Un divendres de primavera 2017

De sis de la tarda a tres de la matinada

Iosonouncane – Die

Engegar amb bon peu a les sis de la tarda amb una proposta electrònica que barreja aires cantautors italians amb Morricone i Goblin a l’horitzó. Guitarra i samplers, teclats, bateria, timbals i més sintetitzadors, més una noia als cors i soroll d’esquellots. Un so dramàtic i cinematogràfic mentre el dia cau al mar i el sol insisteix.
Un tast:

Mitski – Puberty

Baix, guitarra i bateria. Trets orientals, actitud indolent i soroll punk. Llocs comuns, començant per la veu llefiscosa de la noia i pel contrast de sensacions. Tres cançons.

Sinkane – Live and Livin’ it

Algun encara arrossega l’herència de Talking Heads nascuda de les escoltes que van fer de Fela Kuti amb Eno mentre produïen “Remain in Light”. Molta diferència i millora entre el disc i el directe d’aquest Sinkane.
Un tast:

Sampha – Process

Soul sense un instrument convencional? La veu de Sampha és l’instrument de veritat. Poderós, infinit, fins a esborrar aquell vesant bavós que de vegades pateix el soul d’escola. Sampha, destinat a trencar mercats i vendes quan assoleixi el prestigi que pertoca.

William Tyler – Modern Country

El moment de l’entrepà correspon a l’estil esponjós d’aquest senyor. Blues i country estratosfèric a l’estil John Fahey que es deixa fer només posant l’orella. 17 euros per dos entrepans. Barcelona és bona si la bossa sona i et deixen pelat.

Swans – Glowing Man

Allò de cançons de vint-i-tants minuts, emulant els vells compositors de clàssica. Inici, nus i desenllaç i Michel Gira dirigint les operacions dels companys amb la seva gesticulació habitual. Cada bolo sembla igual però és diferent segons l’estat d’ànim, la forma física que els acompanyi, les ganes de tocar, etc… segons pugi i baixi els braços, somrigui o exclami a l’apocalipsi particular de les seves cançons.

The Make Up – Destination Love

Retirats dels escenaris, tornaven vestits de lamé platejat, amb el seu líder i cantant, Ian Svenonius, en plena forma i donant-ho tot, com aquella vegada al Bikini de feia un munt anys. El seu so garatge els va dur a la cripta després d’un moment d’esplendor. El seu moment d’esplendor a l’escenari Primavera va reviure alguns dels himnes que vam ballar als 90’s. Va venir el jutge i va dictar sentència al nostre favor.
Un tast

Run The Jewels – Run The Jewels 3

La traca i el mocador de divendres amb tall de subministrament elèctric inclòs. Dos paios i un DJ, expressió minimalista de la música del present. Els USA Trump i Wasp tenen un problema amb aquest duo blanc i negre, martell de soflames incendiaries a cop de rimes enganxoses i amb un munt de seguidors per tot el món. Durant una hora van sacsejar cossos i consciències amb música i avisos del perill que amenaça la societat des de la casa blanca.

I fins un altre any (si s’escau)

Share Button

Television – Television (1977-2017)

2017 – 1977. D’aquests quaranta anys segur que seguiran un munt d’aniversaris i homenatges.

Aquest “Marquee Moon” va sortir al carrer un 8 de febrer del 77 després de tres anys d’espera. Potser per la manca de provocació o de glamur que la seva imatge de nanos polits transmetia van haver de deixar passar els discs de debut de gent com Ramones o Blondie, seguint ells l’estela del seminal “Horses” de Patti Smith. Massa aire formal universitari pel món perillós de Manhattan, Brooklyn i el Bronx dels 70’s que ens arribaven mitjançant les sèries de lladres i serenos. Potser fos aquesta una de les raons per prémer fort talent i inspiració i extreure un disc que tallés l’alè, perquè ells no farien un tracte de gresca per soroll ni tampoc cançons de pop i Farfisa (amb tots els respectes). Diu la llegenda que quan es van presentar al CBGB amb la maqueta els van deixar les tardes de diumenge perquè eren les més fluixes de públic. A veure si els nanos aquells amb cara de bones persones les aconseguien animar. Ells tenien clar que no pujarien a l’escenari amb cançons de tres minuts, malgrat els volessin gots i ampolles. Duien tres anys practicant i polint l’invent. Res de condicions, llavors. Nou minuts de Marquee Moon, com a carta de presentacions amb solos de guitarra llarguíssims.
Diu la llegenda que van tenir l’oportunitat de treballar amb Brian Eno, però no es va produir l’entesa, perquè no era el so que el líder Tom Verlaine volia per a les seves cançons. Van seguir rebent negatives de les companyies i van canviar de baixista quan Richard Hell va deixar el lloc a Fred Smith. Verlaine volia anar a gravar a l’estudi de la llegenda del jazz Rudy Van Gelder però tampoc ho va aconseguir. Volia produir-se ell mateix, no volia AR’s manant-lo a la taula de so, no trobava la companyia que s’ho empassés i anaven passant els dies i aquells diumenges al CBGB, amb Patti Smith al peu de l’escenari volent convèncer la gent que aquella banda era la millor.

Van gravar el disc a Nova York al setembre del 76 amb l’ai al cor permanent del fracàs. No eren com tots aquells, tampoc les seves cançons. A l’ambient s’hi flairava l’adveniment del Punk, totes les revistes donaven per fet aquella revolta musical que podia triturar-los per a antitètics a la causa. L’enduriment adquirit durant aquells tres anys sense recompensa els va permetre gravar pràcticament en viu el disc. La primera presa de moltes de les seves cançons va resultar clau perquè acosta l’orella de l’oient al límit físic de l’experiència, com havia passat amb el jazz, enregistrat de forma igual. Sinceritat i emoció directes, polir la feina fins a la perfecció. Allò de passar a la història amb un sac de bones cançons de durades diverses sense que destaquin unes més que altres. Totes convencen; de l’enèrgica “See no evil” a la trista “Torn Curtain”.
Les lletres també semblen producte de la tensió permanent que busca i exigeix un equilibri amb les melodies. Imagino la influència de Patti Smith, parella de Verlaine, llavors, al moment de trobar temes i treure uns versos conseqüents. El relat bohemi del Nova York decadent busca un simbolisme de paraula justa i encaix ràpid amb molta imatge i metàfora. Surten a passeig el Broadway medieval, els braços impossibles de Venus de Milo, uns petons de mort i les abraçades de la vida, drassanes de la fi del món, uns ulls com telescopis per poder veure de lluny com l’esperança s’exhaureix. Llàgrimes i més llàgrimes per poder ballar els anys que hem viscut i aquells que vindran a veure’ns.

De tot plegat, queda l’experiència d’haver-los vist en directe en el Poble Espanyol de Barcelona, amb un retard considerable d’aquell 1977. El concert del Primavera Sound 2003 romandrà a la memòria bàsicament perquè no esperava gran cosa. A mida que reconeixia el repertori de “Marquee Moon” , l’emoció va prendre temperatura instantània. D’un no-res vaig passar a un tot quan les melodies i els solos de guitarres bellament executats van anar sotmetent els sentits, juntament amb la ressaca de la nit anterior, el cansament dels dos dies de festival que duia al cos més tota la feina treballada de la setmana. L’ambient plujós va combinar amb la melancolia de les cançons fins assolir el punt just d’equilibri que, suposo, va cercar Verlaine quan va entrar a l’estudi de gravació. Ni un resquill per a res sobrer, tot controlat, fins la darrera nota. Recordo l’expressió de felicitat d’alguna gent, conscient i també partícip de l’instant, d’aquesta rara comunió entre músics i espectadors que fa irrepetible alguns esdeveniments. Com passa igual amb alguns d’aquests discos.

Share Button

Ambient 1: Music for Airports – Brian Eno (1978)

Claro. En aquella época, los ruidosos Setenta y muchos, 78, en concreto, el disco este entró en la cacharrería con zapatillas de seda. Vale, me dije, ¿de qué va el tal Brian Eno?. Según las revistas musicales, venía de tocar las teclas con Roxy Music, banda inclasificable donde las haya, luego, por las fotos que nos servían de él, iba de melena rubia, ojos pintados y vestido estrafalario, con una boa de marabú anudada al cuello, muy en el estilo gay-rock que, se supone, practicaba la gente de Brian Ferry y compañía. ¿Entonces?
Claro. No entendí nada. Desde el título, “Music for Airports” evocaba la música impersonal que ambientaba las salas de espera de la época, a la portada del disco, la foto recuerda a los mapas de ríos que estudiábamos en clase de geografía, el disco juega al reto y la provocación. Como un “a ver si hay huevos de escucharlo”, susurrado, por eso. ¿Lo escuché? No recuerdo. Supongo que sí, ni que sea para sacar una noción negativa del estilo ¿a quién coño le interesa eso si no se oye nada? Cuatro canciones de 12 a 9 minutos, ¿realmente podía gustarle a alguien?
En el tiempo del ruido y la desobediencia, era Eno quien rompía, llevando la música al extremo contrario de lo que entonces se practicaba: si la mayoría creía en la distorsión, el optó por limpiar el ambiente de sobrecargas con pocas notas y mucho silencio, con el riesgo que ello comportaba.
Hoy su currículum se lee como un claro desafío a las reglas. Cuando creíamos haberlo oído todo, Eno vuelve a dejarnos atrás, de forma acertada o no, persuadiendo o provocando, tanto le da a él, siempre y cuando le dejen dudar.

Share Button