Birdman – Alejandro González Iñárritu (2014)

Es podria dir que és la clàssica pel·lícula pensada per guanyar Oscars, un tipus determinat d’Oscar, aquell que pertany a una època d’alts i baixos d’una industria que necessita urgentment un boca a boca d’autenticitat. Ja hi hem passat per aquí; quan després d’uns anys de premis cursis, guardonen la cinta d’uns d’aquests directors especials, amb una visió de la jugada presumptament outsider, artesà de lo seu, treballador i sempre amb una història venedora entre mans. El seu estil mescla realitat de carrer i ficció estripada com és el cas. Anem al cine buscant una història colpidora i a passar-ho bé. A sentir-nos europeus sense sortir de LA. La pel·lícula camina pel tall del ganivet, jugant a ser hipster i de la penya de l’art i assaig, però sense oblidar que Hollywood paga les factures. Una barreja presumptament incompatible que combina diàlegs increïbles per llargs i inversemblants, motius com llocs comuns gegants, la vella història d’actors caducs, el famós assumpte crepuscular. Més unes actuacions dures, l’ofici del director, les parts mesurades i professionals de l’obra, els efectes especials, el final que s’ensuma de principi i que el director, ensumant-s’ho ell també, rectifica amb flors i violes. ¿La gran enganyifa?. Cine, diran. Doncs això.

Share Button

Oda (avui més que mai) – Surfing Sirles (2014)

Era un dia espaterrant, anaven sols per la carretera.
En Jordi Júnior al volant i la Maria Victòria tota distreta.
Feia un sol hivernal i un cel clar, d’aquells d’emblema.
Al maleter un paquet gegant i apa, som-hi, creuem fronteres!

No es pot caure més avall. És una xacra, n’hi ha a tot arreu;
ITV, Bárcenas i els que no sabeu.

Eren lladres de camí ral amb un botí que garratiba,
feien estafes transnacionals, passaven milions com qui patina.
Anys després en un restaurant la pubilla feia confidències
a l’Alícia sense saber que l’espiaven les agències.

No es pot caure més avall. Són com la sarna, no es veu però s’ha escampat.
El Lute o els maquis eren molt més honrats.

Això és una oda als poders establerts, a la seva impunitat i rigor.
Naltros no som violents, no senyor!, però ens hi acabarem tornant, quin remei.

Share Button

Tocadiscos – Nico Roig

Trista tu i trist jo, fins i tot el menjador està trist
I tan gris
tant que ens agafa per riure als dos
I oblidem el perquè d’estar tan malament
Però en un moment les cares se’ns tornen a omplir de plors i de mocs
I els ha faltat temps als somriures per diluir-se
Entre tantes llàgrimes i petons

I ara ens em quedat sense ulls
I ara ens em quedat sense collons
Per a inventar-nos que això encara ens ha alguna il·lusió

Però seguim ballant i seguim donant voltes
Encara que el disc s’hagi acabat fa estona
I segueixi girant al mateix ritme que nosaltres
I sentim com l’agulla escorcolla el disc
I cap dels dos no té la intenció de donar-li la volta
per canviar tots de cara
i preferim escoltar com l’agulla excava
convençuda encara
que al final de la cara hi ha una cançó amagada.

Però veiem que no,
que quan els discos s’acaben
toquen tots la mateixa cançó.

nico roig dones

Share Button

Clases de Cortázar (parte 1)

cortazar

“En literatura estamos manejando ese maravilloso juego de cubos de colores que es el alfabeto, y de ahí sale todo, desde la primera palabra hablada o escrita por el hombre hasta mi libro publicado esta noche aquí en Berkeley. De esos veintiocho signos -según los alfabetos- sale todo, y hemos tenido un cierto complejo de inferioridad con respecto a los científicos porque nos ha parecido que la literatura es una especie de arte combinatoria en la que entran la fantasía, la imaginación, la verdad, la mentira, cualquier postulado, cualquier teoría, cualquier combinación posible, y corremos muchas veces el peligro de estar yendo por malos caminos, por falsos caminos y los científicos dan una sensación de calma, de seguridad y de confianza. Bueno, todo eso para mí no existe ni ha existido jamas, pero cuando leí lo del principio de incertidumbre de Heisenberg, me dije: ‘¡Diablos, ellos son también como nosotros! ¡También hay un momento de su investigación, de su meditación -justamente la más alta y la más ardua- en que de golpe empiezan a perder los pedales y se les mueve el piso porque ya no hay certidumbre, lo único que vale es el principio de la incertidumbre!’ Bueno, esa es la explicación.

2014-07-07 17.32.55

Share Button