God Save The Queen – The Sex Pistols (1977)

god save teh queen

Ahir va fer 37 anys de la seva publicació. En cinc dies van vendre 150.000 copies, tot i tenir prohibida la difusió a la majoria de ràdios del Regne Unit. De vegades, la força no serveix una merda, només per tirar més benzina al foc, perquè es propagui com una epidèmia de bogeria. Que era el que volia la gent.
L’exemplar de la foto el vaig comprar a la botiga que el promotor Gay & Company tenia al carrer Hospital de Barcelona. Amb taules, tamborets, llums baixes i auriculars penjats del sostre per escoltar els discos que volguessis. Seria setembre o octubre (del 77, imagino) i acabava de començar el curs, amb el Rai i el Charlie vam fer campana i vam baixar al centre. Ho recordo perquè va ser la meva primera incursió pel Xino sense el pare. I, collons, el panorama imposava, amb les putes als portals, els xulos controlant del bar estant i PM’s vestits de blanc fent la ronda. Aquella pudor llegendària que pujava del terra i que t’encalçava Rambles amunt com foragitant-te d’aquell nucli dur. Després, vam anar a petar a can Charlie a escoltar-lo a tot drap. Lletra i melodia, ritme i modulació, tot plegat supurava una mala llet que ens delia i accelerava, demanant-nos vici i destrucció, plantar cara a l’avorriment, desfer-nos dels pares i d’altres tòpics rebels. Un rot a la vida. Un altre de vida. I a cagar a la via.

Share Button

I és així com la perds – Junot Díaz (2012)

Parlem bàsicament d’històries endògenes, les de l’immigrant que no acaba d’integrar-se perquè sempre li toca viure al gueto, perquè l’illa tira, i sinó és l’illa és la família o la llengua. Històries com la del germà caparrut a qui un càncer terminal va matant a càmera lenta, de la figura paterna que un dia va baixar a comprar tabac i ja el van veure prou, d’unes dones lluitadores que pugnen pel pedestal mentre la carn demana i exigeix, del fred sever que colga la postal del tròpic que duen inserida als gens. Un repàs a la manera de fer d’unes vides limitades pels papers en regla, els drets, la feina i la mala sort inherent del desvalgut. Díaz narra sense dramatismes, jugant amb el punt de vista, en un exercici d’estil que és un luxe, una mirada canviant segons la història que descriu i analitza en el tema de l’amor, de la família i la convivència. Amb l’alè de l’illa de Santo Domingo al clatell i amb unes vides que són bitllets sense tornada, l’autor munta i desmunta destins, combina i mescla experiències amb el pols lúcid i un ganivet entre les dents quan parla. Un glop d’una barreja seca i dolça, una pipada aromàtica que t’omple la boca, que et deixa un rictus que és com un cop de puny feliç. Coses d’illes, guetos i d’immigrants

Share Button

La cinta blanca – Michael Haneke (2009)

Una lliçó de narrativa. Haneke no perd el temps i en la segona escena de la pel·lícula presenta l’origen de la història. Just després que algú faci caure a propòsit al metge del poble (li fan ensopegar el cavall mitjançant un cable lligat entre dos arbres), Haneke presenta els nens del poble quan surten d’escola com si volgués ajuntar causa i efecte. Nens i nenes rossos en un dia com de mitjans de primavera o principis d’estiu. Fotografia en blanc i negre i un ambient sec. Un esdeveniment s’acosta de forma inevitable. La veu en off del mestre explica el passat des del present. Haneke no jutja, mostra els fets, els engranatges de la vida diària en una baronia d’Alemanya poc abans de la Primera Guerra Mundial. Una mirada en la línia del temps descobreix la llavor del nazisme i les causes. Perquè aquests nens que surten alegres i jugant d’escola són els adults dels anys trenta, els protagonistes dels carrers de l’Alemanya de Hitler que donaran vot i suport al desgavell dels camps d’extermini i la guerra total. La història d’un poblet mostra les arrels del procés que s’amaguen en les relacions familiars i de classe, en la pressió de la religió, en les culpes i els càstigs, en el xoc de dos mons morals incompatibles. L’escorcoll trobarà raons en el canvi generacional i el sistema educatiu, en el fet inevitable que es produeix lluny del desencadenant i que és producte de mil i un detalls, tants com nens en edat de creixement. El negre del dol s’imposa al blanc, els secrets familiars fan el seu servei quan cal escampar-los, els càstigs dels pares modulen els caràcters dels fills i tot cau pel propi pes. L’enveja fermenta i mai oblida. L’odi és una joguina. I anem fent.

Share Button

2 – Serge Gainsbourg (1959)

El segundo disco de Gainsbourg. En la cubierta se ofrece fumando, con pistola, ramo de rosas y escritorio para recibos y cheques. Sus valores para un futuro presente, galán y canalla, seductor y crápula, con la desgana que seduce y la pausa de quien apura cigarros y copas, aunque el nervio invite a perderse. Supongo que Gainsbourg pretendía robar imagen a Delon, intentar transmutarse en él y quitarle las chicas, el dinero, las noches y las aventuras perdularias aun saliendo malherido. Con su segundo, se buscaba la vida y eso no entrañaba ningún problema. Galán a horas, cantaría lo que fuera, entonaría como le dijeran, haría de buen chaval o de acompañante modoso para señoras aburridas en noches desangeladas. Dotado de una voz decente y talento para la balada, hacía como entonces hacían los cantantes del momento y se crispaba bajo la luz blanca del cañón con la mirada lánguida y sudando colonia barata. Pensaba que ya llegaría el momento de ir y hacer como quisiera, entonces ni se lavaría y bebería cuando fuera. 1959. Enclenque, de ojos saltones y orejas extragrandes como imagen de marca, combatía las imperfecciones con el desdén que le iba a hacer grande. Frente al micrófono y junto a una cortina que se caía de vieja, daba cuerda a la balada triste y a la canción ligera soltando los versos como una máquina de tabaco, con la mirada puesta más allá del aburrimiento y del amor que proclamaban las parejas.

Share Button