David Bowie A Barcelona: Sobre la expo del Museu del Disseny

Recordo fa uns anys que l’UE va exigir el botiguer d’aquí afegir el preu del producte exposat a l’aparador sota pena de multa pel que entenia l’engany més vell del món d’entri i miri que ja parlarem del que val això que vol. D’acord. Llavors van arribar els concerts i de les mil peles per concert, vam passar a les 1.200 més les famoses despeses de gestió que et somreia el botiguer. Ara cal passar pel sedàs del banc i el seu interès o, directament, del revenedor de preus o rebentador de preus que compra a 80 i revèn a 300 a histèrics fans de no sé quin producte de la tele reconvertit en show-bizz. I tal. Llavors vas a la pàgina del Museu del Disseny per veure què val i quan pagues, dels 14.90 et cobren 15.90. Doncs això, un euro més per la patilla i despeses de gestió, i com tenen la paella pel mànec, et fots. I com Ticketea t’ha pres el correu, cada dia et recorda que s’acaben les entrades. En fi… meravellós el servei.

L’exposició:
Dues hores llargues de passeig. Història, vídeos, roba, música. Algun intent de mapping. Anecdotaris. La seva vida per terra, mar i aire, tot amuntegat i desordenat, sense una seqüència històrica clara. Visita d’auriculars que et connecta amb diferents senyals de la sala i, si es creuen o no sap d’on ve la veu aquesta, tampoc passa res que ja t’hi aniràs acostumant. Un gentada, i això que l’entrada va per hores, podeu veure-ho a la pàgina de la venda d’entrades. Una gentada que endarrereix el pas i el ritme de veure l’exposició.
Un consell: Aneu-hi a primera hora, d’aquesta manera acabareu el recorregut.
El material. El vestuari com el motiu principal de l’exhibició. El vestuari que va marcar els diferents estats de Bowie, líquids, sòlids o gasosos, i la seva transformació musical. Molta documentació com per fer el fet, retolada, en molts casos, amb un cos de lletra petit que dificulta la lectura i lluny de la vista dels ulls. Molt vídeo, res nou, molt material es troba a YouTube, però va bé per a omplir aquella cantonada que queda lliure. Entrevistes i testimonis. Bowie xerrant dels orígens, de la família i la infantessa, però sense subtitulació. Les diferents etapes. El sexe, drogues i rocanrol de sempre. Berlín. El cinema i la interpretació. Les últimes dues sales a corre-cuita perquè els segurates t’empaiten a la sortida perquè ells també tenen drets i han de plegar. I tal.

El cos que et queda: “Sordid details following“. La reflexió de Lenore que he enllaçat d’inici acaba d’empènyer cap a la decepció. La decepció es creua amb l’emoció que provoca la memòria de Bowie però es decanta pel què hauria fet DB amb una expo de la seva vida i miracles. Essent curosos, tampoc es pot parlar d’exposició, més aviat d’un recull de memorabilia. Pot descobrir el personatge a qui el desconeix, afegir informació a qui sabia quatre coses d’ell i un grapat de cançons, però al fan de tota la vida no li aporta res. O aquest és el meu cas. Que finalment acabo veient el tot per la pasta que domina el destí turístic de la ciutat. Llest per al tot inclòs dels milions de turistes que ens visiten i que passaran per l’obra inacabada de les Glories (que talment sembla formar part del decorat berlinès de Bowie) per a recordar-se que un dia van veure aquella expo tan fancy de Bowie a Barcelona. I poca cosa més.

Share Button

2 comentaris a “David Bowie A Barcelona: Sobre la expo del Museu del Disseny

  1. Ehemm… s’ha oblidat vostè d’un PETIT detall: ELS MANUSCRITS ORIGINALS de les lletres d’algunes de les seves cançons més emblemàtiques… RES, POCA COSA!!! I diu ser-ne fan de tota la vida…
    … “you better start swimming or you’ll sink like a stone” li sona la frase? (Pista: no és de Bowie…).
    Apa

    • No, no em va passar per alt el detall dels manuscrits originals, però tampoc els trobo interessant. Tot va per gustos. Sóc massa crític? Probablement. Però com explica Lenore a la ressenya del Confidencial, l’assumpte de les exposicions sembla haver tocat fons a tot nivells. Com diu Dylan, els temps canvien i d’una exhibició al Museu de Disseny esperava una mica més de risc. Un cosa diferent.
      Mercès pel comentari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *