La Guitarra Blava – John Banville (2015)

“Però aleshores, quin és el meu veritable tema? Parlem de l’autenticitat aquí? El meu únic objectiu sempre, des del principi de tot, era representar en forma aquella tensió informe que em flota en la foscor dins del crani…”

Potser sí que la mala bava sigui blava com la sang dels importants; potser sigui d’aquest color la que es gasta Banville quan escriu, fred cristall que talla només fregant-lo amb l’enteniment. Parlo de l’estil del llibre que flueix com aigua d’un torrent, d’aquesta manera de fer avançar la trama a batzegades que són cops de puny baixos, o aquest cops que els penitents es donen al pit demanant perdó d’allà dalt i esperant clemència. Potser parli del blau que maca la pell i que esdevé marró quan la sang esparracada sota nostre es filtra en la carn, un procediment biològic semblant amb allò que passa amb les misèries de la vida; brollen per ser absorbides, imagino que per l’oblit i el pas del temps. Tampoc cal fer un gra massa, tots cometem errors i ja està. Arrosseguem un currículum negatiu, és això, igual que el positiu que correm a engegar a les amistats per fer bullir l’autoestima. Sembla que Banville ens vulgui parlar d’això des de la seva nebulosa particular. Ho fa mitjançant la vida d’un pintor a les acaballes de la seva carrera, quan reconeix que no li queda més que acceptar les conseqüències de la desfeta. I assumir-ne les causes si es vol castigar una estoneta. O reconèixer les relliscades que ha comés i punt. Pel que diuen els papers, sembla que Banville buscava amb el llibre l’expiació d’alguna infidelitat seva comesa al mon real i ho va voler deixar escrit. A partir d’aquí l’engany funciona com una metàfora d’allò que ens acompanya quan ens apropem al final del camí que hem fet i des d’on albirem la fosa; llavors la sabata del recompte personal premrà allà on faci mal. Un moment de coïssor o una fiblada potent, depenent de com duem greixada la consciencia i el penediment. Tampoc hi ha per tant. Comparem-nos amb dos carnissers com Mladic o Karadzic i podrem respirar alleujats. Una altra cosa seria parlar de la soledat que ens acompanya per culpa d’aquesta acumulació de petits errors, el forat que hem fet al voltant, allò que vam pensar que funcionaria com a cinturó de seguretat i ens ha aixecat una muralla al voltant. Aquests errors que són pecats venials, ens han anat buidant de sentiments i deshumanitzant-nos, tot i que són coses de la vellesa i d’estar fart de tot i de tothom. Llavors fa un fred que pela, com a la novel·la, i tot té un gust de desesperació que, de vegades, es dur d’empassar. Però tampoc cal fer un gra massa. Llegir està bé, acompanya les hores mortes I si no ens agrada aquest, comencem-ne un altre.

Marc Ribot – Ghosts (per allò de fer el fet)

Share Button

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *