Música Semanal

Una selecció de temes que aniré penjant sempre que pugui fer una compilació com Deu mana. (Demaneu si la voleu via Spotify o tal qual)

Alain Bashung – Mes Prisons (live a l’Olympia)

Qui no el conegui, fa tard. el vam perdre al 2009. Però queden els discos, hereusement i aquesta demostració de poder de la seva darrera gira en viu. Malalt de càncer i aguantant com un campió.

Thundercat – Them Changes (live)

Aquesta gent, els afroamericans, com els volgueu dir, tenen un poder que nosaltres, els nens blancs, no tenim. Se’n diu groove. Després li foten i treuen influències sense gaires dèries. Com Mingus i Stravinksi, per exemple. Aquest tal Thundercat pot sonar a moltes coses alhora des de la base del funk i el hip-hop. De segur que fa aixecar el vol.

Litku Klemetti – Juna Kainuuseen

Una finlandesa de Jyväskylä, una balalaica electrònica, zero dèries i pop vorejant el garatge. Un llenguatge (em perdonarà la Reial Acadèmia Finesa) indesxifrable, semblant a voler parlar amb la boca plena de puré de patates. Un resultat finíssim.

Bob Dylan – Tombstone Blues

Sempre recordaré aquell moment de ja fa un munt d’anys. Amb l’Albert i el Ricky Gil al Ford Fiesta verd del Rai. El Ricky i jo traduíem la lletra d’aquest “Tombstone Blues” i de la seva tornada van sortir els primers versos de “El mejor cóctel”, possiblement una de les millors cançons de Brighton 64.

Julian Cope – These Things I Know

Words can be tricky
Some say peace but they mean submission
Truth can be sticky
It’s your truth, you’re stuck with it

Share Button

Sonet 70 – William Shakespeare

Pels difamadors de la vida, unes paraules del vell Will sobre aquesta malaltia d’anar fotent els altres amb embulls i mentides.

Quan siguis criticat, no és pas el teu defecte;
La calúmnia contempla la bellesa amb recel:
aixeca la sospita a dins del cor abjecte,
i sempre veu un corb en l’aire dolç del cel

Mentre tu siguis bo, la calúmnia és el fang
que demostra el teu mèrit. El temps t’ha percebut.
El cuc del vici busca el dolç capoll més blanc,
i tu mostres ben pura la teva joventut.

Les embosques dels anys més joves ja han passat
i no t’han assaltat o, si ho han fet, vas vèncer.
Tot i així cap lloança tindrà capacitat
per fer callar l’enveja, cada dia més densa

Si la sospita no emboirés el teu aspecte,
d’infinitat de cors tindries el respecte

& Dylan

Share Button

A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Swann – Marcel Proust (1919)

Un dissabte, segons Proust (i Bob Dylan)

“Si bé la jornada de dissabte, que començava una hora abans i sense la Françoise, passava més lentament que qualsevol altra per a la tia, l’esperava amb igual impaciència des de l’inici de la setmana, ja que contenia tota la novetat i la distracció que encara era capaç de suportar el seu cos afeblit i maniàtic. Tanmateix, això no vol dir que no aspirés algun cop a un canvi més gran, que no tingués aquells moments excepcionals que tenim set d’una realitat diferent, i aquells a qui la falta d’energia o d’imaginació impedeix extreure de dins seus un principi de renovació demanen al minut que arriba, al carter que truca, alguna novetat, encara que sigui pitjor, una emoció, un dolor; moments en els quals la sensibilitat, silenciada per la felicitat com a una arpa tediosa, vol ressonar al contacte d’una mà, encara que digui brutal i hagi d’acabar esberlada; en els quals la voluntat, que ha conquerit amb tanta dificultat el dret de deixar-se endur sense entrebancs pels seus pitjors desitjos, per les seves penes, voldria deixar anar les regnes en mans d’esdeveniments imperiosos, mal que siguin cruels”.

 

Share Button

Like A Rolling Stone – Bob Dylan / Jimi Hendrix (1965- 1967)

Un clásico de clásicos, otro, cuando nos cuestionamos si la versión supera en calidad al original (cuando no hay aparato que lo mida, excepto si nos da por querer cuadrarlo por cifras de ventas). La versión cuenta con el desparpajo de la edad y la falta de manías. Encara el original a su aire, con tres notas tira adelante que los otros ya le seguirán. Desmonta y deja el original en los huesos, adoptándolo al estilo del aullido y el guitarrazo, con la voracidad de a quien le urge acabar las cosas. Con un par de ensayos y arreando que la vamos a tocar en Monterrey ya que nos han invitado. En cuanto al original, arrastra un montón de interpretaciones, desde el motivo de la escritura a la rabia que cargan sus versos, quién era la víctima de tanta ironía y agresividad combinada. Otra forma de ganarse el pedestal a base de despecho y del arte de soltar lastre del alma. Sin saber el autor mientras la escribía que se estaba ganando el respeto de muchos, de muchos que aún hoy no entienden de qué habla la canción. Habla de una mujer? Y por qué no de toda una generación?

dylan-and-hendrix

Once upon a time you dressed so fine
Threw the bums a dime in your prime, didn’t you?
People call say ‘beware doll, you’re bound to fall’
You thought they were all kidding you
You used to laugh about
Everybody that was hanging out
Now you don’t talk so loud
Now you don’t seem so proud
About having to be scrounging your next meal

How does it feel, how does it feel?
To be without a home
Like a complete unknown, like a rolling stone

Ahh you’ve gone to the finest schools, alright Miss Lonely
But you know you only used to get juiced in it
Nobody’s ever taught you how to live out on the street
And now you’re gonna have to get used to it
You say you never compromise
With the mystery tramp, but now you realize
He’s not selling any alibis
As you stare into the vacuum of his eyes
And say do you want to make a deal?

How does it feel, how does it feel?
To be on your own, with no direction home
A complete unknown, like a rolling stone

Ah you never turned around to see the frowns
On the jugglers and the clowns when they all did tricks for you
You never understood that it ain’t no good
You shouldn’t let other people get your kicks for you
You used to ride on a chrome horse with your diplomat
Who carried on his shoulder a Siamese cat
Ain’t it hard when you discovered that
He really wasn’t where it’s at
After he took from you everything he could steal

How does it feel, how does it feel?
To have you on your own, with no direction home
Like a complete unknown, like a rolling stone

Ahh princess on a steeple and all the pretty people
They’re all drinking, thinking that they’ve got it made
Exchanging all precious gifts
But you better take your diamond ring, you better pawn it babe
You used to be so amused
At Napoleon in rags and the language that he used
Go to him now, he calls you, you can’t refuse
When you ain’t got nothing, you got nothing to lose
You’re invisible now, you’ve got no secrets to conceal

How does it feel, ah how does it feel?
To be on your own, with no direction home
Like a complete unknown, like a rolling stone

Share Button