Birdman – Alejandro González Iñárritu (2014)

Es podria dir que és la clàssica pel·lícula pensada per guanyar Oscars, un tipus determinat d’Oscar, aquell que pertany a una època d’alts i baixos d’una industria que necessita urgentment un boca a boca d’autenticitat. Ja hi hem passat per aquí; quan després d’uns anys de premis cursis, guardonen la cinta d’uns d’aquests directors especials, amb una visió de la jugada presumptament outsider, artesà de lo seu, treballador i sempre amb una història venedora entre mans. El seu estil mescla realitat de carrer i ficció estripada com és el cas. Anem al cine buscant una història colpidora i a passar-ho bé. A sentir-nos europeus sense sortir de LA. La pel·lícula camina pel tall del ganivet, jugant a ser hipster i de la penya de l’art i assaig, però sense oblidar que Hollywood paga les factures. Una barreja presumptament incompatible que combina diàlegs increïbles per llargs i inversemblants, motius com llocs comuns gegants, la vella història d’actors caducs, el famós assumpte crepuscular. Més unes actuacions dures, l’ofici del director, les parts mesurades i professionals de l’obra, els efectes especials, el final que s’ensuma de principi i que el director, ensumant-s’ho ell també, rectifica amb flors i violes. ¿La gran enganyifa?. Cine, diran. Doncs això.

Share Button