Les Històries Naturals – Joan Perucho (1960)

D’allò que se’n diu meravellós. Buscar informació i que la resposta de la Xarxa sigui la venda d’incunables i primeres edicions. L’assumpte recorda a la tarda passada en una botiga blanca assistint a la histèria col·lectiva pel darrer model, la dels executius que gairebé entren al local dalt de les seves motos grolleres, demanant l’andròmina sense treure’s el casc. La veu de Perucho, acabada de llegir, travessa el desert modern de plataners, asfalt i presses per ser el primer. Plana d’un temps de limitacions i censures, de fred i de cares blanques, d’olors invasius i de remors fugint per sota les portes. Després de les demostracions festives que ens apleguen al carrer, em pregunto qui se’n recorda d’ell. ¿Qui coneix un llibre com “Les Històries Naturals” que és erudició i coneixement, joie de vivre i fantasia, llum del sol pacient i ombra necessària? A un euro a les botigues de segona mà, d’algun familiar neguitós per buidar el pis i vendre, calculant què li queda després d’impostos amb la vida moderna protegida per una carcassa blanca a 800 euros la peça. Històries de vampirs i gent de ciència, la del nobles Antoni de Montpalau, l’heroi, i el mortífer Onofre de Dip, amb 700 anys de vida i víctimes al sac. Un contrast entre l’aquí i ara actual i el polsegós trànsit de la novel·la per la Catalunya de la primera guerra carlista, assistit per personatges de la talla de Cabrera, Espartero, Milà i Fontanals, Prim o Chopin el compositor. Que, quan havien de donar avís, feien anar el traginer amb l’encàrrec en comptes de muntar canals de whatsapp o aturar-se a escriure futilitats sortint del metro. Vides embolicades amb paper groc en perill d’extinció, matèries i modes contraris a l’asèpsia sense greix i baix en tot. Històries Naturals que són d’amor i de lluita, abans de ser desmuntats en bits i contraccions gramaticals. De convertir-nos en tweets i eslògans. En un perfil d’Internet. En cendra de paper cremat. Simplement en senyal de comunicant. La veu que diu que no hi som o ens trobem desconnectats.

Share Button

Primal Scream – Culturecide (2013)

Del disc “More Light” (2013)

Train leaves the city, high on the tracks
Holocaust central howling at my back
View from the carriage, safe blind glass
Woundeed streets of graveyard flats
Dishrag curtains, screams of disease
Satellite dish where the window should be
Breeze block prison, somebody’s home
Looks like it’s been hit by a neutron bomb

Jackie is a mother, doing her best
The kids ain’t got a father
The motherfucker left
Bottom of the pyramid, economic slave
Working two jobs, for a minimum wage
Paying her taxes, paying her rent
Can’t clothe the kids, ‘cos the money’s been spent
The kids are in care, system of abuse
What d’ya feel about yourself
When nobody wants you?

Culturecide
Culturecide

When your baby is crying, ‘cos it’s hungry and cold
And your wife wants to leave you,
‘Cos you haven’t got a job
Will you shit on your brother, stab him in the back
You gotta survive man, by doing what you can
It’s the new dark ages, every man for himself
Don’t ask for mercy, don’t ask for help
You need a will to power, a triumph of the will
Like the politicians/black magicians
Who do what they wilt
Elected criminals, legalized crime
Passing new laws, protecting their kind

Culturecide
Culturecide
Culturecide
Culturecide

Teenage drug gangs, running with machine guns
Miles of favelas up and down the m1
Law of the jungle, ghetto mentality
Like margaret thatcher said
“There’s no thing as society”
Free market credo, economic theology
High priest bankers, stealing your money (don’t buy the lie)
Living like a refugee in your own country (don’t buy the lie)
Living like a refugee in your own country

Culturecide

Living like a refugee in your own country [x4]
Take a look in your children’s eyes [x4]

Share Button

El Mundo de Ayer (Memorias de un Europeo) – Stephan Zweig (Acantilado, 2001)

Anotació

sweig

Prefacio – pagina 1

“Jamás me he dado tanta importancia como para sentir la tentación de contar a otros la historia de mi vida. Han tenido que pasar muchas cosas – acontecimientos, catástrofes y pruebas -, muchísimas más de lo que suele corresponderle a una misma generación, para que yo encontrara valor suficiente como para concebir un libro que tenga a mi propio “yo” como protagonista o, mejor dicho, como centro. Nada más lejos de mi intención que colocarme en primer término, a no ser que me considere como un conferenciante que relata algo sirviéndose de diapositivas; es la época la que pone imágenes, yo tan solo me limito a ponerle las palabras; aunque, a decir verdad, tampoco será mi destino el tema de mi narración, sino el de toda una generación, la nuestra, la única que ha cargado con el peso del destino, como seguramente ninguna otra en la historia. Cada uno de nosotros, hasta el más pequeño e insignificante, ha visto su más íntima existencia sacudida por unas convulsiones volcánicas -casi ininterrumpidas- que han hecho temblar nuestra tierra europea; y en medio de esa multitud infinita, no puedo atribuirme más protagonismo que el de haberme encontrado -como austríaco, judío, escritor, humanista y pacifista- precisamente allí donde los seísmos han causado daños más devastadores”

Share Button

A l’ombra (2)

presentació a l'ombra

Amb Xavi Coral

presentació a l'ombra2

I sense Xavi Coral.

Mes de les dues-centes quaranta persones que marca l’aforament. Unes quantes més van quedar fora. Una hora de detalls, d’erotisme pret-a-porter o de tupper-sex literari, com se’n diu ara.
14 autores amb les seves històries. A l’ombra del Decameró.

Un resum:

Share Button