I Feel Love – Donna Summer / Blue Man Group

El 17 de maig va fer cinc anys de la mort de Donna Summer,

Reina de la música disco durant un temps, sobre tot quan es va deixar menar pel productor Giorgio Moroder, guru de l’estil rei de la pista de ball. El seu “I feel Love” de l’any 77 tenia la capacitat de convidar a ballar amb unes poques notes i un persistent so de charles de la bateria. El single el vaig comprar a Lincoln, al nord de Londres, durant unes colònies d’estiu. A la manera de les illes, el disc anava dins d’una simple funda de paper sense fotos de l’artista. El més important era el forat al mig que permetia distingir el títol que buscaves i el nom de l’artista. Una manera d’abaratir costos i alleugerir la producció, suposo, en aquell mercat que apostava pel 45 rpm com a mètode de promoció.

Ooh
It’s so good, it’s so good
It’s so good, it’s so good
It’s so good
Ooh
Heaven knows, heaven knows
Heaven knows, heaven knows
Heaven knows
Ooh
I feel love, I feel love
I feel love, I feel love
I feel love

I feel love, I feel love, I feel love

Ooh
Fallin’ free, fallin’ free
Fallin’ free, fallin’ free
Fallin’ free
Ooh
You and me, you and me
You and me, you and me
You and me
Ooh
I feel love, I feel love
I feel love, I feel love
I feel love

I feel love, I feel love, I feel love

Ooh
I’ll get you, I’ll get you
I’ll get you, I’ll get you
I’ll get you
Ooh
What you do, what you do
What you do, what you do
What you do
Ooh
I feel love, I feel love
I feel love, I feel love
I feel love

I feel love, I feel love, I feel love

Blue Man Group – I Feel Love

Mai he entès perquè cap promotor els ha dut a actuar a Barcelona. Potser perquè als USA són un fenomen i ara valen massa calers per a una ciutat que no sap qui són. Els vaig veure a NYC l’any 1999 en un teatre petit de Manhattan i em van semblar brutals. Música, mímica i humor després de passar els durs test de qualitat de l’off Broadway.

Share Button

Television – Television (1977-2017)

2017 – 1977. D’aquests quaranta anys segur que seguiran un munt d’aniversaris i homenatges.

Aquest “Marquee Moon” va sortir al carrer un 8 de febrer del 77 després de tres anys d’espera. Potser per la manca de provocació o de glamur que la seva imatge de nanos polits transmetia van haver de deixar passar els discs de debut de gent com Ramones o Blondie, seguint ells l’estela del seminal “Horses” de Patti Smith. Massa aire formal universitari pel món perillós de Manhattan, Brooklyn i el Bronx dels 70’s que ens arribaven mitjançant les sèries de lladres i serenos. Potser fos aquesta una de les raons per prémer fort talent i inspiració i extreure un disc que tallés l’alè, perquè ells no farien un tracte de gresca per soroll ni tampoc cançons de pop i Farfisa (amb tots els respectes). Diu la llegenda que quan es van presentar al CBGB amb la maqueta els van deixar les tardes de diumenge perquè eren les més fluixes de públic. A veure si els nanos aquells amb cara de bones persones les aconseguien animar. Ells tenien clar que no pujarien a l’escenari amb cançons de tres minuts, malgrat els volessin gots i ampolles. Duien tres anys practicant i polint l’invent. Res de condicions, llavors. Nou minuts de Marquee Moon, com a carta de presentacions amb solos de guitarra llarguíssims.
Diu la llegenda que van tenir l’oportunitat de treballar amb Brian Eno, però no es va produir l’entesa, perquè no era el so que el líder Tom Verlaine volia per a les seves cançons. Van seguir rebent negatives de les companyies i van canviar de baixista quan Richard Hell va deixar el lloc a Fred Smith. Verlaine volia anar a gravar a l’estudi de la llegenda del jazz Rudy Van Gelder però tampoc ho va aconseguir. Volia produir-se ell mateix, no volia AR’s manant-lo a la taula de so, no trobava la companyia que s’ho empassés i anaven passant els dies i aquells diumenges al CBGB, amb Patti Smith al peu de l’escenari volent convèncer la gent que aquella banda era la millor.

Van gravar el disc a Nova York al setembre del 76 amb l’ai al cor permanent del fracàs. No eren com tots aquells, tampoc les seves cançons. A l’ambient s’hi flairava l’adveniment del Punk, totes les revistes donaven per fet aquella revolta musical que podia triturar-los per a antitètics a la causa. L’enduriment adquirit durant aquells tres anys sense recompensa els va permetre gravar pràcticament en viu el disc. La primera presa de moltes de les seves cançons va resultar clau perquè acosta l’orella de l’oient al límit físic de l’experiència, com havia passat amb el jazz, enregistrat de forma igual. Sinceritat i emoció directes, polir la feina fins a la perfecció. Allò de passar a la història amb un sac de bones cançons de durades diverses sense que destaquin unes més que altres. Totes convencen; de l’enèrgica “See no evil” a la trista “Torn Curtain”.
Les lletres també semblen producte de la tensió permanent que busca i exigeix un equilibri amb les melodies. Imagino la influència de Patti Smith, parella de Verlaine, llavors, al moment de trobar temes i treure uns versos conseqüents. El relat bohemi del Nova York decadent busca un simbolisme de paraula justa i encaix ràpid amb molta imatge i metàfora. Surten a passeig el Broadway medieval, els braços impossibles de Venus de Milo, uns petons de mort i les abraçades de la vida, drassanes de la fi del món, uns ulls com telescopis per poder veure de lluny com l’esperança s’exhaureix. Llàgrimes i més llàgrimes per poder ballar els anys que hem viscut i aquells que vindran a veure’ns.

De tot plegat, queda l’experiència d’haver-los vist en directe en el Poble Espanyol de Barcelona, amb un retard considerable d’aquell 1977. El concert del Primavera Sound 2003 romandrà a la memòria bàsicament perquè no esperava gran cosa. A mida que reconeixia el repertori de “Marquee Moon” , l’emoció va prendre temperatura instantània. D’un no-res vaig passar a un tot quan les melodies i els solos de guitarres bellament executats van anar sotmetent els sentits, juntament amb la ressaca de la nit anterior, el cansament dels dos dies de festival que duia al cos més tota la feina treballada de la setmana. L’ambient plujós va combinar amb la melancolia de les cançons fins assolir el punt just d’equilibri que, suposo, va cercar Verlaine quan va entrar a l’estudi de gravació. Ni un resquill per a res sobrer, tot controlat, fins la darrera nota. Recordo l’expressió de felicitat d’alguna gent, conscient i també partícip de l’instant, d’aquesta rara comunió entre músics i espectadors que fa irrepetible alguns esdeveniments. Com passa igual amb alguns d’aquests discos.

Share Button

No demano gran cosa / No pido mucho – de Miquel Martí Pol a Veneno (1970-1977)

No demano gran cosa
Poder hablar sin cambiar la voz

No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l’amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d’estrafer la veu,
caminar sense pautes,
parlar sense haver de demanar permisos,
fer l’amor sense crosses.

O bé, si sembla massa:
fer l’amor sense haver d’estrafer la veu,
escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos,
poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa…

No pido mucho
poder hablar sin cambiar la voz
caminar sin muletas
hacer el amor sin que haya que pedir permiso
escribir en un papel sin rayas.

O bien si parece demasiado
escribir sin tener que cambiar la voz
caminar sin rayas
hablar sin que haya que pedir permiso
hacer el amor sin muletas.

O bien si parece demasiado
hacer el amor sin que haya que cambiar la voz
escribir sin muletas
caminar sin que haya que pedir permiso
hablar sin rayas.

O bien si parece demasiado…

Share Button

Peaches – Stranglers Vs. Dub Pistols (1977 – 2007)

Pel cap de setmana, un original i una versió que s’assemblen com un ou i una castanya, tot i que la impostora té la seva gràcia.

Un himne punk d’aquells del 77 que trencava normes pel ritme, diferent a l’acceleració impostada dels grups pioners, aportant a la moguda una certa visió veterana. Una lletra amb una mica de seny i poesia, per tractar el tema recurrent per excel·lència del rock adolescent, parlant del desfici, del passeig – aparentment- dur per la vida mentre es busca una alternativa a l’avorriment. Potser, trobin sexe la següent cantonada.

Strolling along minding my own business
Well there goes a girl and a half
She’s got me going up and down
She’s got me going up and down
It’s only your imagination
Walking on the beaches looking at the peaches
See her for a moment
Well I got the notion girl that you got some suntan lotion in that bottle of yours
Spread it all over my peelin’ skin baby
That feels real good
All this skirt lappin’ up the sun
Lap me up
Why don’t you come on and
Lap me up
Just what it is that brings her here
Walking on the beaches looking at the peaches
See her for a moment
Well there goes another one just lying down on the sand dunes
I’d better go take a swim and see if I can cool down a little bit
Coz you and me woman
We got a lotta things on our minds (you know what I mean)
Covering everything
Walking on the beaches looking at the peaches
Stars in the window
Will you just take a look over there (where?) there
Is she tryin’ to get outta that clitares?
Liberation for women
Thats what I preach
Preacher man
The air is like a murmur
Walking on the beaches looking at the peaches
All at once there’s someone there
Oh shit
There goes the charabang
Looks like I’m gonna be stuck here the whole summer
Well what a bummer
I can think of a lot worse places to be
Like down in the streets
Or down in the sewer
Or even on the end of a skewer

A la següent cantonada, 30 anys més tard, les coses han canviat. Les crestes i els imperdibles han desaparegut i la gent, quan canta, sembla que tingui singlot. El grup aquest ha agafat la cançó i l’ha deformat al seu gust. Coses de la llibertat d’acció. Amb la col·laboració especial en la traïció dels veterans, membres dels Specials, Terry Hall i Rodney P.

Share Button