Santuario – William Faulkner (1931)

Rellegir Faulkner. Del malson de la primera lectura a la transparència de la darrera, fins clissar-li les ferides i els pedaços. Com encobreix la cruesa, els incendis que provoca per despistar l’atenció, el pèndol que oscil·la entre el fet comercial i aquest perdre el nord que desafia la comprensió quan la sang se li calenta, el gust per la torrentada d’idees i vigila que els encausats no es reconeguin en el text, que això només és el comptat de Yoknapatawpha. Faulkner prova de retratar una societat de coneguts i saludats que inclou la família, aquells pioners, herois en territori enemic, incapaços d’oblidar la Bíblia i el fuet. La desfeta persegueix Faulkner, els pecats venials agiten la cua, castiguen amb el record i demanen tinta, paper i quelcom de beure. En l’època de la llei seca, sense el pal·liatiu de l’alcohol, els personatges suren en un mercuri tou que els embruteix. Malgrat la prohibició, no deixen de beure, des d’aquella primera escena, quan el jutge Horace Benbow s’atura a beure en un estany i topa amb el sinistre Popeye. La destil·laria del traficant Goodwin esdevé santuari, lloc de trobada on tothom s’iguala; tant hi fa la classe si tard o d’hora te l’has de beure, en got o a galet, perdulari o estudiant, figaflor o mare abnegada, home de llei o condemnat. Els secrets sempre s’amollen amb la boca calenta i el passat torna al present. Faulkner sentencia amb un ferment fet d’odi i amor que s’escampa en l’aire com les pregàries.

Share Button

Deixa un comentari