Música Semanal

Una selecció de temes que aniré penjant sempre que pugui fer una compilació com Deu mana. (Demaneu si la voleu via Spotify o tal qual)

Alain Bashung – Mes Prisons (live a l’Olympia)

Qui no el conegui, fa tard. el vam perdre al 2009. Però queden els discos, hereusement i aquesta demostració de poder de la seva darrera gira en viu. Malalt de càncer i aguantant com un campió.

Thundercat – Them Changes (live)

Aquesta gent, els afroamericans, com els volgueu dir, tenen un poder que nosaltres, els nens blancs, no tenim. Se’n diu groove. Després li foten i treuen influències sense gaires dèries. Com Mingus i Stravinksi, per exemple. Aquest tal Thundercat pot sonar a moltes coses alhora des de la base del funk i el hip-hop. De segur que fa aixecar el vol.

Litku Klemetti – Juna Kainuuseen

Una finlandesa de Jyväskylä, una balalaica electrònica, zero dèries i pop vorejant el garatge. Un llenguatge (em perdonarà la Reial Acadèmia Finesa) indesxifrable, semblant a voler parlar amb la boca plena de puré de patates. Un resultat finíssim.

Bob Dylan – Tombstone Blues

Sempre recordaré aquell moment de ja fa un munt d’anys. Amb l’Albert i el Ricky Gil al Ford Fiesta verd del Rai. El Ricky i jo traduíem la lletra d’aquest “Tombstone Blues” i de la seva tornada van sortir els primers versos de “El mejor cóctel”, possiblement una de les millors cançons de Brighton 64.

Julian Cope – These Things I Know

Words can be tricky
Some say peace but they mean submission
Truth can be sticky
It’s your truth, you’re stuck with it

Share Button

De Bèsties Humanes & Reparacions – de Zola a Kerangal

zola y Kernagal

De Le Havre a Le Havre, per una coincidència. Acabar un llibre i agafar-ne un altre i trobar-me al mateix lloc. De les acaballes del segle XIX al principi d’aquest XXI. De trens i vies a hospitals i trasplantaments.El vell naturalisme de Zola sembla il·luminar la prosa de Kerangal, lligats per una mena de corrent nacional, d’una denominació d’origen, malgrat vagi errat i no guardin res en comú, i tot sigui perquè una lectura contamina l’altra i el país d’origen faci la resta. De Le Havre a Le Havre, amb una acurada descripció de fets, sentiments i detalls. Com punt i final d’una línia de tren. Com el lloc de residència del protagonista principal.
A partir d’aquí, Zola utilitza la vida d’uns treballadors ferroviaris per descriure la França de finals del XIX, quan esdevé definitivament republicana i liquida per sempre la monarquia, just abans d’entrar en guerra amb la veïna Prússia. Les ambicions dels protagonistes de l’obra descriuen l’efervescència del moment, alguna cosa a veure amb la llibertat o amb un canvi de regles socials, encara que tampoc trasllueix. L’autor busca el fet comercial mitjançant una trama feta amb conxorxes, crims i sexe. Reparteix culpes i assenyala, volen aportar alguna lliçó al respecte, sobretot pel galdós paper que juga la justícia en tota l’obra, però l’anar i venir incansable dels trens, protagonistes del llibre, sembla voler impedir-ho. Els combois arrosseguen la modernitat d’una revolució que ho canviarà tot, començant per la vida de la gent. La prosa detallada de Zola plasma la conjuntura sense sortir-se’n dels marges de la trama, sense llevar la vista dels protagonistes convertits per la ploma de l’escriptor en ratolins de laboratori. Estil i estructura obliguen a avançar. Les formes, carregoses, de vegades, asfixien. A destacar la traducció de Josep M. Muñoz Lloret.
A partir d’aquí, Maylis de Kerangal i el seu triple mortal endavant. Vint-i-quatre hores en la vida d’un trasplantament múltiple. Un experiment de màxima tensió que l’autora adoba i decora amb un estil desenfrenat. Destins encreuats, vides en un instant, narració riu com un pla seqüència, enganxant nocions, detalls, pensaments, percepcions. Un dipòsit on hi cap tot. Quilos d’informació medico-quirúrgica, quilos sobre surf i previsions meteorològiques, sobre construcció de balses, sobre Nova Zelanda, sobre les caderneres d’Alger, sobre sentiments destrossats, sobre colors, de tots colors, sobre el peiot i la salvia divinorum, sobre afectacions cardíaques, sobre els vols de nit, el pas del temps, la refrigeració d’òrgans, el fred d’un dia de gener, sobre marques, tabac, procediments i protocols. Sobre curses ciclistes i dones amatents, sobre dones amb i sense sostenidors, xiclets de nicotina i paquets de Malboro, sobre glops de ginebra a primera hora del matí, sobre pizzes pepperoni encastant-se en portes alienes, sobre ficcions de malalties i casos reals. Sobre tot el que pot succeir en un dia de metges, donants i receptors. De Le Havre al món.

I de música:

La Nuit Je mens d’Alain Bashung

Share Button

Your Turn – Ceramic Dog (2013)

Escoltar aquest disc és escoltar el compendi d’anys de col·laboracions de l’artista principal i ànima del disc, Marc Ribot. Del primer tema al darrer, sona la seva guitarra amb Tom Waits, John Zorn, Elvis Costello, Alain Bashung, Elton John, T-Bone Burnett, The Black Keys, Marianne Faithfull, Vinicio Capossela, Diana Krall… Sona el muscle guanyat de competir per ser el millor guitarra de Nova York amb Bill Frisell, Artro Lindsay, John Scofield, Nels Cline, Tim Spark…, d’haver picat pedra en un dels llocs més durs del món fins fer-se un nom amb l’agenda plena. Sona a coneixement, a la llibertat que atorga una tècnica rotunda. A rock estàndard, a blues, a gospel, a son cubano, a jazz clàssic. A qui ho té tot fet. Ell tira amb la seva Fender Jaguar i ja l’agafareu. Electricitat, vehemència i un munt de notes. Com les llenties, les menges, si vols, si no, les deixes.

Share Button

Alain Bashung – Cinco Años de Ausencia

Fantaisie Militaire (1998)

Brutal demostración de poder. De belleza. Lirismo a derrochar, a manos llenas, sin pararse a pensar en que quizás lo malgaste. Así es un artista. Uno com Alain Bashung que no baja el pistón de sus composiciones y discos. Le han comparado, llamado muchas cosas, especialmente el Cohen francés. Ganas de querer comparar, porque seguro que sale perjudicado. Da igual, seguro que el francés se siente un coloso. Escuchar el disco, la evidencia. Tus pelos de punta, los mios, por descontado, como roza el cielo con sus dedos para después acariciar nuestras orejas. Un bombón para los que disfruten de la chanson française, una puerta de entrada, bajo palio, para aquellos que se encuentren distanciados del sentir francés de entender la música, la nouvelle chanson que ellos han sabido tan bien tratar, promocionar y perpetuar. Sin manías ni vergüenzas.

Share Button