London Calling – The Clash (1979 – 2014)

Recordo el dia. Va ser a la botiga d’electrodomèstics Vidosa de Balmes amb Pàdua. Ja no existeix, ara és un basar d’estris per a la casa. La secció de discos era a la planta baixa, baixant les escales, després de passar per la part dedicada a la fotografia. Em va caldre escollir entre dos discos de la companyia CBS, els dos eren dobles i lluïen l’adhesiu “no pagues más de quinientas pesetas” a la coberta. Eren el “London Calling” de The Clash i “The River” de Bruce Springsteen. Cinc-centes peles, el preu d’un per dos. Una ganga, una jugada de màrqueting i la meva setmanada que volava. La cara de l’un i aquell paio trencant el baix contra el terra. Bruce Springsteen i el seu “Born to run”, el primer disc del Clash. Decidir entre el rock and roll de sempre o perseverar en el punk. No vaig dubtar.
Potser el disc d’una època, d’una generació. Un exemple a seguir en termes de creació. Pel risc, la hiperactivitat, la lucidesa. Obrir amb aquell èpic “London Calling” i el rock rabiüt de “Brand New Cadillac” i llavors sonava “Spanish Bombs” i jo li anava al pare a dir-li que uns punks anglesos havien fet una cançó sobre la guerra civil, sonava “The guns of Brixton” i el baix martellejava a la cambra una vegada i una altra, i si tal cançó no em feia el pes, jo insistia fins que m’acabava entrant, i “Jimmy Jazz“, “Train in vain“, “Lost in the supermarket“, ensenyant el disc a tothom amb un “és la puta bomba”.
35 anys fa d’això.
(més 1)

Share Button