Silver Rider – Low ( The Great Destroyer, 2005)

En estado de gracia, se percibe cómo las canciones nacen y se juntan entre ellas, encajando en el repertorio, como organismos vivos. Pasa con este Great Destroyer. No importa qué palos toquen, la deriva que vayan tomando, el discurso queda hilvanado de principio a fin, sin que sobre ni falte nada. Quizás debiera ser más oscuro, más melancólico. El exceso de brillo pega en los ojos y ciega, las voces son manantial, la electricidad, una nube que pasa sobre nosotros hasta eclipsar el alma. Se siente la satisfacción al final del recuento de las canciones, la seguridad de no haber dejado piedra sobre piedra. Cuando acaba todo, solo queda polvo y pradera. Y la tormenta que se aleja, despejando el paisaje con otra ración de sol impertérrito.

At times I see you, you silver rider
Sometimes your voice is not enough
Your face in windows, outside forever
Nobody dreamed you’d save the world
Nobody dreamed you’d save the world

Your march is over, the great destroyer
She passes through you like a knife
Oh take me with you, you silver rider
Sometimes your voice is not enough
Sometimes your voice is not enough

Share Button

original i versió – Tom Waits vs Tom Jones

Tom Waits – Bad As Me

You’re the head on the spear
You’re the nail on the cross
You’re the fly in my beer
You’re the key that got lost
You’re the letter from Jesus on the bathroom wall
You’re mother superior in only a bra
You’re the same kind of bad as me

I’m the hat on the bed
I’m the coffee instead
The fish or cut bait
I’m the detective up late
I’m the blood on the floor
The thunder and the roar
The boat that won’t sink
I just won’t sleep a wink
You’re the same kind of bad as me

No good you say
Well that’s good enough for me

You’re the wreath that caught fire
You’re the preach to the choir
You bite down on the sheet
But your teeth have been wired
You skid in the rain
You’re trying to shift
You’re grinding the gears
You’re trying to shift
And you’re the same kind of bad as me

They told me you were no good
I know you’ll take care of all my needs
You’re the same kind of bad as me

I’m the mattress in the back
I’m the old gunnysack
I’m the one with the gun
Most likely to run
I’m the car in the weeds
If you cut me I’ll bleed
You’re the same kind of bad as me
You’re the same kind of bad as me

Original i
Versió

Tom Jones – Bad As Me

Share Button

Tindersticks 26 de novembre de 1997

tindersticks second álbum

Presentaven el segon disc en concert. Pensant-hi, jo creia que havia estat molt abans, l’any 1995 de l’edició del disc, però va ser més endavant, dos anys més tard.
Hi vaig anar amb els amics Kati Phipps i Rai Escalé. L’Apolo del carrer Nou de la Rambla era ple, ho vaig celebrar perquè organitzava La Iguana Internacional del vell conegut Robert Grima. El repertori del concert va fer els dos primers discs de la banda, el so ballava insegur davant la contundència emocional de les cançons enregistrades. Hi col·laborava Stuart Staples amb la veu sempre al limit de l’afinació, malgrat que després em diguessin que no. Malgrat el posat crooner de Staples, intentava coses amb la veu que quedaven lluny de la seva capacitat. La banda complia amb profusió de guitarres acústiques, teclats tipus Hammond i un violí que cobria l’expedient. Com que es podia fumar, una boira baixa retallava perfils i actituds de coll alt i botí en la llum que petava de l’escenari. Érem feliços amb aquells discos, sentint-nos dandis tràgics, mudats pel concert igual que vestien Staples i companyia dalt de la tarima. Comparat amb aquell potent primer concert seu a la plaça del Rei, durant unes Festes de la Mercè, aquest segon em va deixar un pel fred. Després vindrien amb l’orquestra al Palau de la Música per a deixar-nos bocabadats. Un cop de puny suau pel record.

La samarreta la vaig comprar abans del concert; era el costum, entrar i comprar el marxandatge disponible que després lluiria pels passadissos de TV3, per arrencar de la veu de promos Jordi Novellas un “qui són aquests? Uns altres d’aquests grups raros que escoltes”. Encara aguanta, caient a trossos, però. Principalment, ha sobreviscut ales incursions de la mare quan es presentava a casa a fer dissabte i me les llençava sense permís, aprofitant que jo era a la feina.
En vaig arribar a tenir un munt, piles de rampoines que ningú sap d’on vaig treure
que dirien els Surfing Sirles.

Share Button