La magnitud de la tragèdia – Quim Monzó (1983)

la magnitud de Monzó

La tercera lectura de la tragèdia ha acabat agafant un aire de pel·lícula de cinema mut. El devessall de pensaments, sentiments i fets del trompetista príap i la fillastra rancuniosa ha acabat perdent la veu per a esdevenir expressió pura i dura. Talment com passava amb els herois pioners de la historia del cinema. La torrentada de fets i raons dels dos protagonistes sembla visualment atrapada en el circuit tancat de les seves ments. Llavors, blanc i negre i primer pla d’expressió per tal d’aclarir a l’espectador allò que els corre per dins. Odi, d’una banda, desesperació de l’altra. Frustració. Desig. La convulsió dels anys vuitanta que omple la novel·la, encarnat en un mostrari complert de marques i utensilis, queda reduïda a res, a un brunzit lleuger, com el motor del projector que arrossega la cinta. L’atenció del lector queda adherida al blanc espetegant de la pantalla, en el silenci d’aquells llavis que volen parlar i resten muts amb la paraula entre les dents. Aquells relats sobre magnituds i tragèdies que haurem d’entendre mitjançant les imatges.

Marc Ribot: Silent Movies (2012)

Share Button

Deixa un comentari