A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Swann – Marcel Proust (1919)

Un dissabte, segons Proust (i Bob Dylan)

“Si bé la jornada de dissabte, que començava una hora abans i sense la Françoise, passava més lentament que qualsevol altra per a la tia, l’esperava amb igual impaciència des de l’inici de la setmana, ja que contenia tota la novetat i la distracció que encara era capaç de suportar el seu cos afeblit i maniàtic. Tanmateix, això no vol dir que no aspirés algun cop a un canvi més gran, que no tingués aquells moments excepcionals que tenim set d’una realitat diferent, i aquells a qui la falta d’energia o d’imaginació impedeix extreure de dins seus un principi de renovació demanen al minut que arriba, al carter que truca, alguna novetat, encara que sigui pitjor, una emoció, un dolor; moments en els quals la sensibilitat, silenciada per la felicitat com a una arpa tediosa, vol ressonar al contacte d’una mà, encara que digui brutal i hagi d’acabar esberlada; en els quals la voluntat, que ha conquerit amb tanta dificultat el dret de deixar-se endur sense entrebancs pels seus pitjors desitjos, per les seves penes, voldria deixar anar les regnes en mans d’esdeveniments imperiosos, mal que siguin cruels”.

 

Share Button

Deixa un comentari