Sisa i Melodrama (1979)

Dir de Jaume Sisa un geni potser seria agosarat. Que és un dels millors compositors de la nostra historia recent potser tingui un sentit més acurat. Tant fa.Com han fet tantes altres figures, també té el seu periode d’exili quan va fugir a Madrid als 80’s amb el nom canviat, fart, imagino, de tanta incomprensió. Per tornar al cap dels anys, ¿amb la cua entre les cames? Les raons les saben ells. Agorafòbia de viure en un país mentalment tant petit? Potser. Apte només per a espavilats tipus Trinca, Llach, Maria del Mar Bonet i Raimon (i Núria Feliu) El pastís per a uns pocs i les engrunes per a la resta. Llavors passa allò d’aquells fangs i aquests llots. Tenint França a la vora i què lluny ens queda el respecte que la seva gent té pels seus autors. Quina falta ens fa aquest efecte corrector. Més artistes, més public, més exigència i millor nivell de tot. Però per què vols llibres si tens “Polonia” i la Rahola? Probablement a França Sisa potser tindria alguna càtedra (la té aquí? pregunto), i ens estalviaríem això tan nostre (i pobre) de fer-li un homenatge amb els Quimis i Oliver i Mishima d’aquí com qui treu el Sant Cristo gros per treure’ns del damunt la pena i la mala consciencia. ¡I vinga! Tots a cantar “Qualsevol nit pot sortir el sol”, com si fos “Els segadors”, engegant la primera frase i mormolant la resta, fent veure que ens sabem la lletra.

Sisa, l’any 79 , va veure clar que calia reinventar-se. Això, aquesta actitud supervivent, correspon als primers espases de la música. Bowie, Dylan, Neil Young, els Beatles. Quan es veuen al final de la corda i que ja han munyit prou la mamella. Aquí ho podia haver fet Pau Riba, però no ho va fer (imagino que pel pet que duia al cos). Només Sisa ho va fer. Al 79 sonaven amb força les noves músiques que ens arribaven de les Illes Britàniques i dels Estats Units. La new wave de The Cure i Costello avisaven que calia canviar el pas, que els solos de guitarra i els arrengaments del jazz vestien molt be les composicions, però potser ara tocava un so més fred o un rock and roll esquemàtic com a solució revitalitzadora. Sisa es va avançar a la colla de grups que van sortir a partir del 81/82 a Barcelona, amb un invent avantguardista que el permetés una nova oportunitat per a la seva carrera. Com rient-se d’ell mateix i del passat, va agafa els vells himnes dels temps del Zeleste i els va passar per la trinxadora. So de sintetitzadors i de caixes de ritmes, vocòders, arrengaments moderns i tractaments nous. Potser es van avançar massa en el temps, quadrant el fet amb el símptoma de l’orat que veu més enllà que la resta d’humans, que automàticament el prenen per sonat quan no entenen. Perquè es va avançar al temps. Al meu cas, vaig descobrir aquest disc al cap d’un munt anys. Va ser escoltar-lo sencer, comprovar l’any d’edició i veure passar per entre les meves orelles tots aquells Stranglers, Roxy Music, Ultravox de l’època però amb la denominació d’origen de Sisa i Melodrama.

Afegeixo una troballa d’internet del disc, amb la participació estel·lar als comentaris del company Dan Kirchner

Share Button

2 comentaris a “Sisa i Melodrama (1979)

  1. Tuli, vaig anar a veure la presentació d’aquest disc a Zeleste, i com que tenia 14 anys m’hi va acompanyar la meva mare! Em va impactar tant que la resta ja la coneixes perfectament. Visca els Melodrama.

    • la conec perfectament, estimat Ricky. A mi em va passar amb la presentació del disc dels Veneno, al Zeleste, imagino que l’any 1978. M’hi van portar uns amics dels meus pares (el germà de Lluís Gomis, bateria dels Sirex). M’hauria d’haver passat una cosa similar a la teva, però no vaig tenir la mateixa sort. Abraçades i visca els Melodrama!

Deixa un comentari