Sobre vocals i consonants: “Las Palabras y las Cosas” – Michel Foucault (1968)

Com sempre, Foucault troba com donar una volta més als fets, d’aquest llibre meravellós sobre la parla i els mecanismes de la comunicació que és “Les paraules i les coses”

foucault palabras y cosas

A su vez, las vocales aisladas, pueden desplegar el secreto de los nombres milenarios en los que el uso las ha encerrado: A por posesión (haber), E por existencia, I por el poderío, O por el asombro (los ojos se redondean), U por la humedad y, por ello, por el humor. Y quizás, en la cavidad más antigua de nuestra historia, consonantes y vocales, distinguidas unicamente de acuerdo con dos grupos confusos, formaban algo así como los únicos nombres articulados por el lenguaje humano: las vocales cantantes hablaban de las pasiones; las rudas consonantes de las necesidades. Se puede distinguir aún entre el habla áspera del norte -bosque de las guturales, del hambre y del frío- y las lenguas meridionales, hechas todas de vocales, nacidas del encuentro matinal de los pastores, cuando “surgían del puro cristal de las fuentes los primeros fuegos del amor”.

palabras y cosas página

foucault-reading-michel

Share Button

Esperant els bàrbars – J.M. Coetzee (1980)

Una part de la desfilada no desmunta. Encapçalada per un caporal de cara severa que du l’estàndard verd i daurat del batalló, passa entre la multitud de cossos cap a l’altre extrem de la plaça i llavors comença a fer un tomb per tot el perímetre; just al darrere, la gentada empeny lentament. El mot corre com l’espetarrec del foc de veí en veí: “Bàrbars!”

Quan el compromís encalça la paraula, el sentiment pren partit indefectiblement, gairebé sense esforç. No calen noms ni espais o situacions, els personatges cedeixen el cos com els desinteressats entreguen el cadàver als dipòsits de la ciència. Agafem un magistrat amb el seu sac de coneixements i el situem a la frontera de l’imperi, lluny de la capital i dels despatxos oficials, despertem la fera ferotge de l’estat que veu l’enemic arreu, situem força bruta i lògica als plats de la balança i mesurem el desequilibri que esdevindrà tot seguit. Pesos i contrapesos, raons i interessos, ordenar i obeir. La llei és lògica, la força, destrucció, l’una és convivència, l’altra, mort. Quan la pau funcioni algú s’inventarà un enemic per a tensar-nos la corda, com just acabada la segona guerra, en va començar una de freda, que les respectives potències van escampar lluny de casa, enllà de les seves fronteres, convertint les vides en xifres i les baixes en estadístiques. A partir d’aquí, patriotisme i teologies per mantenir calenta la fantasia, i fins que duri i es pugui mantenir, que llavors, un cop derrotats els elements amb elements tornarem a aixecar la pau de forma solidària, perquè la desmuntin de nou els senyors de la guerra quan convingui. Coetzee aposta per retratar una situació d’aquestes, d’anada i tornada; amb ofici reparteix cruesa i acció, pensaments i imatges, travessant injustícies i escarments fins aquell punt desitjat de veure al poderós doblegar el genoll davant les circumstàncies. Els bàrbars sempre hi són, com excusa de la trencadissa, com a bandera de la derrota, la seva victòria, la nostra misèria. Dues-centes pàgines de sang, suor i llàgrimes, d’una veu estupenda i d’una gran traducció de Xavier Rello Andreu.

Share Button

Willie the Pimp – Frank Zappa & Captain Beefheart (1969)

Amb FZ i el Capità Beefheart, calia que tot se servís calent. El sexe, sobretot, i més si era de carrer. El cuir de les sabates polit, el cabell estarrufat, els pantalons cenyits. La noia baixava pel carrer d’aquella manera solidària, amb el cos i el remenament volia aclarir que ningú la podia guanyar, a saber de què parlava, però t’ho pots imaginar. Segueix-li les passes, FZ fa miolar la guitarra, fent-li un nus a la seva llengua esmolada. Quan t’avorreixis, deixa que t’entretingui Don Van Vliet, que quedarem servits. Coses d’aquestes, rates calentes. I així.

I’m a little pimp with my hair gassed back
Pair a khacki pants with my shoes shined black
Got a little lady…walk the street
Tellin’ all the boys that she can’t be beat
Twenny dollah bill (I can set you straight)
Meet me onna corner boy’n don’t be late
Man in a suite with bow-tie neck
Wanna buy a grunt with a third party check
Standin’ onna porch of the Lido Hotel
Floozies in the lobby love the way I sell:HOT MEAT
HOT RATS HOT ZITS HOT CHEST
HOT RITZ HOT ROOTS HOT SOOTS

Share Button

Blind Willie Johnson (1897-1945) – (Una vegada més)

De tant en quant, el recordem. El paio cec que gravava a guitarra i veu per cambres d’hotel, musicant la depressió, el crim i la llei seca dels anys 20. De tant en tant els fem un homenatge per treure’ns les puces del damunt, allò de sentir-se multirracial, complir amb la consciència, i, de pas, passar el caixonet d’almoines d’alguna editorial en hores baixes. Sona perfecte per la reconstrucció d’algun drama rural del moment, com pols crepitant a l’escena del crim, o pels crèdits del pròxim drama interracial d’un trampós professional com Steven Spielberg. Llavors, tombem cap al sud i la resposta és en el sol que ens pica a la cara, la resposta emana de l’aire resclosit que puja de sota dels nostres peus. Per darrere de vapors de misèria, sona la veu d’aquell qui va perdre la vista per culpa de veure coses llastimoses i que va morir abans d’hora gràcies a la caritat de l’home blanc. La veu sona contra la seva voluntat malgrat tots els tractaments i remescles. Sona atrapada per les dotze cordes de l’instrument i la seva caixa de ressonància. La segona veu de dona que l’acompanya sembla arrossegar-lo del llit al tros a feinejar de mala gana. Les notes del cec davallen de la casa al camp amb pas insegur, potser borratxo, simplement malalt de moltes infeccions. Sense veure, segueix una presència inhumana. És esperit, mort, resurrecció, pregària, fang que va donar vida abans d’assecar-se de nou, cendres a les cendres amb un tros d’ànima roenta al mig.

Ara, un cop més, el recordem

L’escoltem.
De part de Tom Waits

Tell me who’s that writin’, John the Revelator
Tell me who’s that writin’, John the Revelator
Tell me who’s that writin’, John the Revelator
Wrote the book of the seven seals

Who’s that writin’, John the Revelator
Tell me who’s that writin’, John the Revelator
Well who’s that writin’, John the Revelator
Wrote the book of the seven seals

You know God walked down in the cool of the day
And called Adam by his name
And he refused to answer
‘Cause he was naked and ashamed

Who’s that writin’, John the Revelator
Who’s that writin’, John the Revelator
Who’s that writin’, John the Revelator
Wrote the book of the seven seals

You know Christ had 12 apostles
And three he laid away
He said, “Watch with me one hour
Till I go yonder and pray”

Tell me who’s that writin’, John the Revelator
Tell me who’s that writin’, John the Revelator
Who’s that writin’, John the Revelator
Wrote the book of the seven seals

Who’s that writin’, John the Revelator
Tell me who’s that writin’, John the Revelator
Who’s that writin’, John the Revelator
Wrote the book of the seven seals

Christ came on Easter morning
Mary and Martha they went down to see
Go tell My disciples
To meet Me in Galilee

Tell me who’s that writin’, John the Revelator
Tell me who’s that writin’, John the Revelator
Tell me who’s that writin’, John the Revelator
Wrote the book of the seven seals

Who’s that writin’, John the Revelator
Who’s that writin’, John the Revelator
Tell me who’s that writin’, John the Revelator
Wrote the book of the seven seals

I hi tornem amb Beck.

Share Button