Carrer Robadors – Mathias Enard (2012)

Anotació

carrer-robadors

“Hi havia alguna cosa que no entenia: ¿Europa admetia que no tenia mitjans per desenvolupar-se, que només era un esquer, que en realitat Espanya era un país africà com els altres i que tot el que vèiem, les autopistes, els ponts, les torres, els hospitals, les escoles, les escoles bressol, no era sinó un miratge comprat a crèdit que amenaçava de ser recuperat pels creditors? ¿Acabaria desapareixent tot, cremat, devorat pels mercats, la corrupció i els manifestants? Si era el cas, molts anirien a parar al carrer Robadors; molts entrarien en decadència, canviarien de vida, moririen joves, per falta de diners per cuidar-se la salut, perdrien els estalvis; els seus fills heretarien una coça al cul, ja no podrien anar a una bona escola, sinó que estudiarien en un graner on tothom s’apinyaria al voltant d’una estufa de llenya. Ningú no ho veia, tot això. S’havia de venir de lluny per imaginar el que seria aquesta transformació, s’havia de venir del Marroc, venir del xeic Nouredine, venir d’en Cruz i dels seus cadàvers”

pàgina 252

Share Button

Gunslinging Bird – Charles Mingus Vs Chuck D (1959 – 1992)

“Gunslinging Bird” no té traducció (si algú me la pot oferir, li ho agrairé), però puc entendre que es refereix a alguna mena d’ocell pistoler. En aquest cas podria suposar que Charles Mingus (1922-1979) es refereix a la seva actitud gàngster, quan es vantava de funcionar amb un revòlver sota de la camisa. La composició pertany al seu tretzè disc “Mingus Dynasty” i amb un cop d’ull a la portada…

… No cal afegir gaire més a les pretensions de l’artista. La sonoritat del disc també és una evidència, el color de la música, la vibració, l’estil polifònic, el blues. Un parapet, val a dir-ho, des d’on Mingus amaga la mala llet i les maneres d’explotador que es gastava amb els músics que l’acompanyaven. Aquí, la canço

I aquí la versió del 92 que va fer el raper i perill públic Chuck D, després que el músic i agitador cultural Hal Willner, decidís fer un disc homenatge a Charles Mingus, pel setantè aniversari de l’artista. De gàngster a gàngster, en el bon sentit de la paraula, d’un raper a una mena d’heroi de la lluita contra l’apartheid i la desigualtat. Racisme, mai més, si us plau, d’una puta vegada.

Share Button

“Yo estoy vivo y vosotros estáis muertos: Philip K. Dick 1928 – 1982” – Emmanuele Carrère (2005)

“Cuando alguien intenta ver su vida como una trama, pronto ve en ella la ejecución de esa trama y todos más o menos compartimos, más o menos vergonzosamente, alcanza su plenitud en dos sistemas de pensamiento: el de la fe religiosa y el de la paranoia. Y Dick, por haber experimentado las dos, dudaba cada vez más que existiera alguna diferencia entre ambos”

¿Com radiografiar una bogeria i no perdre el control de la narració? El repte juga de forma constant amb la comprensió del llibre. Carrère s’apropa a l’obra i la vida de l’autor per tal d’extreure’n l’essència. Potser per fer-nos entendre què s’amaga darrere les trames dels seus llibres. La visió panoràmica de la biografia de Dick i de l’època que va viure es confonen com la lectura de dos negatius exposats junts al sol. La seva obra, filla de la immediatesa d’un negoci i de la prosperitat d’un moment, l’engega a treballar sense pausa, com la cadena de muntatge d’aquests grans fàbriques que mai tanquen. Venedors de discos de dia, escriptor de nit, veient despuntar el dia abans de tornar a la feina. Afegim la influència d’una germana bessona que va morir al poc de néixer, una família trencada abans d’hora, la cacera de bruixes comunistes de McCarthy i, sobretot, de Nixon que va tocar-li de ben a prop, l’estiu de l’amor i l’expansió de la ment preconitzada per Aldous Huxley i Timothy Leary, un encadenat de relacions sentimentals frustrades, una rere l’altra, premis, reconeixements i l’exercici literari sota l’efecte de les amfetamines. Misticismes de tots colors, drogues de tots els efectes, la descoberta de la religió i la bogeria com l’últim punt de lucidesa. ¿De veritat són tan difícil d’entendre els seus llibres? Primer vaig creure que era per culpa de les traduccions; la ciència ficció, com literatura de gènere, podia passar un control de qualitat poc rigorós mentre les novetats setmanals satisfeien el consum voraç dels lectors. Podia ser. Les traduccions, farcides d’anglicismes, semblaven fetes del lloc de procedència, algun lloc dels USA. Però hi havia alguna cosa més. Perquè allò no era només pulp fiction. Ens anàvem introduint en els universos paral·lels de la ficció de Philip K. Dick, i la intuïció ens destacava l’autor com un visionari. ¿Hi haurien drogues pel mig?, ens preguntàvem en la nostra disbauxa dels anys vuitanta. Llavors queia a les teves mans “Los tres estigmas de Palmer Eldrich” i t’adonaves de com podien confondre’t la realitat. ¿Qui? Qui fos, el poder, un esser superior, un mateix. Perquè a cada llibre Dick repetia el truc del conflicte personal navegant en la incertesa. Els universos es complicaven, com les percepcions, els personatges i els traduccions que ho empastifaven tot. ¿Què hi havia més, llavors?

La biografia novel·lada de Carrère posa en ordre els fets de Philip K. Dick que donen sentit a l’obra literària. Des del trauma de la seva germana bessona morta a la invitació dels agents FBI a denunciar la seva parella comunista. Tibes del fil i apareix el venedor de discos de dia i l’escriptor de nit. Els seus matrimonis, els fills, les separacions, amb Nixon, sempre present, al fons, a la dreta. La dèria pel futur i la tirada diària de l’I-Ching sense la qual aquell home no es movia de casa ni escrivia una línia. Llibres escrits en dues setmanes i la seva subsistència física i mental a base d’estimulants, ansiolítics i somnífers. San Francisco i l’estiu de l’amor, al fons, a l’esquerra, i quan la festa s’acaba, els hippies esdevenen freaks, i ell el gran símbol del viatge astral cap endavant. Després de la desfeta humana i social, l’espera la descoberta de la religió i allò de creure’s profeta i veu directe de Déu a la terra. Les drogues, sempre present, legals i il·legals, les clíniques de desintoxicació, les cases d’acollida, la paranoia permanent encalçant-lo amb allò de viure una altra vida que no és la seva, la del manipulat per un esser superior que primer és l’estat i finalment Déu. I finalment, un mateix. El túnel de la bogeria se l’acabarà enduent del planeta mentre li arriba el reconeixement massa tard, amb el temps just per passar algunes factures. Entretant, els mons antitètics que el governen el duen d’una banda a l’altra de la lucidesa amb aquest excés tan típic seu de les vides paral·leles superposades entre elles impossibles d’observar.

Carrère fa de Dick en el repàs que l’un fa de la vida de l’altre, a l’estil embrollat i confús de Dick, Carrère fa aparèixer els episodis claus que determinen el pas i evolució de l’autor de “Ubik”. La paranoia de sentir-se vigilat tot el dia, l’efecte de viure una vida robada, de viure en un mon paral·lel, lluny dels teus, el risc de voler fer-te entendre i no saber com, el misticisme quan un es queda sense respostes o solucions. L’estiu de l’amor esdevé un infern i resulta impossible abandonar el laberint. Finalment, els jocs de mans es repeteixen fins que se’ns veu el llautó. A misses dites, a Dick li arriba el reconeixement, quan gairebé no escriu res. Llavors “Blade Runner” i “Total Recall”, i després “Minority report” i “Scanner Darkly”, per a satisfacció dels hereus. Enrere queda, per a l’anàlisi, el consum i la mistificació, la figura d’una mena de Kafka de la pulp fiction. ¿Realment n’hi ha per a tant?, sembla quedar suspès en l’aire després de la lectura.

Share Button

Das Model – Kraftwerk / Seu Jorge & Almaz (1978 – 2010)

Després dels tres pics i repicó dels discos anteriors, i de l’èxit que els va proporcionar “Autobahn” al Regne Unit, Kraftwerk va seguir fent, obrint camí a la resta dels músics sobre allò de compondre sense instruments convencionals. A la fredor de les formes mecàniques, els de Dusseldorf hi tiraven poesia i aquest sentit irònic de la vida que es va convertir en segell de la banda.

Sie ist ein Modell und sie sieht gut aus
Ich nähme sie heut’ gerne mit zu mir nach Haus
Sie wirkt so kühl, an sie kommt niemand ‘ran
Doch vor der Kamera, da zeigt sie was sie kann

Sie trinkt im Nachtklub immer Sekt (korrekt)
Und hat hier alle Männer abgecheckt
Im Scheinwerferlicht ihr junges Lächeln strahlt
Sie sieht gut aus, und Schönheit wird bezahlt

Sie stellt sich zu Schau für das Konsumprodukt
Und wird von millionen Augen angekuckt
Ihr neues Titelbild ist einfach Fabelhaft
Ich muss sie wiedersehen, ich weiss sie hat’s geschafft

She’s a model and she’s looking good
I’d like to take her home, that’s understood
She plays hard to get, she smiles from time to time
It only takes a camera to change her mind

She’s going out tonight, loves drinking just champagne
And she has been checking nearly all the men
She’s playing her game, and you can hear them say
She is looking good, for beauty we will pay

She’s posing for consumer products now and then
For every camera, she gives the best she can
I saw her on the cover of a magazine
Now she’s a big success, I want to meet her again

Ahir van sonar les dues cançons durant la sessió que vaig dedicar als originals i les versions al còctel-bar La Sínia del carrer Banyoles

sinia-11del-9

Share Button