El Mort Viu

Dimecres, 27, va morir Peret. Com acostuma a passar, la premsa del dia següent va donar prioritat als elogis i als recordatoris. Que si inventor de la rumba i rei de les olimpíades del 92, l’alegria de la vida i actualment català independentista de pedra picada. Els polítics no van perdre l’ocasió de dir la seva amb quatre ratlles de gabinet de premsa i el president va ser el primer de visitar la capella ardent que van muntar al Saló de Cent. El procés també va fer seu el mort amb unes quantes metàfores i reflexions patriòtiques suades. Res que no passi amb el traspàs d’un mort nostrat.
L’any 91 jo treballava a la companyia de discos PDI del passeig de Gràcia quan Peret va decidir tornar del seu recolliment religiós. Els propietaris del segell, enlluernats per la figura i la llegenda, van tirar la casa per la finestra; l’amic Pere ho va aprofitar a la seva manera per col·locar a la seva gent: Chipen, Ramonet, Joel i els Amaya. L’operació rumba de la companyia va resultar un fracàs, començant per aquell “No se pue’ aguantar” (PDI, 1991) del mestre que no s’aguantava per enlloc. Es pot parlar de la crisi econòmica de l’any 93 (jo vaig perdre momentàniament la feina), del canvi de format del vinil a CD que va encarir el producte astronòmicament i que va iniciar la caiguda de les vendes fins el desastre actual. Però sobretot era pel concepte musical de l’operació, erroni per xaruc i passat de moda, perquè tot sonava igual, a la tirada salsera que van donar les produccions als discos, que traïa el concepte pop original de la rumba. Un acudit sense gràcia, sense ciència ni coneixement, una fugida endavant per tenir al mestre content, tot desaprofitant el cop d’efecte de les Olimpíades. L’altre dia llegia que “Gitana Hechicera” (cançó extreta del “No se pue’ aguantar”) havia estat l’himne olímpic. Que no ens encegui la passió periodística, senyor Cervantes: van ser-ho el “Barcelona” de la Caballé i el Freddie Mercury i el “Amigos para siempre” de Los Manolos. Quan al juny del 93 vaig marxar de PDI per anar a pencar a TV3, vaig demanar explicacions al director de la companyia per aquella desfeta que amb els anys va acabar amb PDI. Va ser patètic veure com aquell home que havia estat el meu cap general assentia a les recriminacions que vaig fer-li sobre la manca de coneixement comercial del món de la música. Tot i això encara van treure-li uns quants discs, fins el 96, amb cap dels quals la carrera de l’amic Pere va reeixir.

Divendres, 29, va venir a dinar a casa el Miquel Montfort, amic i músic guitarrista de fa una pila d’anys. Després de l’arrós, el meló i els cafès, vam passar una estona escoltant i xerrant de música. Va ser amb el Miquel que vaig descobrir els Surfing Sirles, un dimecres sant de fa uns anys. Un bolo a mitges amb els rotunds Mujeres, al pati del darrere d’un edifici comercial de la Diagonal a tocar del Corte Inglés. Va ser una sorpresa de les que no s’obliden, per la rauxa, la gràcia, el coneixement i la descaradura, i per aquelles lletres punyents que aquell dia van passar a ser nostres. Lo següent va ser comprar el disc i foradar-nos el cervell. D’aquell concert conservo el record de la Carmen, mare dels Caballero, dient-me allò de “no digas nada malo que son mis niños” i al pare Caballero jugant la carta del veterà exigent. Però la banda va passar la prova amb amplitud. Amb la fórmula secreta del soroll i el progrés, la poesia i la nostàlgia. Després de tres discos, els Surfing Sirles ja no existeixen. O no existeixen fins ara. Eren fent el seu “London Calling” particular, per anomenar-lo d’alguna manera, quan la desgràcia va sortir-los al pas, enduent-se a dos elements del projecte amb una setmana de marge. I tal. Divendres vam escoltar-nos aquest definitiu “Música de Consum” que la mort va desfigurar. Un disc que en un país normal hauria fet un mal espectacular, amb llegenda o sense, per les lletres i melodies que són himnes d’arrossegar la gent al carrer. Però ens entretenen amb política i pilota. El Miquel no havia escoltat el disc, coses de músics, del dia a dia saturat, de la feina i d’altres històries, i crec que el va sorprendre.

Només cal posar l’orella per veure com les coses canvien i tot gira amb el vent a favor, com ens allunyem d’aquell infame rock català de finals dels 80’s que va coincidir amb la tornada olímpica del Peret i el final d’una moguda que cremava bitllets amb ànsia cocaïnòmana. Del vinil al CD i al vinil. La repetició de la història, dues cares d’una moneda, la sort i la desgràcia. Amb perruquí o sense. Sense mare ni pare. O allò del Naltros no som violents, no senyor!, però ens hi acabarem tornant, quin remei.

Share Button

Deixa un comentari