¿Quieres ser mi perro? – Arthur Bradford (2004)

La convivència sempre ha estat difícil i llavors vam incloure els animals de companyia per omplir determinats forats de les nostres vides. Sembla que arrossegaven una maledicció bíblica, a plaga per animal del catàleg, perquè vam incorporar-los a l’activitat diària de treure’ls a passejar, donar-los de menjar, guarir-los, estimar-los i parlar-los com algú amb qui comparteixes el neguit per les despeses mensuals, pel rendiment del teu equip favorit, per les goteres del sostre quan arrenca la temporada de pluges. La Fontaine va dotar-los d’ànima, Disney va donar-los parla i senderi, els dibuixos animats de la tele van crear una genealogia, un món paral·lel que actuava de segona residència pels infants que tenien els pares orbitant fora de la seva galàxia (una majoria sense distinció de classes). Els hem acabat convertint en un mal necessari a qui un dia haurem de liquidar per l’alzheimer, la demència senil o un càncer de pàncrees. El catàleg de companyies del futur que planteja Arthur Bradford preveu bavoses domèstiques que caben a la guantera, gossos de tres potes, rates cantaires, animalons que parlen (algun dia ho aconseguiran i n’inventaran un aparell, un traductor gos – humà) mutacions homes gats i d’altres especies impossibles que donin sentit a la famosa diversitat. Un dia la saturació del realisme brut va deixar-nos el pòsit maldestre de Vonnegut, Barthelme, Brautigan i companyia. I aquest artefacte de Arthur Bradford. De la lectura potser quedi la reflexió del tipus de vida que hem compartit amb desconeguts menjant i bevent qualsevol cosa, sense entaular-nos ni importar-nos les condicions. El catàleg de Bradford inclou apartaments sòrdids, matalassos llardosos, furgonetes fetes una ruïna, amics aprofitats i relacions de consum ràpid. Sense menció d’Iggy Pop, però.

Share Button

Deixa un comentari