Shipbuilding – Elvis Costello / Robert Wyatt (1982 – 1983) (& Suede)

Quan no se sap quina és l’original i quina la versió, quan no se sap quina supera en qualitat l’altra. En qualsevol cas, revela l’horror d’una guerra de butxaca com el conflicte de Les Malvines. Composta per Elvis Costello, la lletra respon a la promesa del govern britànic segons el qual la guerra revifaria l’activitat de les drassanes angleses aturades per la crisi. Com diu la lletra, la bona nova pretenia pujar els ànims de la gent a còpia d’engegar joves anglesos al fons del mar.

Is it worth it?
A new winter coat and shoes for the wife
And a bicycle on the boy’s birthday.

It’s just a rumor that was spread around town
By the women and children, soon we’ll be shipbuilding

Well I ask you
The boy said ‘Dad, they’re going to take me to task
But I’ll be home by Christmas.

It’s just a rumor that was spread around town
Somebody said that someone got filled in
For saying that people get killed in
The results of their shipbuilding.

With all the will in the world
Diving for dear life
When we could be diving for pearls.

It’s just a rumor that was spread around town
A telegram for a picture postcard
Within weeks they’ll be reopening the shipyard
And notifying the next of kin
Once again.

It’s all we’re skilled in
We will be shipbuilding.

With all the will in the world
Diving for dear life
When we could be diving for pearls.

Una història estranya. Elvis Costello la va escriure amb Clive Langer, pensant editar quatre versions diferents. Wyatt va acceptar la idea de collar públicament Thatcher per la ignomínia d’aquella guerra però, inestable com era llavors, es va fer enrere. Finalment ho va fer, en format single, d’aquella manera discreta, com la seva veu. Perquè sembla que la difusió definitiva va arribar mitjançant la versió que Costello & els Attraction van incloure l’any següent al LP “Punch The Clock”, aconseguint pel tema la participació del trompetista Chet Baker. Entre una versió i l’altra, van de la cançó l’himne antibel·licista que es pretenia per treure els colors al poder mentider i trampós. Com diu la lletra, construint vaixells i engegant els nois a cercar perles.

Afegeixo la versió de Suede (per allò de donar continuïtat a la tradició)

Share Button

Open, To Love – Paul Bley (1973)

“Incluso cuando se equivoca, se equivoca de manera brillante”, comentaba no hace mucho Agustí Fernández sobre la magia pianística de Paul Bley, y parafraseando quizás a Miles Davis, cuando le recriminaba a Wayne Shorter que si se equivocaba, se equivocase fuerte.
(Del recordatorio de Pablo Sanz. El Mundo del 5/01/2016)

paul bley open to love

El pianista de jazz Paul Bley (Montreal, 1932) traspasó el domingo 3 de enero, según informó su discográfica, la mítica ECM. A partir de aquí, silencio. Como uno de esos que se practican entre notas de jazz frío, ese momento de reflexión sostenido que dedos y mente se toman antes de sacar otras notas. El tres de enero parece un mal día para morir, porque eché de menos algún recordatorio de esos periodistas amantes de Kamasi Washington para este grande del jazz que se nos iba por una puerta discreta, como sin querer molestar. No hubo panegírico de turno ni pequeño homenaje, ni columna o página. Tampoco está mal, parece. Porqué si no se ha hablado de él, ni se ha mostrado un mínimo interés (a pesar de su categoría), pues para qué practicar esa deleznable hipocresía de última hora para con los muertos. En fin… Una escucha a este “Open, To Love” permite entender o tomar medidas a la grandeza de su estilo, porque era lo que tenia Bley, estilo, eso tan difícil de poseer y por el que muchos artistas matarían. Con un legado de más de cien discos entre grabados en estudio o en directo. Con infinidad de colaboraciones con primeras figuras del asunto. De Sonny Rollins a Chet Baker, Coleman Hawkins, Archie Sheep, etc… ¿Seria por su estilo abstracto? ¿Por la frialdad de las composiciones? Esa manera de anteponer la razón al arrebato. Aquello que llaman conocimiento y que ha quedado enterrado entre pilas de basura conceptual.
De nuevo, sí, eso. Que pase el siguiente que aquí esperamos turno para cuando nos toque.

Share Button

Música d’agost

“Big Dipper” – Built to Spill (1994)

 

“Close West” – Dominique A (2012)

 

“Reno Poem” – Bigott (2013)

 

“F for you” – Disclosure (2013)

 

“When I Grow Up” – Fever Ray (2009)

 

“Old Devil Moon” – Chet Baker (1958)

 

“I come from the mountain” – Thee Oh Sees (2013)

 

“Fire Waltz” – Eric Dolphy

Share Button

“Chet” – Chet Baker (1958)

 

 

Hi va haver un temps que les cobertes dels discs parlaven. Feien la feina de donar contingut als ulls abans d’escoltar. La gent buscava en la música guarir-se de misèries i guerres. En quatre, sis, deu, dotze cançons. Vint minuts per cara. Jazz, blues, espirituals. Veus negres i orquestres de dotze musics. Be-bop, post-bop, free i tots els estils. Whisky, ginebra. Heroïna.

1959. El disc encara era un negoci incipient que seguia l’esplendor que marcava la industria del cinema des de les dues costes del EUA. El fenomen Elvis Presley ja havia esclatat i ja s’escoltava el fregar de mans dels seus productors que anunciava una pluja de bitllets.

“Chet”, (1959). A un cop d’ull, el productor arrisca des del títol a la foto.”Chet”, a seques,  presenta al compositor i interprete com algú fora d’òrbita amb dret a lluir nom. L’acompanyen d’amagat Bill Evans al piano, Art Pepper al baríton, Herbie Mann a la flauta, Kenny Burrell a la guitarra i l’incomustible Paul Chambers al contrabaix. Entre d’altres. La novetat del disc present és que Chet Baker s’estalvia de cantar. 10 blues típics de Chet Baker, amb les pulsacions al límit. Trompeta i recolzament daurat perquè ell vagi fent, llençant les seves notes que són llaços de seda.

“Chet” (1959): El color torrat de llum baixa imposa la intenció. Enmig, la fisonomia de l’artista suggereix l’imatge d’un boxador sonat i a punt per a la lona. Entrecella arrufada, la vista en el no-res, la ment, potser, en el moment de vici i soledat, després de la feina. Res importa. La foto és crua i directe, la mirada del músic sembla acceptar el naufragi de la vida. Un altre disc, un altre dia de silenci. La model que l’abraça pel darrere no suavitza la duresa de l’impacte, per molt d’amor que hi posi.

Quan escoltes el disc, la foto de la portada es difumina. La trompeta del Chet, algú ja l’ha desada en una funda color negre taüt. La model fa nones després d’un dia intens de sessions fotogràfiques. Jerseis, sabates i un músic, i un famós, el cantant de “My Funny Valentine” de fa uns anys. El Chet també dorm, tot i que a la seva manera. Ja m’entenen.

 

Share Button