¿Quieres ser mi perro? – Arthur Bradford (2004)

La convivència sempre ha estat difícil i llavors vam incloure els animals de companyia per omplir determinats forats de les nostres vides. Sembla que arrossegaven una maledicció bíblica, a plaga per animal del catàleg, perquè vam incorporar-los a l’activitat diària de treure’ls a passejar, donar-los de menjar, guarir-los, estimar-los i parlar-los com algú amb qui comparteixes el neguit per les despeses mensuals, pel rendiment del teu equip favorit, per les goteres del sostre quan arrenca la temporada de pluges. La Fontaine va dotar-los d’ànima, Disney va donar-los parla i senderi, els dibuixos animats de la tele van crear una genealogia, un món paral·lel que actuava de segona residència pels infants que tenien els pares orbitant fora de la seva galàxia (una majoria sense distinció de classes). Els hem acabat convertint en un mal necessari a qui un dia haurem de liquidar per l’alzheimer, la demència senil o un càncer de pàncrees. El catàleg de companyies del futur que planteja Arthur Bradford preveu bavoses domèstiques que caben a la guantera, gossos de tres potes, rates cantaires, animalons que parlen (algun dia ho aconseguiran i n’inventaran un aparell, un traductor gos – humà) mutacions homes gats i d’altres especies impossibles que donin sentit a la famosa diversitat. Un dia la saturació del realisme brut va deixar-nos el pòsit maldestre de Vonnegut, Barthelme, Brautigan i companyia. I aquest artefacte de Arthur Bradford. De la lectura potser quedi la reflexió del tipus de vida que hem compartit amb desconeguts menjant i bevent qualsevol cosa, sense entaular-nos ni importar-nos les condicions. El catàleg de Bradford inclou apartaments sòrdids, matalassos llardosos, furgonetes fetes una ruïna, amics aprofitats i relacions de consum ràpid. Sense menció d’Iggy Pop, però.

Share Button

Els Nois – Toni Sala (l’Altra, 2014)

elsnois

“Cada mort li havia dit: estàs morta i per això has de viure. Has de viure perquè estàs morta”.

Una reflexió sobre la mort que ens acompanya, l’accident d’uns nois, els nois del títol, a quatre veus. Històries que envaeixen les altres, que s’abraonen entre elles en un exercici de supervivència i que s’expliquen per contacte, vides que sumen fragments d’un tot disconforme, un mosaic nerviós, abandonat i consumit per la intempèrie. Respiracions que tallen, intencions i paraules, desitjos de catàleg publicitari, el típic pou de llibre que si parlés se’ns empassaria a tots, l’obsessió per la terra quan és l’única cosa que rebrem, terra remoguda i unes paletades ràpides de ciment, antídot de l’avarícia i segell d’una tramesa sense destí. Tot fa baixada pel ventre del món i la carretera la sotgen un munt d’arbres: pots encastar-te en el que vulguis, són de lliure elecció, desfilen pels cantons com la majoria de noves coneixences que et demanen amistat a internet. Sala cus experiències respirant-nos a la boca; cadascun dels personatges podria encetar una nova trama però prefereixen estimbar-se en aquell revol fatídic, tot esperant que una altra col·lisió els reemplaci com en una cursa de relleus. Quatre per Quatre i rams de flors. Oficinistes, camioners, veterinàries i nois inquiets. Putes, boira i humitat, fum de xemeneies i soroll de trepitjades; la nit s’omple d’estels fugaços que no interessen perquè la gent és a twitter, facebook o a TV3. Aquella nit només circulaven els dos nois dels que parlen i ja sabem com van acabar.

Share Button

#Bloomsday

Citació

Al seguir estas especulaciones – añadió el decano como para terminar – hay el peligro de perecer de inanición. Lo primero que debe usted hacer es tomar el grado. Propóngase usted esto antes que nada. Luego, poco a poco, ya irá usted encontrando su camino. Quiero decir su camino en todos los aspectos, lo mismo en la vida que en las ideas. Tal vez se haga cuesta arriba al principio. Tome usted el ejemplo de Mr. Moonan. Le ha costado mucho tiempo el llegar a la cima; mucho tiempo. Pero la ha alcanzado por fin.
– Puede ser que yo no posea su talento – dijo reposadamente Stephen.
– Eso nadie lo sabe – repuso vivamente el decano -. Nunca podemos decir lo que hay dentro de nosotros. Yo, desde luego, no me desanimaría: Per asper ad astra.

Página 224 de “Retrato del artista adolescente” de James Joyce (1916)

Share Button

Radioactivity/Antenna – Kraftwerk (1976)

radioactivity

Pervivència a la línia del temps, el desfici de l’explorador, la pugna pel maquillatge inesborrable, ciment, manteniment de la sang fresca obtinguda de fórmules mormolades com precs i oracions, la conservació de constants immutables, la introducció de l’electricitat pura i la teorització bàsica dels impulsos, l’estudi de la sobreexcitació, de la pedra esculpida fins el volum a la planxa d’alumini, conquesta d’objectius mitjançant el mapa, els pactes i l’intercanvi de missatges, encriptació, dissolució de la matèria per franges d’èpoques, acceleració de partícules i refredament de matèria morta, files i files de neveres, congeladors industrials, conservar la carn en un rosat iridescent blau lilós, el somriure tenyit d’histèria, la ganyota del cop de flash. Els pulmons buits. Els motors que bateguen i parlen quan havíem perdut l’esperança, generator és el nou idioma del món, nou i únic, parlen teories carregades d’espatlles, banquets de logaritmes. Invitacions. Postals de ponts i nens de diverses races coberts amb barrets i saludant al sol.

El elepé lo trajo mi padre de un viaje de negocios por Francia, Bélgica o Holanda. Me cayó una noche de navidad, cuando ya la celebrábamos en casa después de evitarnos las discusiones bizantinas y la misa del gallo de casa de los abuelos. Medio en pijama y viendo la tele, hacíamos con jamón del bueno, salmón ahumado de “Quilez” y paté comprado en Perpignan, y nos dábamos cuatro regalos a modo de detalle. Para mí, invariablemente, un disco. Podía imaginar a mi padre dándoselas de moderno y pidiendo, y al vendedor listo de turno colocando la novedad que tuviera en promoción en la tienda de vete a saber dónde, Bruselas, Lion, París o Roterdam. El primer recuerdo es de desconcierto: no entendí nada. Desde que lo desenvolví, o lo saque de la bolsa, hasta que acabé de escucharlo en la mierda de tocadiscos que tenía en la habitación. La portada negra con el altavoz en medio y el nombre “Radioactivity” entre los botones de unos volúmenes me sugirió alguna cosa vieja como pasada de moda. Después el nombre del grupo, Kraftwerk, de los que nunca había oído hablar, unos alemanes desconocidos. Al poner el disco, el chisporroteo imperceptible que abría la cara A i que, supuestamente, reproducía un contador Geiger y que seguramente me provocó un ” de qué coño va esto?”. Tras los 12 temas del repertorio, recuerdo el rechazo, por el trompazo frontal con la propuesta y, también, la atracción por lo desconocido que provocaban aquellas melodías casi susurradas y una instrumentación como gótica que parecía ideada mucho antes en la línea del tiempo. El frío de diciembre pasó a hacerme compañía como una noche de invierno en Dusseldorf, el negro de aquellas almas satinadas por el plutonio
me continuaba cantando cuando me fui a la cama, su arrullo obsesionado por simpatizar con la blancura de mis catorce o quince años pretendía hacerse un hueco en mi estantería de discos. Ellos, como siempre, trabajando el futuro.

Share Button