El Brogit i la Fúria – William Faulkner (1929)

“He vist el principi i ara veig la fi”

La minyona dels Compson, la Dilsey, ho diu gairebé al final del llibre. No queda espai ni forces, tot s’ha esmerçat com quan exhaurim la benzina i el motor s’atura. No són gaires pàgines, és un degoteig d’ànimes. El polsim que es filtra en la llum del sol i que és un “pàl·lid tros de drap”. A casa només queden el Benji, la mare, la Quentin i el Jason. És diumenge i tothom va a missa.

“Aleshores en Ben es posà a gemegar de nou, desesperançadament i sense parar. No era res. Tan sols un so. Podria haver estat el temps i la injustícia i la pena absoluta vocalitzats un instant per una conjunció de planetes”.

La història funciona com un compte enrere, d’una lucidesa casolana a una imbecil·litat legitima. El brogit i la fúria. El brogit arrenca amb el testimoni incomprensible del Benjamin Compton, amb les seves fixacions per les calces brutes de la Caddy (la seva germana favorita), pel foc de la cuina, per una sabatilla llardosa que li donen perquè deixi de protestar per tot. El soroll persevera en la veu del turmentat Quentin Compton, (germà del Benji i la Caddy) estudiant de Harvard i conforme amb endur-se totes les trompades del món. Principi i fi, com virtut i pecat, s’allarguen en una passejada sense rumb pels suburbis de la vida. Les reflexions sonen com un xerrac de la consciència, deixen pel camí un rastre de dissort, d’una hegemonia esgotada. L’estrella del sud ha perdut la brillantor màgica i salvadora.

“Divendres a la tarda, i d’aquí estant veig cinc quilòmetres de terra que mai no ha sentit la punta de l’arada, i tots els homes sans de la contrada són al poble a veure la funció. Podria ser un foraster mort de fam, i no trobaria un ànima per preguntar-li el camí del poble tan sols”.

La fúria és filla del brogit. Com la cua d’un tro. Amb el Jason Compton, l’altre germà de la família. Del final, queda el principi. La casa que es cau a trossos com un rellotge que dóna l’hora sense busques. Jason, la mare, la Dilsey i la Quentin, la filla de la Caddy, desapareguda darrere d’uns eterns pantalons, amb aquelles calces brutes de fang que es feien visibles quan ella grimpava pels arbres de la seva infantesa. Carn i sang de la seva carn i sang. No els queda res més que uns erms muts i inesgotables. La lluna en una nit de desgràcia.

“…el pare ens ensenyava que tots els homes no són més que una munió de ninots farcits de serradures separats dels munts d’escombraries on havien anat a parar tots els ninots precedents les serradures caient per qui sap quina ferida en qui sap quin costat que no per mi no va morir”.

John Fahey: The Portland Cement Factory At Monolit:

Share Button

Deixa un comentari