Cinco lecciones para la ciudad del futuro – Alejandro Aravena (Babelia) & Les ciutats de Talking Heads

Lección primera
(Do I smell? I smell home cooking
It’s only the river, it’s only the river)

cinco-lecciones-2

“Pero hay un problema: la amenaza de lo que en inglés llamamos las 3S: la escala (scale), velocidad (speed) y escasez de recursos (scarcity) con la que deberemos responder a la urbanización no tiende precedentes en la historia de la humanidad. De los 3.000 millones de personas que viven hoy en las ciudades, 1.000 millones están bajo el umbral de la pobreza; de los 5.000 millones que habrá en las próximas décadas, 2.000 millones estarán en esa misma situación. Eso significa que deberíamos construir una ciudad de un millón de habitantes por semana con 10.000 dólares por familia. Si no resolvemos esa ecuación, vivirán en condiciones inaceptables, la inequidad será una realidad y el resentimiento y la rabia se instalarán como una bomba de tiempo social en las periferias urbanas”.

cinco-lecciones-1

“Find a city, find myself a city to live in”

Share Button

És la idiotesa, idiotes! (per Antonio Muñoz Molina & Doctor Feelgood) (I Babelia)

Amb una mica d’idiotesa tot es veu millor.

es-la-idiotez

Años después encontré una reflexión de Flannery O’Connor que me hizo comprender algo del ambiente literario español. Dice O’Connor que un escritor de ficción no puede arreglárselas sin “a grain of stupidity”, un punto de estupidez: el que es un poco estúpido tiene que abrir mucho los ojos para enterarse de algo, y esa es la clase de atención que necesita un novelista. El que es demasiado inteligente ya se lo sabe todo y no necesita fijarse. “Este exceso de ser inteligente”, escribió Jaime Gil de Biedma, que pertenecía a ese mundo, a esa clase social. Eran tan inteligente que no podía escribir buenas novelas. A Juan Marsé le he escuchado alguna vez una observación semejante. Hay quien es tan listo que mira a sus propios personajes como al resto del mundo, de arriba abajo -a no ser al personaje protagonista en el que se retrata halagadoramente a sí mismo-.

I una mica més d’estupidesa

Share Button

Eco i els llibres / Moby i la tecnologia

Del Babelia del País, 8 d’octubre del 2016

inventos-de-eco

“El anuncio apareció probablemente en Internet, Se trata de una pseudopropuesta comercial que anuncia una novedad, el Built-in-Orderly Organized Knowledge, cuyas siglas conforman el acrónimo BOOK, es decir, libro. Sin hilos, sin batería, sin circuitos eléctricos, sin interruptor ni botón, es compacto y portátil y puede utilizarse incluso estando sentado delante de la chimenea. Está compuesto por una secuencia de hojas numeradas (de papel reciclable), cada una de la cuales contienen miles de bits de información. Estas hojas se mantienen unidas en la secuencia correcta gracias a un elegante estuche llamado encuadernación”

apocalipticos

Del mur de Dan Kirchner

Share Button

Bowie Passed Away ( 10/01/2016)

Quan Lou Reed va traspassar, van venir-me un pensament d’aquest dia que arribaria. Com arriba sempre. De matí. Com va passar ahir. El company Edu Maleubre penjava la noticia de la seva pàgina oficial. Amb un disc acabat de publicar? Impossible! Primer vaig pensar en la típica aixecada de camisa comercial per fer bullir l’olla. “Una genialitat de Bowie”, vaig creure. Rematada amb una cançó/videoclip anomenat “Lazarus”. ¡Un Hoax! Però vaig recordar que quan la publicació de l’anterior “The Next Day” ja va córrer que Bowie patia càncer. Passaven els minuts i es confirmava el decés a la xarxa. El fill, Duncan, ho feia oficial. Entretant, vaig recordar l’opinió del filòsof Bauman sobre les xarxes que havia fet dissabte al suplement “Babelia”. Aquesta vegada la trampa apuntada pel pensador Bauman la componia aquesta manera mimètica de fer dels internautes, el “jo-també-vull-dir-la meva”, que ha acabat inundant la xarxa d’homenatges, records i reflexions. En un fenomen, crec, sense precedents. Des de les vuit del matí fins jo què sé quina hora de la matinada. Des de primera hora, els mitjans, sorpresos per la noticia, van haver d’improvisar notes i obituaris d’urgència per a no quedar darrera dels seus competidors. La investidura de Puigdemont va compartir portada amb Bowie, enviada, però, al peu de la pàgina, perquè no molestés ni robés protagonisme al fet del dia. La xarxa, aquest cop immune a l’agenda política, continuava amb el suflé i els missatges de condol creuaven l’espai com els milers d’avions que travessen el cel de Barcelona. Finalment, Bowie va quedar encastat entre Puigdemont, Cristina de Borbó i els tripijocs del cas Noos, i Messi amb la seva cinquena pilota d’or. Amb la seva alegria d’haver-se dedicat a allò que aquí ens sembla tan pintoresc de la música i del canvi de robes, del maquillatge i les arracades en els temps dels homes. Tothom amb Ziggy Stardust, Fame o Young Americans a la boca. Amb la sobre-dimensió que obliga tothom a definir-se perquè cal parlar de tot. A l’espera dels homenatges d’avui i dels que vindran. Espero especialment la lectura saberuda dels nostres pensadors locals. Allò improvisat a canvi d’uns calerons que traspua la indiferència que provoca el personatge. Ja n’he llegides algunes sobre el glam rock que feien esfereir. D’altres han emprat l’ego dels records que a ningú no interessa. D’altres s’han descabellat per a la via de l’eufòria, passant-se pel forro els fets. Que són els que són. Uns discos i uns concert, els orígens, la llegenda d’una vida inversament contrària a la majoria de les nostres tristes vides. Londres, Berlin, New York City. Allò de ser un animal de l’escena. Cantar, tocar el saxo (horrorosament). Ballar. La dona, els fills, la família. Les amistats. 69 anys i ja està. I que passi el següent.

Share Button