Promos: l’art de veure TV3.

Del 93 al 99, vaig passar a TV3 un dels millors moments de la meva vida. Bàsicament, per la gent que vaig conèixer i per l’ofici que vaig aprendre, que m’hauria donat de menjar si no hagués decidit anar-me’n a casa a escriure.

Feia promos, els anuncis de la programació de la cadena. Vaig tenir la sort de viure un moment brillant de la cadena. “Poble Nou”, “Nissaga de Poder”, “Les 1000 i una”, “Estació d’Enllaç”, “Malalts de Tele”, “Ciutadans” i la saga produïda per Úbeda i Escribano. “Aquest, Any, Cent”. “La memòria dels Cargols”. La cadena va assolir el lideratge de les audiències per qualitat i nosaltres érem al darrera, parint la comunicació dels programes, sota la vigilància de direcció, cadascun dels responsables amb les seves dèries i criteris. Recordo que, tornant de dinar, m’esperaven els canvis de les peces que s’havien lliurat pel matí i que els directors es miraven mentre menjaven.
L’únic tema que no tocàvem de la programació era el tema dels informatius. Un assumpte sensible i complicat que era preferible evitar. Compartint edifici, veies que aquella gent jugava a una altra lliga. Que la gent del CPA feia el farcit de la cadena, Esports parlava del Barça, però a la planta baixa del CEI era a on es jugaven els quartos de la cadena. La cara de restrets i d’amargura que es gastava la majoria de redactors era l’evidència de la pressió a la qual eren sotmesos, amb el cap d’informatius al capdavant. Parlem de l’època Pujol Aznar. De quan van destituir Cruyff i va arribar Van Gaal. Jo recordo aquell temps com si fos ahir.
Les promos no tenien cap secret. Miràvem el programa, escollíem els trossos més destacats i pensàvem alguna ocurrència per a locutar que lligués el fet, un titular que generés sinergia, com agradava dir al nostre cap, el difunt Josep Maria Ferrer Arpí. Les promos s’inserien a la franja publicitària, amb l’avantatge que significava emprar moments d’alta densitat d’audiències: entre mig milió i un milió de persones, asseguts davant del seu televisor, s’assabentava de la programació que els volíem vendre.
Amb els anys la vessant política de la cadena s’ha anat cruspint la part pública de la seva funció. Allò de posar a dit un director amb zero experiència en l’ofici i especialista del gènere polític. TV3 ha deixat de ser pública per a estar al servei dels partits i de les seves institucions. La caiguda de les audiències té a veure amb això, independentment de la rutina i de l’envelliment dels seus treballadors. La cadena la fa el target fidel dels seus espectadors, els professionals atorguen al públic allò que troben als estudis de mercat, però aquesta manera de veure la tele, hereva del monopoli de TVE, no té reemplaçament. El jovent no està per orgues ni per a Happy Days. El discurs que les cadenes privades espanyoles volen el seu pastís no justifica la pèrdua d’audiència, TV3 no té la competència directe d’una cadena catalana amb un pressupost similar. No té competència. Si en tingués, si existís una altra tele catalana amb un 10% d’audiència diària, el sector audiovisual rutllaria diferent per als professionals i productores de casa nostra.
Llavors, veig la peça aquesta de divendres passat i revifo el menyspreu de la gent d’informatius quan els proposaves idees. Recordo els TN’s de Salvador Alsius, Bonastre, Àngels Barceló, Fina Brunet i companyia; allò de saltar-se les normes, i veus això d’ara. Amb el judici del cas Palau a tocar, amb la merda que els està caient a la vella colla de Convergència pel cas 3%…

Llavors, us pregunto, excompanys meus, què és això? Informació o Promos?

No, companys, no és això.

Share Button

El triunfo de la muerte de Pieter Brueghel el Viejo – Según Elías Canetti

Avui acomiadem al pare d’uns amics de tota la vida. Bon viatge, Jordi Mallol Soler.

Centenares de muertos, esqueletos activísimos, se afanan por arrebatar hacia sus filas a otros tantos vivos. Son personajes de todo tipo, reconocibles por su posición social, que de forma masiva o individual se agitan frenéticamente: su energía supera con creces la de los vivos, con los cuales se ensañan. Sabemos que aunque todavía no han logrado su objetivo, lo conseguirán.

Nos ponemos de parte de los vivos, cuya resistencia quisiéramos reforzar, pero nos confunde el hecho de que los muertos parezcan más vivos que ellos. La vitalidad de esos muertos, si queremos llamarla así, tienen un único sentido: arrastrar a los vivos a su propio campo; no se dispersan ni acometen nada más, todos persiguen ese único objetivo.

Los vivos, en cambio, se aferran a su existencia de múltiples maneras. Todos son activos, ninguno se rinde, en este cuadro no he encontrado un solo ser humano cansado de la vida, esa vida que todos se niegan a entregar voluntariamente y hay que arrebatarles por la fuerza. Transformada de mil maneras, la energía de esta resistencia pasó a integrarse en mí, y muchas veces he tenido la impresión de ser yo mismo toda esa gente que opone resistencia a la muerte.

Elias Canetti – La antorcha al oído

Share Button

Shipbuilding – Elvis Costello / Robert Wyatt (1982 – 1983) (& Suede)

Quan no se sap quina és l’original i quina la versió, quan no se sap quina supera en qualitat l’altra. En qualsevol cas, revela l’horror d’una guerra de butxaca com el conflicte de Les Malvines. Composta per Elvis Costello, la lletra respon a la promesa del govern britànic segons el qual la guerra revifaria l’activitat de les drassanes angleses aturades per la crisi. Com diu la lletra, la bona nova pretenia pujar els ànims de la gent a còpia d’engegar joves anglesos al fons del mar.

Is it worth it?
A new winter coat and shoes for the wife
And a bicycle on the boy’s birthday.

It’s just a rumor that was spread around town
By the women and children, soon we’ll be shipbuilding

Well I ask you
The boy said ‘Dad, they’re going to take me to task
But I’ll be home by Christmas.

It’s just a rumor that was spread around town
Somebody said that someone got filled in
For saying that people get killed in
The results of their shipbuilding.

With all the will in the world
Diving for dear life
When we could be diving for pearls.

It’s just a rumor that was spread around town
A telegram for a picture postcard
Within weeks they’ll be reopening the shipyard
And notifying the next of kin
Once again.

It’s all we’re skilled in
We will be shipbuilding.

With all the will in the world
Diving for dear life
When we could be diving for pearls.

Una història estranya. Elvis Costello la va escriure amb Clive Langer, pensant editar quatre versions diferents. Wyatt va acceptar la idea de collar públicament Thatcher per la ignomínia d’aquella guerra però, inestable com era llavors, es va fer enrere. Finalment ho va fer, en format single, d’aquella manera discreta, com la seva veu. Perquè sembla que la difusió definitiva va arribar mitjançant la versió que Costello & els Attraction van incloure l’any següent al LP “Punch The Clock”, aconseguint pel tema la participació del trompetista Chet Baker. Entre una versió i l’altra, van de la cançó l’himne antibel·licista que es pretenia per treure els colors al poder mentider i trampós. Com diu la lletra, construint vaixells i engegant els nois a cercar perles.

Afegeixo la versió de Suede (per allò de donar continuïtat a la tradició)

Share Button

Television – Television (1977-2017)

2017 – 1977. D’aquests quaranta anys segur que seguiran un munt d’aniversaris i homenatges.

Aquest “Marquee Moon” va sortir al carrer un 8 de febrer del 77 després de tres anys d’espera. Potser per la manca de provocació o de glamur que la seva imatge de nanos polits transmetia van haver de deixar passar els discs de debut de gent com Ramones o Blondie, seguint ells l’estela del seminal “Horses” de Patti Smith. Massa aire formal universitari pel món perillós de Manhattan, Brooklyn i el Bronx dels 70’s que ens arribaven mitjançant les sèries de lladres i serenos. Potser fos aquesta una de les raons per prémer fort talent i inspiració i extreure un disc que tallés l’alè, perquè ells no farien un tracte de gresca per soroll ni tampoc cançons de pop i Farfisa (amb tots els respectes). Diu la llegenda que quan es van presentar al CBGB amb la maqueta els van deixar les tardes de diumenge perquè eren les més fluixes de públic. A veure si els nanos aquells amb cara de bones persones les aconseguien animar. Ells tenien clar que no pujarien a l’escenari amb cançons de tres minuts, malgrat els volessin gots i ampolles. Duien tres anys practicant i polint l’invent. Res de condicions, llavors. Nou minuts de Marquee Moon, com a carta de presentacions amb solos de guitarra llarguíssims.
Diu la llegenda que van tenir l’oportunitat de treballar amb Brian Eno, però no es va produir l’entesa, perquè no era el so que el líder Tom Verlaine volia per a les seves cançons. Van seguir rebent negatives de les companyies i van canviar de baixista quan Richard Hell va deixar el lloc a Fred Smith. Verlaine volia anar a gravar a l’estudi de la llegenda del jazz Rudy Van Gelder però tampoc ho va aconseguir. Volia produir-se ell mateix, no volia AR’s manant-lo a la taula de so, no trobava la companyia que s’ho empassés i anaven passant els dies i aquells diumenges al CBGB, amb Patti Smith al peu de l’escenari volent convèncer la gent que aquella banda era la millor.

Van gravar el disc a Nova York al setembre del 76 amb l’ai al cor permanent del fracàs. No eren com tots aquells, tampoc les seves cançons. A l’ambient s’hi flairava l’adveniment del Punk, totes les revistes donaven per fet aquella revolta musical que podia triturar-los per a antitètics a la causa. L’enduriment adquirit durant aquells tres anys sense recompensa els va permetre gravar pràcticament en viu el disc. La primera presa de moltes de les seves cançons va resultar clau perquè acosta l’orella de l’oient al límit físic de l’experiència, com havia passat amb el jazz, enregistrat de forma igual. Sinceritat i emoció directes, polir la feina fins a la perfecció. Allò de passar a la història amb un sac de bones cançons de durades diverses sense que destaquin unes més que altres. Totes convencen; de l’enèrgica “See no evil” a la trista “Torn Curtain”.
Les lletres també semblen producte de la tensió permanent que busca i exigeix un equilibri amb les melodies. Imagino la influència de Patti Smith, parella de Verlaine, llavors, al moment de trobar temes i treure uns versos conseqüents. El relat bohemi del Nova York decadent busca un simbolisme de paraula justa i encaix ràpid amb molta imatge i metàfora. Surten a passeig el Broadway medieval, els braços impossibles de Venus de Milo, uns petons de mort i les abraçades de la vida, drassanes de la fi del món, uns ulls com telescopis per poder veure de lluny com l’esperança s’exhaureix. Llàgrimes i més llàgrimes per poder ballar els anys que hem viscut i aquells que vindran a veure’ns.

De tot plegat, queda l’experiència d’haver-los vist en directe en el Poble Espanyol de Barcelona, amb un retard considerable d’aquell 1977. El concert del Primavera Sound 2003 romandrà a la memòria bàsicament perquè no esperava gran cosa. A mida que reconeixia el repertori de “Marquee Moon” , l’emoció va prendre temperatura instantània. D’un no-res vaig passar a un tot quan les melodies i els solos de guitarres bellament executats van anar sotmetent els sentits, juntament amb la ressaca de la nit anterior, el cansament dels dos dies de festival que duia al cos més tota la feina treballada de la setmana. L’ambient plujós va combinar amb la melancolia de les cançons fins assolir el punt just d’equilibri que, suposo, va cercar Verlaine quan va entrar a l’estudi de gravació. Ni un resquill per a res sobrer, tot controlat, fins la darrera nota. Recordo l’expressió de felicitat d’alguna gent, conscient i també partícip de l’instant, d’aquesta rara comunió entre músics i espectadors que fa irrepetible alguns esdeveniments. Com passa igual amb alguns d’aquests discos.

Share Button