Sisa i Melodrama (1979)

Dir de Jaume Sisa un geni potser seria agosarat. Que és un dels millors compositors de la nostra historia recent potser tingui un sentit més acurat. Tant fa.Com han fet tantes altres figures, també té el seu periode d’exili quan va fugir a Madrid als 80’s amb el nom canviat, fart, imagino, de tanta incomprensió. Per tornar al cap dels anys, ¿amb la cua entre les cames? Les raons les saben ells. Agorafòbia de viure en un país mentalment tant petit? Potser. Apte només per a espavilats tipus Trinca, Llach, Maria del Mar Bonet i Raimon (i Núria Feliu) El pastís per a uns pocs i les engrunes per a la resta. Llavors passa allò d’aquells fangs i aquests llots. Tenint França a la vora i què lluny ens queda el respecte que la seva gent té pels seus autors. Quina falta ens fa aquest efecte corrector. Més artistes, més public, més exigència i millor nivell de tot. Però per què vols llibres si tens “Polonia” i la Rahola? Probablement a França Sisa potser tindria alguna càtedra (la té aquí? pregunto), i ens estalviaríem això tan nostre (i pobre) de fer-li un homenatge amb els Quimis i Oliver i Mishima d’aquí com qui treu el Sant Cristo gros per treure’ns del damunt la pena i la mala consciencia. ¡I vinga! Tots a cantar “Qualsevol nit pot sortir el sol”, com si fos “Els segadors”, engegant la primera frase i mormolant la resta, fent veure que ens sabem la lletra.

Sisa, l’any 79 , va veure clar que calia reinventar-se. Això, aquesta actitud supervivent, correspon als primers espases de la música. Bowie, Dylan, Neil Young, els Beatles. Quan es veuen al final de la corda i que ja han munyit prou la mamella. Aquí ho podia haver fet Pau Riba, però no ho va fer (imagino que pel pet que duia al cos). Només Sisa ho va fer. Al 79 sonaven amb força les noves músiques que ens arribaven de les Illes Britàniques i dels Estats Units. La new wave de The Cure i Costello avisaven que calia canviar el pas, que els solos de guitarra i els arrengaments del jazz vestien molt be les composicions, però potser ara tocava un so més fred o un rock and roll esquemàtic com a solució revitalitzadora. Sisa es va avançar a la colla de grups que van sortir a partir del 81/82 a Barcelona, amb un invent avantguardista que el permetés una nova oportunitat per a la seva carrera. Com rient-se d’ell mateix i del passat, va agafa els vells himnes dels temps del Zeleste i els va passar per la trinxadora. So de sintetitzadors i de caixes de ritmes, vocòders, arrengaments moderns i tractaments nous. Potser es van avançar massa en el temps, quadrant el fet amb el símptoma de l’orat que veu més enllà que la resta d’humans, que automàticament el prenen per sonat quan no entenen. Perquè es va avançar al temps. Al meu cas, vaig descobrir aquest disc al cap d’un munt anys. Va ser escoltar-lo sencer, comprovar l’any d’edició i veure passar per entre les meves orelles tots aquells Stranglers, Roxy Music, Ultravox de l’època però amb la denominació d’origen de Sisa i Melodrama.

Afegeixo una troballa d’internet del disc, amb la participació estel·lar als comentaris del company Dan Kirchner

Share Button

El hundimiento del Titanic – Hans Magnus Enzensberger (1978) + Scott Walker

Declaración de pérdidas

Perder el pelo, perder la calma,
¿me explico?, perder el tiempo,
librar una batalla perdida
perder peso y esplendor, perdón, no importa,
perder puntos, déjame terminar de una vez,
perder la sangre, perder al padre y a la madre,
perder el corazón, hace tiempo perdido
en Heidelberg, y ahora otra vez,
sin parpadear, el encanto de la
novedad, olvídalo, perder los
derechos civiles, me doy cuenta,
perder la cabeza, por favor,
si no puede evitarse,
perder el Paraíso Perdido, y qué más,
el empleo, al Hijo Pródigo,
perder la cara, que le vaya bien,
dos Guerras Mundiales, una muela,
tres kilos de sobrepeso,
perder, perder, y volver a perder, hasta
las ilusiones perdidas hace tanto tiempo,
y qué, no desperdiciemos una palabra más
en la tarea perdida del amor, digo que no,
perder de vista la vista perdida,
la virginidad, qué lástima, las llaves,
qué lástima, perderse en la multitud,
perderse en las ideas, déjame terminar
perder la mente, el último céntimo,
no importa, termino en un momento,
las causas perdidas, toda sensación de bochorno,
todo, golpe a golpe,
¡ay! hasta el hilo del relato,
el carnet de conducir, las ganas.

I la cançó

Share Button

Johnny B. Goode – Chuck Berry / Jimi Hendrix (1958 – 1972)

Rest in Peace, Chuck Berry

El “coloured boy” que se convirtió en el “country boy” para conseguir que su “Johnny B. Goode” sonara en las radios blancas norteamericanas. De esta manera los cristianos americanos permitieron a sus “coloured guys” hacerles de bufón de la corte (sin intuir que les estaban dando la llave de los grilletes). De Coltrane a Otis Redding y a Michel Jackson, hasta, diría, que al presidente Obama. Ellos lo saben, que todo aquello que no era estrictamente caucasiano fue objeto de escarnio y de maltrato durante años y años. Menos mal del arte y sus distintas manifestaciones como la forma pacífica de resolver diferencias y ensanchar mentes, como en el siglo XX correspondió a la música moderna, dejando de lado pelucas y lacas para optar por pantalones de pata ancha, brillantina y chorreras. Bien por Berry y como dice Fito en Facebook por los que vendrán, blancos y negros, revueltos, para dar alegría al siglo e inspiración a los que les siguieron. Hasta convertir aquello en una profesión respetable.

Aunque conocía el clásico, me entró antes la versión de Hendrix que abría el doble disco de su película biográfica. Creo recordar que fue la primera canción de Hendrix. Y la impresión que me causó de primeras su manera de tocar la guitarra.

Share Button

Femme Fatale – The Velvet Underground / R.E.M. (1967 – 1987)

Mes 50 anys del plàtan.

Warhol va demanar Reed una cançó per a una de les seves muses, Edie Sedgwick. L’Edie de “Just like a Woman” de Bob Dylan, l’Edie, la noia favorita dels calendaris de l’any 65, estrella dels curts que rodava el pintor per les festes i salons de moda de Nova York, de la Factory de tots aquells esgarriats, amb una vida de disseny estil als 60’s, reina de l’anorèxia quan encara no tenia aquest nom, reina de la nit del vi i les roses, dels alts, baixos amb un final dramàtic com tocava, com la caiguda de la cortina que va tenir tota aquella gent.

[Verse 1]
Here she comes, you better watch your step
She’s going to break your heart in two, it’s true
It’s not hard to realize
Just look into her false colored eyes
She builds you up to just put you down, what a clown

[Chorus]
Cause everybody knows
(She’s a femme fatale)
The things she does to please
(She’s a femme fatale)
She’s just a little tease
(She’s a femme fatale)
See the way she walks
Hear the way she talks

[Verse 2]
You’re written in her book
You’re number thirty seven, have a look
She’s going to smile to make you frown, what a clown
Little boy, she’s from the street
Before you start, you’re already beat
She’s going to play you for a fool, yes it’s true

[Chorus]
Cause everybody knows
(She’s a femme fatale)
The things she does to please
(She’s a femme fatale)
She’s just a little tease
(She’s a femme fatale)
See the way she walks
Hear the way she talks

Cause everybody knows
(She’s a femme fatale)
The things she does to please
(She’s a femme fatale)
She’s just a little tease
(She’s a femme fatale)
See the way she walks
Hear the way she talks

I la versió de REM, com el pagament d’un peatge obligat per tantes i tantes bandes d’arreu del món.

Share Button