Directly from my heart to you – Little Richard /Frank Zappa & The Mothers of Invention (1956 / 1970)

Una jugada, dos visions directes del cor.

Direct
Directly from my heart to you
Direct
Directly from my heart to you
Oh, you know that I love you
That’s why I feel so blue

Oh, I pray
Our love would last away
I pray
That our love would last away
Yeah, we’d be so happy together
But you’re so far away

Well, I need

Share Button

Fouché – Stefan Zweig (& Albert Ayler)

Por desgracia, La Historia Universal no es solo, como nos la presentan la mayoría de veces, una historia de valor humano, sino también una historia de la cobardía humana, y la Política no es, como se nos quiere hacer creer, la dirección de la opinión pública, sino el doblegarse esclavo de los líderes precisamente ante ea instancia que ellos mismo han creado y sobre la que han influido. Así surgen siempre las guerras: de un juego con palabras peligrosas, de la sobre-excitación de pasiones nacionales, y así los crímenes políticos: ningún vicio y ninguna brutalidad sobre la Tierra ha causado tanta sangre como la cobardía humana. Por eso cuando Joseph Fouché se convierte en Lyon en verdugo de masas, no es por pasión republicana (el no conoce pasión alguna) sino únicamente por miedo a caer en desgracia por moderado. Pero no son las ideas las que deciden en la Historia, sino los hechos, y aunque se revuelvan mil veces contra la frase, su nombre quedará marcado como el del Mitrailleur de Lyon

&

Albert Ayler: Sprits Rejoice

Share Button

David Bowie A Barcelona: Sobre la expo del Museu del Disseny

Recordo fa uns anys que l’UE va exigir el botiguer d’aquí afegir el preu del producte exposat a l’aparador sota pena de multa pel que entenia l’engany més vell del món d’entri i miri que ja parlarem del que val això que vol. D’acord. Llavors van arribar els concerts i de les mil peles per concert, vam passar a les 1.200 més les famoses despeses de gestió que et somreia el botiguer. Ara cal passar pel sedàs del banc i el seu interès o, directament, del revenedor de preus o rebentador de preus que compra a 80 i revèn a 300 a histèrics fans de no sé quin producte de la tele reconvertit en show-bizz. I tal. Llavors vas a la pàgina del Museu del Disseny per veure què val i quan pagues, dels 14.90 et cobren 15.90. Doncs això, un euro més per la patilla i despeses de gestió, i com tenen la paella pel mànec, et fots. I com Ticketea t’ha pres el correu, cada dia et recorda que s’acaben les entrades. En fi… meravellós el servei.

L’exposició:
Dues hores llargues de passeig. Història, vídeos, roba, música. Algun intent de mapping. Anecdotaris. La seva vida per terra, mar i aire, tot amuntegat i desordenat, sense una seqüència històrica clara. Visita d’auriculars que et connecta amb diferents senyals de la sala i, si es creuen o no sap d’on ve la veu aquesta, tampoc passa res que ja t’hi aniràs acostumant. Un gentada, i això que l’entrada va per hores, podeu veure-ho a la pàgina de la venda d’entrades. Una gentada que endarrereix el pas i el ritme de veure l’exposició.
Un consell: Aneu-hi a primera hora, d’aquesta manera acabareu el recorregut.
El material. El vestuari com el motiu principal de l’exhibició. El vestuari que va marcar els diferents estats de Bowie, líquids, sòlids o gasosos, i la seva transformació musical. Molta documentació com per fer el fet, retolada, en molts casos, amb un cos de lletra petit que dificulta la lectura i lluny de la vista dels ulls. Molt vídeo, res nou, molt material es troba a YouTube, però va bé per a omplir aquella cantonada que queda lliure. Entrevistes i testimonis. Bowie xerrant dels orígens, de la família i la infantessa, però sense subtitulació. Les diferents etapes. El sexe, drogues i rocanrol de sempre. Berlín. El cinema i la interpretació. Les últimes dues sales a corre-cuita perquè els segurates t’empaiten a la sortida perquè ells també tenen drets i han de plegar. I tal.

El cos que et queda: “Sordid details following“. La reflexió de Lenore que he enllaçat d’inici acaba d’empènyer cap a la decepció. La decepció es creua amb l’emoció que provoca la memòria de Bowie però es decanta pel què hauria fet DB amb una expo de la seva vida i miracles. Essent curosos, tampoc es pot parlar d’exposició, més aviat d’un recull de memorabilia. Pot descobrir el personatge a qui el desconeix, afegir informació a qui sabia quatre coses d’ell i un grapat de cançons, però al fan de tota la vida no li aporta res. O aquest és el meu cas. Que finalment acabo veient el tot per la pasta que domina el destí turístic de la ciutat. Llest per al tot inclòs dels milions de turistes que ens visiten i que passaran per l’obra inacabada de les Glories (que talment sembla formar part del decorat berlinès de Bowie) per a recordar-se que un dia van veure aquella expo tan fancy de Bowie a Barcelona. I poca cosa més.

Share Button

Ballrooms of Mars / Divina – T-Rex/ Radio Futura (1972/1980)

You gonna look fine
Be primed for dancing
You’re gonna trip and glide
All on the trembling plane
Your diamond hands
Will be stacked with roses
And wind and cars
And people of the past

I’ll call you thing
Just when the moon sings
And place your face in stone
Upon the hill of stars
And gripped in the arms
Of the changeless madman
We’ll dance our lives away
In the Ballrooms of Mars

You talk about day
I’m talking ‘bout night time
When the monsters call out
The names of men
Bob Dylan knows
And I bet Alan Freed did
There are things in night
That are better not to behold

You dance
With your lizard leather boots on
And pull the strings
That change the faces of men
You diamond browed hag
You’re a glitter-gaunt gangster
John Lennon knows your name
And I’ve seen his

Divina estás programada para el baile
y en la brillante nave te deslizarás
en tus manos de metal hay reflejos de rosas
y viento y coches, gentes del ayer.

Mi cosa te diré cuando cante la luna
y tu cara será una estrella sobre mi pedestal.
Suavemente abrazada a tu loco impasible
bailaremos toda la vida en los bailes de Marte
¡rock!

Tú hablas de la luz y yo hablo de la noche
cuando los monstruos tienen nombre de mujer.
David Bowie lo sabe y tu mami también
hay cosas en la noche que es mejor no ver.

Te veo bailar con pegatinas en el culo
y mueves con tu ritmo la cara de tus fans.
Eres una bruja de oro, eres un pequeño gangster
estuviste con Kaka de luxe pero no te oí cantar
¡rock!

Share Button