David Bowie A Barcelona: Sobre la expo del Museu del Disseny

Recordo fa uns anys que l’UE va exigir el botiguer d’aquí afegir el preu del producte exposat a l’aparador sota pena de multa pel que entenia l’engany més vell del món d’entri i miri que ja parlarem del que val això que vol. D’acord. Llavors van arribar els concerts i de les mil peles per concert, vam passar a les 1.200 més les famoses despeses de gestió que et somreia el botiguer. Ara cal passar pel sedàs del banc i el seu interès o, directament, del revenedor de preus o rebentador de preus que compra a 80 i revèn a 300 a histèrics fans de no sé quin producte de la tele reconvertit en show-bizz. I tal. Llavors vas a la pàgina del Museu del Disseny per veure què val i quan pagues, dels 14.90 et cobren 15.90. Doncs això, un euro més per la patilla i despeses de gestió, i com tenen la paella pel mànec, et fots. I com Ticketea t’ha pres el correu, cada dia et recorda que s’acaben les entrades. En fi… meravellós el servei.

L’exposició:
Dues hores llargues de passeig. Història, vídeos, roba, música. Algun intent de mapping. Anecdotaris. La seva vida per terra, mar i aire, tot amuntegat i desordenat, sense una seqüència històrica clara. Visita d’auriculars que et connecta amb diferents senyals de la sala i, si es creuen o no sap d’on ve la veu aquesta, tampoc passa res que ja t’hi aniràs acostumant. Un gentada, i això que l’entrada va per hores, podeu veure-ho a la pàgina de la venda d’entrades. Una gentada que endarrereix el pas i el ritme de veure l’exposició.
Un consell: Aneu-hi a primera hora, d’aquesta manera acabareu el recorregut.
El material. El vestuari com el motiu principal de l’exhibició. El vestuari que va marcar els diferents estats de Bowie, líquids, sòlids o gasosos, i la seva transformació musical. Molta documentació com per fer el fet, retolada, en molts casos, amb un cos de lletra petit que dificulta la lectura i lluny de la vista dels ulls. Molt vídeo, res nou, molt material es troba a YouTube, però va bé per a omplir aquella cantonada que queda lliure. Entrevistes i testimonis. Bowie xerrant dels orígens, de la família i la infantessa, però sense subtitulació. Les diferents etapes. El sexe, drogues i rocanrol de sempre. Berlín. El cinema i la interpretació. Les últimes dues sales a corre-cuita perquè els segurates t’empaiten a la sortida perquè ells també tenen drets i han de plegar. I tal.

El cos que et queda: “Sordid details following“. La reflexió de Lenore que he enllaçat d’inici acaba d’empènyer cap a la decepció. La decepció es creua amb l’emoció que provoca la memòria de Bowie però es decanta pel què hauria fet DB amb una expo de la seva vida i miracles. Essent curosos, tampoc es pot parlar d’exposició, més aviat d’un recull de memorabilia. Pot descobrir el personatge a qui el desconeix, afegir informació a qui sabia quatre coses d’ell i un grapat de cançons, però al fan de tota la vida no li aporta res. O aquest és el meu cas. Que finalment acabo veient el tot per la pasta que domina el destí turístic de la ciutat. Llest per al tot inclòs dels milions de turistes que ens visiten i que passaran per l’obra inacabada de les Glories (que talment sembla formar part del decorat berlinès de Bowie) per a recordar-se que un dia van veure aquella expo tan fancy de Bowie a Barcelona. I poca cosa més.

Share Button

Música de la setmana

Messi és Déu (un altre cop després de diumenge passat) i Cris Ronaldo és Amol

Aquesta setmana han caigut “Ziggy Stardust” de Bowie, el primer disc de The Clash, “Life’s Rich Pageant” de R.E.M. i “Abbey Road” de The Beatles de manera rotativa. Vells clàssics com a font d’inspiració per a escriure. Quina és la formula magistral d’una obra? Què permet mantenir l’interès des de la primera plana? Què cal per a no avorrir? Qüestió de gustos.

I’d send my photograph to my honey – and I’d c’mon like
a regular superstar

Arca – Arca (2017)

Agafin Anthony and the Johnsons i el barregen amb la proposta d’un tecno fosc com ara Burial. En un llenguatge més planer, imaginin el seu cantant d’òpera favorit interpretant àries cego d’èxtasi.

 

Vampyria – Tete Montoliu & Jaume Sabatés (1974)

Qui recorda Tete Montoliu? Un extraordinari disc a reivindicar. Dos pianos, un clàssic i un elèctric, dialoguen sobre temes foscos. L’eternitat a quatre mans i dos talents naturals. Melodies que et xuclen la sang.

Robert Wyatt – Ep’s (1999)

 

 

 

 

 

 

 

Fa uns anys, Robert Wyatt va compilar diferents discs breus de la seva carrera en una caixa. Bàsicament, versions. Amb el seu estil inconfusiblement tou

Share Button

Blackstar – David Bowie (2016)

El tipo se lo cocinó y comió sabiendo que se estaba yendo. Como el tahúr que era, jugando siempre con las cartas marcadas.

blackstar Quiso dejarlo todo recogido, se lo exigió al límite de sus fuerzas; después de haber hecho de todo, era lo mínimo, debió decirse el comediante: desde bailar con la más fea a contemplar el mundo desde una cima para elegidos. Quería el control último de los detalles a pesar de jugar con las fuerzas justas. Que no fallara nada. No antes de desaparecer tras la cortina. Sabiendo que se iba, necesitaba un último esfuerzo, esa obra final que sellase su destino (que seguramente no será la última. Ya corre la voz que tenía otro disco en ciernes. Igualmente, compañías y ejecutivos ya habrán arramblado con todo el material posible de cara a esos aniversarios que tanto les ponen y que les van como anillo al dado para llenar la caja de los beneficios). Un testamento, su testamento, a pesar de la quimioterapia, los paliativos, la debilidad de determinados momentos y el mal trago que estaría pasando cuando le prohibieron fumar (¿o fumabas a escondidas en los lavabos, David?). Seguro que lo comenzó a grabar cuando acabo el anterior, seguramente cuando el médico le fue con las malas noticias de los últimos análisis y le activó la cuenta atrás. Le imagino convocando a sus colaboradores y poniéndoles a trabajar, firmadas previamente las cláusulas de confidencialidad sobre su próxima marcha. Imagino a David, obsesionado con los mensajes que quería hacer sonar, sobre cómo los haría sonar, le supongo enfadado con él, con la enfermedad, con el mundo, con el peldaño que querría subir y con la debilidad que le trababa el esfuerzo, con querer seguir grabando mientras las asistencias se lo llevaban a rastras del estudio. Afortunadamente, el disco salió adelante como él había previsto, a pesar que seguramente se fue a la tumba envuelto en un mar de dudas, le supongo un musitado “y seguro que no estaré haciendo el ridículo”, a su fiel productor Toni Visconti en el momento de su despedida, “¿lo habré hecho suficientemente jazzy, jefe? ¿Sonará con ese toque Berlín que quería dar al ambiente del disco”. Y el fiel Visconti, diciéndole que sí, que no se preocupara, que todo estaba hecho y que ya podía dejar tranquilo el planeta. ¿Y venderlo?, pregunto con la mente enturbiada y una sonrisa cómplice. “Sí, David”. En las puertas de la muerte, debió contemplar su recorrido y sentirse bastante cómodo con algunas excepciones, pocas, debido a ese callejón sin salida que oprime a veces las almas de los creadores y que provoca algún patinazo. Hasta llegar hasta este suntuoso y bello “Blackstar” que podemos encajarlo por el lado romántico de la muerte planeada, o por el lado de seguir haciendo sonar la caja registradora por la vía del morbo. O sencillamente que se fue y nos dejo esto como regalo de despedida, como parte del testamento que merecemos aquellos que le seguimos y ingresamos nuestro dinero a su cuenta, a cambio de unos determinados momentos sellados con su música. Como los gustos, los culos y los colores, cada uno con el suyo.

Share Button

38 anys d’un Plaer Desconegut – Joy Division

unknown pleasures (2)

Un altre d’aquells discos que va costar d’entendre per la nuesa del so. Per la distància dels esdeveniments, perquè, llavors, a Barcelona, encara anàvem una passa per darrere, quan nosaltres ens dedicàvem al punk, al Regne Unit ja exploraven altres àmbits sense abandonar la provocació i aquell dubtar de tot. Mentre aquí encara ens embrutàvem i ens confoníem, allà buscaven una solució constant al canvi des d’un sentit social de l’ordre. Ells pensaven en conquerir el planeta amb vint-i-pocs anys quan nosaltres encara no sabíem ni com creuar un carrer. Allà la música era un negoci que demanava novetats sense parar i aquí la gent es moria perquè no se sabia punxar. Allà matava l’autoexigència quan calia superar el salt anterior i entraven en joc substàncies i deficiències desconegudes. Coses d’aquestes.

This is the room, the start of it all,
No portrait so fine, only sheets on the wall,
I’ve seen the nights, filled with bloodsport and pain,
And the bodies obtained, the bodies obtained.
“Day of the Lords”

Exhaurida en poc més d’un any tota aquella mala llet, calia que la roda seguís girant però en una altra direcció o amb les revolucions canviades. La sang nova de trinca del negoci, en molts casos, filla de la segona guerra mundial, va deixar de picar a la mateixa paret. Entenent el problema, van baixar el volum. La distorsió i l’electricitat tenien un cert recorregut curt per a la seva poca experiència. Despullar l’artefacte també feia punk, treure coses era més fàcil que afegir-ne, convertir les cançons en esquelets amb quatre coses bàsiques a l’aire i res més.

A change of speed, a change of style.
A change of scene, with no regrets,
A chance to watch, admire the distance,
Still occupied, though you forget.
“New Dawn Fades”

Llavors, suposo que atents al que feien alguns dels referents veterans més il·lustres, cas de Bowie, per exemple, van acabar ficant el nas en el Berlín del mur i el check point charlie. La curiositat de molts d’ells, estudiants de les art-schools britàniques, va connectar d’immediat amb allò que emanava del centre del vell continent. Segurament perquè responia a allò que buscaven. Talment com Bowie i Iggy Pop quan s’hi van desplaçar a refer les seves carreres musicals. Llavors, del “Heroes” de Bowie o “The Idiot” de Iggy Pop van saltar al “Radioaktivitat” de Kraftwerk, exponent de la mínima expressió musical, perquè es produís la simbiosi que anaven cercant.

And she showed up all the errors and mistakes,
And said I’ve lost control again.
“She’s lost control”

La manca de consciència real del propòsit, que no de les pretensions artístiques del grup, resulta clau per fer diana. És l’essència que traspua de la primera cançó a la darrere. Baix i guitarra es complementen i recolzen amb quatre notes elementals i una manera molt bàsica de sonar, la bateria tiba de l’invent amb un ritme constant i un so primitiu i tecnològic alhora, la veu és una incandescència constant, escoltar-la és veure els ulls clars del cantant dins d’un vestit gris, la seva suor, la incomprensió del món que l’acompanya. El disc barreja aire lliure i rigidesa, complexitat ambiental i noves maneres, foscor i lucidesa. La clau és que es reparteix tot a part iguals. Entremig Ian Curtis canta a “Shadowplay” que ha trobat la veritat en la cantonada d’una cambra amb finestra. Després de veure la pel·lícula “Stroszek” de Werner Herzog i d’escoltar “The Idiot” de Iggy Pop, un matí de maig de 1980.

38 anys d’un plaer desconegut.
L’origen d’una portada
“Unknown Pleasure”, un disc 10, segons Pitchfork

Share Button