Manhattan Transfer – John Dos Passos (1925)

“- Hombre, debieras ver sus planes para edificios de acero solo. Tiene la idea de que el rascacielos del futuro se construirá exclusivamente de acero y cristal. Últimamente hemos estado experimentando con baldosas cerámicas… Cristo, algunos de sus proyectos te dejarían con la boca abierta. Tiene una frase estupenda de no sé qué emperador romano que encontró a Roma de ladrillos y la dejó de mármol. Bueno, pues él dice que ha encontrado a Nueva York de ladrillo y que la va a dejar de acero…, de acero y cristal. Te tengo que enseñar su proyecto de reedificación de la ciudad. ¡El sueño de un loco genial!”

 

“La baldosa de color revolucionará la vida de esta ciudad por completo… En lugar de retroceder a los antiguos órdenes o las decoraciones góticas o románticas, podríamos desarrollar nuevos modelos, nuevos colores, nuevas formas. Si hubiera un poco de color en la ciudad, toda esta vida dura y rígida se vendría abajo…. Habría más amor y menos divorcios”

 

Share Button

I Feel Love – Donna Summer / Blue Man Group

El 17 de maig va fer cinc anys de la mort de Donna Summer,

Reina de la música disco durant un temps, sobre tot quan es va deixar menar pel productor Giorgio Moroder, guru de l’estil rei de la pista de ball. El seu “I feel Love” de l’any 77 tenia la capacitat de convidar a ballar amb unes poques notes i un persistent so de charles de la bateria. El single el vaig comprar a Lincoln, al nord de Londres, durant unes colònies d’estiu. A la manera de les illes, el disc anava dins d’una simple funda de paper sense fotos de l’artista. El més important era el forat al mig que permetia distingir el títol que buscaves i el nom de l’artista. Una manera d’abaratir costos i alleugerir la producció, suposo, en aquell mercat que apostava pel 45 rpm com a mètode de promoció.

Ooh
It’s so good, it’s so good
It’s so good, it’s so good
It’s so good
Ooh
Heaven knows, heaven knows
Heaven knows, heaven knows
Heaven knows
Ooh
I feel love, I feel love
I feel love, I feel love
I feel love

I feel love, I feel love, I feel love

Ooh
Fallin’ free, fallin’ free
Fallin’ free, fallin’ free
Fallin’ free
Ooh
You and me, you and me
You and me, you and me
You and me
Ooh
I feel love, I feel love
I feel love, I feel love
I feel love

I feel love, I feel love, I feel love

Ooh
I’ll get you, I’ll get you
I’ll get you, I’ll get you
I’ll get you
Ooh
What you do, what you do
What you do, what you do
What you do
Ooh
I feel love, I feel love
I feel love, I feel love
I feel love

I feel love, I feel love, I feel love

Blue Man Group – I Feel Love

Mai he entès perquè cap promotor els ha dut a actuar a Barcelona. Potser perquè als USA són un fenomen i ara valen massa calers per a una ciutat que no sap qui són. Els vaig veure a NYC l’any 1999 en un teatre petit de Manhattan i em van semblar brutals. Música, mímica i humor després de passar els durs test de qualitat de l’off Broadway.

Share Button

Música de la setmana ( Ray Davies + Angles 9 + El Petit de Cal Eril + Iosonouncane)

Ray DaviesAmericana

Davies & The Jayhawks. Dos estils. Un rei del pop dels 60’s i uns practicants de música d’arrel coutry. La veu i les maneres, la pausa. La ironia de qui ho té tot fet. El tenyit de cabell combina amb les pelleringues del coll i les camises de quadres.
Una explicació del disc:

Angles 9Disappeared behind the Sun

Quan t’avorreixes de la música actual, sempre hi ha una sortida enllà del baix guitarra i bateria. Música inquieta, barreja d’arrels i jazz, Europa, Àsia i Amèrica.

El Petit de Cal Eril – Busca i Captura

Les velles cançons de Joan Pons segueixen sonant. Ara potser tocaria reinventar-se. Ho farà. Representa aquest tipus de música nostra que queda. Paciència al projecte, però.

El disc de la setmana:

Iosonouncane – Die

Itàlia té la manera de veure i ser fornida per anys de tradició. Davant l’allau de novetats de tots colors, sempre han anat traient el cap i donant senyals de vida.

Share Button

Música de Mierda – Carl Wilson (2014)

¿Val la pena una reflexió sobre els gustos a aquestes alçades de la partida?

“Cuando un crítico o un entusiasta de la música dice, como sucede a menudo, que descubrir la música o escribir sobre ella le cambio la vida, creo que lo que esconde detrás de tanto melodrama es la sensación que la proximidad con la cultura pop y las palabras nos han salvado de una vida marcada por una carrera servil, unas condiciones de clase media y la callada desesperación que imaginamos que debe sentir gente como los fans estadounidenses blancos de Céline Dion, lo mismo que de Billy Joel, Michael Bolton y el resto de los músicos de nivel medio, cuyos nombres a menudo utlizamos como epítetos”

Teoritzar sobre els gustos. Són tan volubles segons la química particular de cadascú i amb el munt de variables que ens mouen i condicionen. Vendre-ho com un cavall de batalla de la lluita de classe tampoc va enlloc. Abans, potser. Ara tot es barreja. Venedors ambulants venen rèpliques de tot a les cantonades i veus passar la gent amb el seu gust estratificat a la pell. Com excavacions d’una troballa arqueològica.
A casa, als 60‘s, el vell era l’amo del tocadiscs, amb els 78 rpm que duia de França de Brel, Reggiani, Brassens, Ferrer. La mare, farmacèutica llicenciada, preferia Rafael i Maria Dolores Pradera, però no hi havia llei del pacte quan pretenia fer-los sonar al menjador. Les maneres arravatades de Rafael torçaven el morro habitualment pacífic del pare que, imagino, feia els possibles per a evitar aquelles audicions. Finalment, la mare va perdre la partida musical de casa. Va aparèixer el casset i se’n va anar a escoltar Sabina i Ana Belen a la cuina. Aquí, l’assumpte de l’ascensor social es desmunta. La transició va obrir les portes a un munt d’informació que el franquisme va deixar a la frontera. Es va barrejar tot i un hippie podia ser punk, un metal esdevenia rockabilly, podies odiar el flamenco i entrar-hi per la rumba, Pata Negra i Veneno. Vaig viure aquesta manera de fer de l’època: punk, hippie, movida, reggae i jazz, que és arrel d’un eclecticisme que encara em belluga.
Estudiar periodisme als 80’s i viure un temps de mitjans independents em va malacostumar. Fins que els mitjans es van convertir en negocis ruïnosos i es van acostar al poder per tal de sobreviure. L’eclecticisme és incompatible amb el dogma informatiu. Aquí coincideixo amb el parer de Wilson del llibre. Tothom diu que sí per després fumar-se els principis quan has signat uns quants articles. Veníem de la censura per a caure en la manipulació que ens fa creure que sabem de tot. Ara m’amago a la closca mentre els periodistes semi-deus del “bo ” i el “dolent” fan la seva feina. Sé el campió del bon gust no serveix tret que et facis prescriptor de marques. El consumidor mare mena el ramat i ara tots volem Lukas Graham. Quan a l’exclusiva, la paraula ara mateix pot provocar un tip de riure. Quan al dogma, les esglésies d’abans ara són com supermercats. Si em moro sense haver escoltat Céline Dion, no passa res. Potser l’hauré escoltada un dia comprant, però segur que no l’he reconeguda. Podria fer-ho ara mateix, anar a YouTube i escoltar un tros de cançó, però no sé si no goso o senzillament no em dóna la gana. Què hi farem. Un altre dia.

Jacques Brel – Les Bourgeois

Share Button