Baralla de la vida i jo – Ovidi Montllor (1980)

Baralla’t amb la vida i jo (i l’Ovidi Montllor)

plaça ovidi 1

Plourà demà, amor meu? No ho saps, veritat? No! Pobreta!
I el sol, saps si en farà de sol demà, amor meu? Ai no! Tampoc!
Saps si els sàtrapes ens pegaran altra volta, amor meu?
Saps si ens tornaran a encendre en noves lleis? Tampoc? Pobra!
I els Supermans, saps si ens vindran a veure, amor meu? Saps?
Saps si ens portaran més vida plàstica i armes? Ai!
Vindran escaladors amb les escales i amb el sopar de duro?
I de les nimfes toves, que me’n dius? Amor meu, vindran? Sí?…
Quina por, quina por vida meua! Tu saps, digue’m, tu saps?…
Saps si demà ens torraran el cap amb creus cosmiculars?
Potser saps més que jo, i em dius coses amargues de centrals
obreres, nuclears, bancàries, mercenàries i pairals…
Amor meu, amor meu… i digue’m encara: Saps què és demà?
Digue’m qualsevol cosa, digue’m qualsevol res. Digue’m… Ei!
Digue’m! Que em mor amor! Que ja no m’entra l’aire i m’ofegue…
Que no vull. Que ja no tinc vida! Què en faig jo de la mort?
Què faig jo, amor, amb tota la bèstia que em pega i que em besa,
que em riu i m’escup, que la tinc a sobre de dia i de nit,
que enganya els amics, i em treu de la casa travessant parets,
i em crema aquests llavis amb la seua llengua? Què en faig amor meu?…
No ho saps, vida meua! No ho saps escaleta que em porta a la fi!

Demà, amor, tindrem pluja i sol, i grans sàtrapes.
Supermans i plàstics, armes i lladregots d’escales llargues.
Tot aquest regalim que ens envolta i vesteix de marró verdós.
Discursos, discursos des d’edificis grandiosos i antics;
antigues catedrals, i palaus i balconades fortes
de pedra i anys. De poder. Discursos, discursos de crits.
Amb capseta màgica. Amb color o sense. O amb tot.
Amb lletra impresa. O galena amb piles i pals.
Tindrem amor, més encara que ara. Molt més. Més de més.
I el vestit marró i verdós, serà un bon abric, ja, a la fi!
Una cuirassa flonja penetrada ja al cos. El nostre.
I ja no serem un cos humà. Serem matèria marró i verda.
Ja no tindrem necessitats higièniques, amor meu.
Tindrem vida, el just paper que ens ha tocat a casa teua.
Serem per fi, allò que sempre hem amagat confusos.
Sense vergonyes serem. Ni embussos ni somnis embastardits!
Serem res de res. El que som: un antic renec de cony!
I saps amor meu, escaleta de la meua fi, joieta merdosa?…
Saps una cosa, nineta dels meus ulls? Bèstia odiosa!
T’estime tant que em quede a fer-te companyia. Puta!
I per negar els teus vassalls mentre em quede un bri d’alè!

plaça ovidi 2

Share Button

Sand – De Nancy & Lee a Blixa Bargeld & Einstürzende Neubauten

Dona jove comparteix el teu foc amb mi,
el meu cor és fred i la meva ànima és lliure.
Sóc estranger en la teva terra, un rodamón, digue’m sorra.

Nancy and Lee

coffee & Blixa

De Lee Hazlewood i Nancy Sinatra als foscos Einstürzende Neubauten. De la luxúria de Las Vegas al fred industrial del Berlín encara partit pel mur. Esperits lliures que es troben voltant. L’un va empacar el cavall, va renunciar als milions i va marxar cap a Suècia buscant l’anonimat. Els altres van voler reivindicar el mestre de les cançons petites de gran format quan ningú el recordava. D’un outsider a uns altres. Homes freds i solitaris fets de sorra, segons sembla.

Lee:
Young woman share your fire with me
My heart is cold, my soul is free
I am a stranger in your land
A wandering man, call me sand

Nancy:
Oh sir my fire is very small
It will not warm thy heart at all
But thee may take me by the hand
Hold me and I’ll call thee sand

Lee:
Young woman share your fire with me
My heart is cold, my soul is free
I am a stranger in your land
A wandering man, call me sand

Nancy:
At night when stars light up the sky
Oh sir I dream my fire is high
Oh taste these lips sir if you can
Wandering man, I call thee sand

Nancy:
Oh sir my fire is burning high
If it should stop sir I would die
A shooting star has crossed my land
Wandering man

Lee:
She whispered sand

Nancy:
(Whispers) Sand

Lee:
Young woman shared her fire with me
Now warms herself with memory
I was a stranger in her land
A wandering man, she called me sand

Nancy:
He was a stranger in my land
A wandering man

Lee:
She called me sand

Share Button

2015 – El gusto es mío.

No me gustan las listas de éxitos, ni esa manera grosera de marcar paquete de “mira lo guay que soy y el buen gusto que tengo”. Ni el mira cuánto sé, me interesa. Ni aquello tan sobado del siete-ciencias que sale a decir que la cosecha de este año ha sido una mierda. Compartir momentos, quizás sea eso. Lo que ha dado de sí este 2015.

courtney barnett

Courtney Barnett – Sometimes I sit and think, sometimes I just sit
Irreverente y punk, joven y salvaje, la gasolina necesaria para que esto no pare.

FFS
FFS – FFS
Fans y seniors supervivientes compartiendo necesidades. Sparks & Franz Ferdinand a la conquista del mundo. El gusto es de ellos.

capricho de elche

El Niño de Elche – Voces del Extremo

El eclecticismo como respuesta, como la llave que abre todas las puertas. Reivindicación y trance jondo

Alabama Shakes – Sound and Colour

No pidas más. Es lo que ofrecen. Raíz mascada por el tiempo. La pureza de los hechos. Masticado de hace décadas. Alma, le llaman.

Crudo Pimento – Fania Helvete

Rock en la Frontera. Murcia Y Minimalismo de ideas. Extremos y Pimientos. Quien no entienda, lo consulte a su santero favorito.

john-grant grey ticlkes

John Grant – Grey Tickles, Black Pressure

Ha vuelto el Oso. Un tiro seguro para los que disfrutan de su estilo de cantautor bailable. Un horror para los que no entienden nada de nada.

blur magic whip

Blur – Magic Whip

El oficio como bandera, los años de experiencia como sello. Sobrevivir al desgaste con un Pop que suena como su nombre.

Hidrogenesse -Roma

Música para parejas. La cantidad justa de amor e ironía repartida. Su música escapa de esa tontería llamada ideología.

Share Button

Rambla dels estudis 2 – José Maria Fonollosa (Ciudad del hombre: Barcelona, 1996)

Semàforos rojos, constantemente.

fonollosa 1

Cada uno habla de si mismo hasta cuando
aparenta tratar de los demás

Molesta y desanima ver que todos
se ocupan sólo, egoístas, de su “yo”

Es como estar rodeados de semáforos
rojos constantemente. Sin luz verde

No hay modo de que escuchen lo que digo
cuando me acerco para de mí hablarles.

fonollosa 2

Share Button