Bomarzo – Manuel Mujica Láinez (1962)

“Vibraba alrededor la frase que mi padre había escrito debajo de mi horóscopo, con su letra insolente, aristocràtica: Los monstruos no mueren

“El hombre de la Edad Media, el viejo Orsini esencial, cristiano, cargado de culpas, desplazaba al hombre del Renacimiento y a su pagana indiferencia orgullosa. Los siglos en los cuales se afirmaba mi poder y privilegio. Para ser un hombre del Renacimiento cabalmente, había que andar por el mundo sin más riqueza que la propia voluntad. Mi riqueza, en cambio, fue la de quienes me precedieron. Quise rebelarme contra ella sin dejar de usufructuarla, la cual era imposible. Inventor de monstruos simbólicos, en el parque de Bomarzo, no me percaté de que yo mismo me había convertido en un monstruo al tratar de realizar la síntesis astuta de las contradicciones”.

Bàsicament, això. La visió d’un noble esguerrat del Renaixement. El protagonista confronta la seva ullada traumàtica amb una de les èpoques aparentment més belles de la història de la humanitat. Una historia familiar de sangs creuades, de crims i traïcions pel poder, de reconciliacions i aliances, d’Imperis i guerres, d’estudi i creació sense límits, d’exploracions i experiments, d’intrigues i revenges. Una època tan brillant com cruel, sembla que vol descriure el conjunt de l’obra. La dissort, les malalties i la mort passen fregant Pier Francesco Orsini com si no hagués de ser ell l’objectiu quan n’és el narrador i personatge principal. Les desgràcies l’acaben convertint en un ser perillós amb el poder. Subtilment. Com un verí que mata sense que un s’adoni.
Mujica Láinez es va inspirar després d’una vista al famós jardí de Bomarzo.
Aquest mes d’abril s’interpreta al Teatro Real de Madrid, l’opera que posteriorment va escriure de la història.

Share Button

Deixa un comentari