I Feel Love – Donna Summer / Blue Man Group

El 17 de maig va fer cinc anys de la mort de Donna Summer,

Reina de la música disco durant un temps, sobre tot quan es va deixar menar pel productor Giorgio Moroder, guru de l’estil rei de la pista de ball. El seu “I feel Love” de l’any 77 tenia la capacitat de convidar a ballar amb unes poques notes i un persistent so de charles de la bateria. El single el vaig comprar a Lincoln, al nord de Londres, durant unes colònies d’estiu. A la manera de les illes, el disc anava dins d’una simple funda de paper sense fotos de l’artista. El més important era el forat al mig que permetia distingir el títol que buscaves i el nom de l’artista. Una manera d’abaratir costos i alleugerir la producció, suposo, en aquell mercat que apostava pel 45 rpm com a mètode de promoció.

Ooh
It’s so good, it’s so good
It’s so good, it’s so good
It’s so good
Ooh
Heaven knows, heaven knows
Heaven knows, heaven knows
Heaven knows
Ooh
I feel love, I feel love
I feel love, I feel love
I feel love

I feel love, I feel love, I feel love

Ooh
Fallin’ free, fallin’ free
Fallin’ free, fallin’ free
Fallin’ free
Ooh
You and me, you and me
You and me, you and me
You and me
Ooh
I feel love, I feel love
I feel love, I feel love
I feel love

I feel love, I feel love, I feel love

Ooh
I’ll get you, I’ll get you
I’ll get you, I’ll get you
I’ll get you
Ooh
What you do, what you do
What you do, what you do
What you do
Ooh
I feel love, I feel love
I feel love, I feel love
I feel love

I feel love, I feel love, I feel love

Blue Man Group – I Feel Love

Mai he entès perquè cap promotor els ha dut a actuar a Barcelona. Potser perquè als USA són un fenomen i ara valen massa calers per a una ciutat que no sap qui són. Els vaig veure a NYC l’any 1999 en un teatre petit de Manhattan i em van semblar brutals. Música, mímica i humor després de passar els durs test de qualitat de l’off Broadway.

Share Button

Bruce Davidson (1933) a la Fundació Mapfre

b davison 1

El poder de la fotografia que ha anat fent forat en el món de l’art amb ments clares i esperits lliures que poden veuen enllà del marc, els colors i les expressions. Que volen superar el missatge, trobar un vehicle de comunicació en el temps present, que lluiten contra la velocitat de la impressió i de l’obturador, que juguen amb les exposicions gairebé com ho fa el sol tots els dies del món, el gra, el paper, l’instant, que havia de ser aquell i no un altre, o aquell altre que se li va plantar al davant.

Magnum Photo

Davison troba el punt d’inici en el fotoperiodisme de Henri Cartier Bresson, a partir de la seva estada a París. L’ull li obre la ment, l’entorn i la vida dels anys 60’s hi afegeixen la consciència del temps present, l’obturador captura l’instant que balla entre la idea i el periodisme, el paper desvela l’art quan l’artista positiva al laboratori. Als USA troba el referent del fotoperiodista Robert Frank, l’actualitat i la feina posen a prova els seus límits. També, la consciència amb els seus treballs sobre la segregació racial que es practica al sud del seu país.

Magnum Photo

La feina de Davidson s’adiu en dècades tan visuals com els 60’s i els 70’s. Acompanya les càmeres de Richard Avedon i Danny Lyon (veient l’exposició, són dos noms que em venen al cap) en la tasca de plasmar l’actualitat com caçadors d’ànimes estranyes. Pren el metro, baixa al parc, entra al gueto, tracta amb els seus habitants, allà, al costat de la capital del món. El paper blanc pren el negre de la realitat més profunda, l’argent del luxe que barreja amb la foscor de l’asfalt, la perspectiva d’un edifici amb el punt de fuga blanc de la neu al parc. Dos cossos en un banc i rere d’una cantonada, la sorpresa: “De què em sona això?”

Magnum Photo

Bruce Davidson, del 28 de maig al 28 d’agost 2016, Fundació Mapfre

b davison 2

Share Button