Benzina – Quim Monzó (1983)

Hi va haver una època que es vivia més enllà del típic “bo” i “dolent” de les nostres vides. Més enllà dels simplistes “m’agrada” i “no m’agrada”. Els 80’s van obrir les ments a còpia de curiositat i d’accidents. A base d’or i morralla, vivíem com si la llibertat fos en risc d’extinció, com si fos l’últim dia de les nostres vides. I tampoc passava res.
Veníem d’una època molt dura en tots els sentits, difícil de superar des del punt de vista de la creativitat. Mancances i prohibicions havien esmolat uns criteris i uns talents que eren fets de fred i de foscor. De l’empatx de cares llargues i lamentacions, el calendari va dur un canvi de normes i criteris que tenia el vistiplau de la majoria il·lustrada. Al blanc i negre li calia color, a determinades expressions els faltava menys tibantor, la roba baldera estava bé però podia ajustar-se.
A partir dels 80’s, la gent del carrer no es qüestionava els gustos, volia acció. Tothom en tenia per donar i per vendre. No hi havien tantes manies.

 

 

La relectura de Benzina, una de les primeres obres de Quim Monzó, conserva el gust i les ganes. El ritme i l’absurd. Un món i un temps enllaunats, el realisme brut del moment. La narració busca els límits sense immutar-se. Traspuen les nits d’una mena de Barcelona ianqui,o d’una Nova York barcelonina, el gust per Salter, Salinger i Carver, l’experiència de l’autor a l’escola Massana i les diatribes artístiques de l’època. Com un orfebre, Monzó calibra els pesos de la història fins al punt just. El curs del llibre ha deixat alguns defectes: el temps verbal podria ser-ne un altre. O el ritme narratiu. El tractament del sexe, atrevit per l’època, ara es veu força caduc. Tot i això, el llibre retrata amb encert aquell inici de llibertat que va enganxar uns quants de nit pel carrer.
Recordo quan trobava Monzó al Bodeguín del carrer Herzegovina. Amb el professor Barnils. Jo entrava a comprar tabac, era l’excusa per mirar-me’l de prop una estona. Gran i gros, imposava com un Sant Pau dins d’un abrig llarg color cendra. El cabell estarrufat, la mirada desorbitada i els tics que el bellugaven com un retrat de Duchamp, com una escultura del futurista Boccioni. Una gàrgola del temps, coses del passat.

Share Button

Deixa un comentari