítols curts, protagonitzats pels diferents personatges, dona velocitat de creuer a la lectura, de tal manera que. la narració flueix i no encalla. 640 planes? Potser siguin massa. La versemblança de la història? Aquest potser sigui el punt feble del llibre. Coincideixo amb l’opinió de Pau Luque sobre aquests arquetips que de vegades freguen l’estereotip. Aramburu ho explica des de l’objectivitat i eludeix els bàndols. Però la violència genera violència i marcar una línia a terra que determina actituds i activitats d’uns i altres. Llavors el dibuix de determinades històries queda macat, malgrat l’esforç de l’autor. Brilla la malaltia d’un dels personatges que sembla voler passar per metàfora de la història; l’obsessió per una idea, el virus d’un conflicte intern que trenca vides i dissol famílies i l’esperit de superació per treure’s del damunt l’infortuni. Aramburu deixa fer al pes de fets, al quefer biològic de la natura humana que finalment troba el lloc que li correspon. Treu de l’equació partits i associacions; hi són, però surten com pinzellades ambientals, com l’engrut que demana la història. Finalment queda la persona al final de l’embut, sostenint amb paciència mil·lenària aquesta piràmide invertida feta de milions de veus i decisions que ens plouen al damunt cada dia. Com passa al llibre, al final quedem sol amb l’adversitat, que és allò que resta de l’odi i el dolor quan han passat els altres, la massa de Canetti, cridant consignes i prenent decisions genèriques, les quals acabaran girant-se contra les vides del carrer que van i venen de la fleca a la carnisseria, del bar a la plaça, del banc al dispensari. Una roda que gira i es repeteix i que té un nom comú, sense que haguem de gratar-nos gaire la closca ni posar-nos filosòfics. Se’n diu egoisme. Allò de no veure més que el nostre rostre al mirall.

Per reblar el clau, el “Sense Ficció” TV3:
La fi d’ETA

Share Button

Rock Springs – Richard Ford (1987)

“El pensaba que ella regresaría un día al hogar, y que la vida volvería a comenzar. Pero yo me había hecho a la idea de que las cosas acaban y jamás vuelven a empezar, lección nada difícil de aprender cuando no se ha visto sino eso en el entorno. Y en aquel momento me pregunté únicamente si mi madre me había mentido alguna vez, y – si lo había hecho – en qué…”

rock-springs

Richard Ford reflexionaba hace unos días sobre la victoria del presidente Trump en un artículo en El País. Podemos darle las vueltas que queramos, pero siempre ha ocurrido igual con los candidatos favoritos y los pretendientes.Damos el éxito a uno y gana el otro. Pasó con Ronald Reagan ¿Cómo van a poner a semejante actor chusco de presidente? Lo fue. Llegó Bush padre para aprovechar el derrumbe del muro soviético y encendió el asunto árabe. Llegó de Arkansas el outsider Clinton para batir contra pronóstico al héroe de la guerra del Golfo. Ocho años después, reaparece Bush padre reencarnado en el hijo para derrotar al glamouroso Al Gore y continuar con la faena en Oriente Medio. Ellos, quienes sean, se lo guisan y se lo comen, esperan su turno para sus ocho años limitados de mandato. Esperan sabiendo que les llegará la tanda. ¿Cómo podía ganar Trump? Pregunten a sus ciudadanos. Seguro que muchos dirán que les importa un rábano.

Ford se pregunta por el fracaso cuando en el 87 describió las causas en los cuentos de este “Rock Springs”. Vidas devastadas sin principio ni fin, vidas elementales en cuanto a necesidades básicas, sobrevivir con el dinero justo, cualquiera de sus personajes podría aseverar que sin el mañana vivirían mejor. Repetición automática de los errores, delinquir, engañar sin cargo de conciencia, porque los planes son los que son. La gente de sus historias, practicantes de un carpe diem nihilista, no van a esforzarse por encontrar una solución. Ni aún menos ponerse a arreglar el país. Motel, coche robado, fantasías de minas de oro. Cambiar de faena, de un bar a una bolera o a una granja, de pareja, aquella por aquella otra que está igualmente desesperada. Reincidir. Robar. Aceptar la condena y hasta que le liberen. Venir de una guerra, meterse en otra y perder, por supuesto. ¿Cómo a esta gente va a importarles lo que pase en la Casa Blanca? Leyendo el libro vemos a Trump como una proyección social de esa gente, esa gente que no vota, por supuesto, que debe despertar el jueves de la votación preguntándose si hay algo importante qué hacer hoy y no recordar. ¿Realmente les va importar quién mande? Y por lo que parece son legión. A partir de aquí, los grupos de presión de arriba se reparten el pastel. Ocho años unos, ochos años otros. Y no hay más cera que la que arde.

Eye of a hurricane, listen to yourself churn.
World serves its own needs, dummy, serve your own needs.
Feed it off an aux speak, grunt, no strength.

Share Button

Eco i els llibres / Moby i la tecnologia

Del Babelia del País, 8 d’octubre del 2016

inventos-de-eco

“El anuncio apareció probablemente en Internet, Se trata de una pseudopropuesta comercial que anuncia una novedad, el Built-in-Orderly Organized Knowledge, cuyas siglas conforman el acrónimo BOOK, es decir, libro. Sin hilos, sin batería, sin circuitos eléctricos, sin interruptor ni botón, es compacto y portátil y puede utilizarse incluso estando sentado delante de la chimenea. Está compuesto por una secuencia de hojas numeradas (de papel reciclable), cada una de la cuales contienen miles de bits de información. Estas hojas se mantienen unidas en la secuencia correcta gracias a un elegante estuche llamado encuadernación”

apocalipticos

Del mur de Dan Kirchner

Share Button

Le Conditionnel de Variétés – Léo Ferré – Eiffel (1971 – 2003)

Segons El País, avui Léo Ferré hauria fet cent anys. De tots els artistes que el pare em feia escoltar els diumenge al matí al menjador de casa, abans que la mare ens engegués a dida, aquest era qui se’m feia més difícil de pair. Potser perquè dels Brassens, Vian, Montand, Becaud, Brel, Seurrat i companyia, era el més iconoclasta, qui vivia autènticament déhors du systeme era ell, i ens ho feia sentir així. Anarquista, lluitador anti-franquista, poeta insolent, músic. El pare sempre explica l’anècdota del dia que se’l va trobar en un aire de repos d’una autopista francesa i li va caure el mite. Per brut i deixat com el va veure que anava. Dehors du system Incorregible, també.

le conditionnel

Comme si je vous disais qu’un ministre de l’Intérieur d’une
République lointaine ou plus présente pouvait être une
canaille

Je ne suis qu’un artiste de Variétés et ne peux rien dire
qui ne puisse être dit “de variétés” car on pourrait me
reprocher de parler de choses qui ne me regardent pas
Comme si je vous disais qu’un Premier Ministre Britannique
ou bien papou ou bien d’ailleurs pouvait être déclaré
incompétent
Comme si je vous disais qu’un ministre de l’Intérieur d’une
République lointaine ou plus présente pouvait être une
canaille
Comme si je vous disais que les cadences chez Renault sont
exténuantes
Comme si je vous disais que les cadences exténuent les
ouvriers jamais les Président
Comme si je vous disais que l’humiliation devrait pourtant
s’arrêter devant ces femmes des industries chimiques avec
leurs doigts bouffés aux acides et leurs poumons en rade
Comme si je vous disais qu’à Tourcoing et plus
généralement dans le textile en ce moment ça licencie
facile
Comme si je vous disais qu’il pourrait peut-être exister un
prisonnier politique qu’on aurait jugé pour la forme
Comme si je vous disais que je pourrais suivre dans la rue
ce procureur qui regarde avec l’eau dans la bouche le ventre
d’une enfant mineure
Comme si je vous disais que ce procureur pourrait être
celui qui aurait pu requérir contre ce prisonnier politique
qu’on aurait jugé pour la forme.
Comme si je vous disais qu’un intellectuel peut descendre
dans la rue et vendre le journal
Comme si je vous disais que ce journal est un journal qu’on
aurait pu interdire
Comme si je vous disais que le pays qui s’en prend à la
liberté de la presse est un pays au bord du gouffre
Comme si je vous disais que ce journal qui aurait pu être
interdit par ce pays au bord du gouffre pourrait peut-être
s’appeler la Cause du Peuple
Comme si je vous disais que le gouvernement intéressé par
ce genre de presse d’opposition pourrait sans doute
s’imaginer qu’il n’y a ni cause ni peuple
Comme si je vous disais que dans le cas bien improbable où
l’on interdirait le journal la Cause du Peuple il faudrait
l’acheter et le lire
Comme si je vous disais qu’il faudrait alors en parler à
vos amis
Comme si je vous disais que les amis de vos amis peuvent
faire des millions d’amis
Comme si je vous disais d’aller faire tous ensemble la
révolution
Comme si je vous disais que la révolution c’est peut-être
une variété de la politique
Et je ne vous dis rien qui ne puisse être dit de
“variétés” moi qui ne suis qu’un artiste de Variétés.

leo ferrer

Share Button