La muerte del padre – Karl Ove Knausgård (2009)

la muerte del padre

Bàsicament és el llistó, l’alçada que trobem davant quan aixequem la vista, si la volem saltar o no. Que funciona d’inspiració. Algú que t’empeny, una veu d’alè dens, insistent. La lectura roda sobre fets quotidians, l’experiment i la necessitat de treure’s els claus rovellats que deixa la vida un cop superada una fase, la que toca i que acabes de cremar, la pell que mudes i deixes pel camí penjant entre branques i matolls, els has travessat amb la intenció de ferir-te, vols que faci mal i que cogui, sentir-te alliberat d’un pes mort, malgrat no pesi res, uns pocs grams. Vegetació vestida de pell morta, records que són olors, neu, ciutats, noms, carrers. A vint planes per dia (que no donaria jo per un talent semblant. !20 planes per dia!), com un llevaneu obrint camins. L’ordre no importa tant com fer via, quadrar passes i moviments, això sembla, tibar d’un fil fins on et dugui, deixar marques. El punt de partida és la mort, és el pare, la geografia d’uns anys, confusa i inabastable, que ha quedat desfigurada a còpia de transitar-hi. No és cap drama, és l’insomni que ens acompanya durant el dia, la doble visió que atorguen ment i ànima, que barregen prosa i poesia, el so i el silenci que composen els pensaments que busquen la sortida, una sortida digna, que funcionen sota qualsevol circumstància d’ebrietat, de fred, a mitja tarda, mentre mor el capvespre. Al cantó del mar. Entre piles de brutícia que reclamen atenció. La feina puntual de l’escriptor es tirar amunt les persianes i afrontar el desordre que hem anat acumulant. Llums i pols. Anar al super, comprar el que faci falta, omplir cubells amb aigua calenta i gratar, fer saltar la ronya de la fusta. Oblidar és clínicament necessari, la lògica serveix els moments que funcionen d’argumentació bàsica, els posa al capdavant, són claus rovellats que produeixen esgarrinxades que es curen totes soles. L’esforç compensa entre pujades i baixades. La mort es l’excusa, la figura del pare. L’autor treu 500 planes que podrien ser-ne moltes més, sense principi ni final. Quan arribem a l’última plana, la seva veu reclama que els seguim a la següent cambra, després d’unes escales i un distribuïdor. Ens espera amb els guants de netejar enfundats, el raspall, el pal de fregar. Acabat de dutxar i després de fer un cafè. Prest per netejar una nova peça. L’amor.

Pimeydestä pimeyttä vastaan by Joose Keskitalo on Grooveshark

Share Button

Deixa un comentari