Llegir

Share Button

Deu anys més vell

Un dia que anava a l’ambulatori va trobar el pare deu anys més vell. Quan s’hi va atansar, el pare va fer que no amb el cap. No podia acostar-se ni parlar-hi. Amb una mirada que fugia entre plecs i bosses va fer-li entendre que allò seu havia estat un accident. De l’expressió de culpabilitat, va suposar una excusa: que s’avorria a la residència i que havia sortit a fer un vol. Els llavis li penjaven amb la barbeta d’unes galtes xuclades, li quedaven dues dents del davant i el cap era una bullit de taques. Pell transparent com cera desfeta. El pare va accelerar el pas per desaparèixer. Reprenent el pas cap a l’ambulatori, va entendre que s’ho havia imaginat, que havia confós el seu pare amb un pobre home del carrer. No era la primera vegada, altres cops li havia passat amb companys d’escola als qui havia perdut la pista. Va mirar enrere i va veure aquella còpia del pare amb deu anys de més entrant en el forn cafeteria del carrer.

Share Button

Miroir Noir – Propter Nuptias – Eat Meat

Dos en un, nou espai, la mateixa carn.
Canvi d’emplaçament, Nova exposició.

El català Rai Escalé i l’eslovac Milos Koptak presenten “Propter Nuptias”, una exposició itinerant que va engegar el setembre a l’església Rochuskapelle de Munic, que va continuar l’octubre a la galeria Blokker de Madrid i que ara arriba a la sala Eat Meat en la nova ubicació del carrer Mònec, 17, en el centre de Barcelona.
Una exposició que també és un llibre (editat amb el recolzament del ministeri de cultura eslovac), que és un treball de la memòria en el temps, que són nuvies, però que també podrien ser “verges, monges o prostitutes“, espectres de llocs abandonats, aparicions en velles residències sumptuoses que encara aguanten el pas del temps. La visió crua d’allò que anomenen el Dia Més Feliç en la vida de les persones. Una nova mostra de l’explotació del concepte bellesa, motor d’exhibició d’aquest dos artistes units per internet, el temps i els mapes. De Barcelona a Bratislava, un munt de nuvies els miren passar, dubtant ara entre llençar l’aliança i el ram i arrencar a córrer lluny del seu promès i l’altar. O no.

Miroir Noir són quatre mans pintant alhora des del 2007, És Goya, Velazquez y Saura, Kafka i el mite del Gólem, els jocs macabres d’Isabel Bathory amb els malsons de Franco i Stalin. Cervesa i Borovička. Barroc Punk. Trànsit pictòric, barreja i ironia. Obsessió per no repetir.

Divendres, 28, a partir de les 19:00, l’associació Eat Meat s’acosta al centre de Barcelona, instal·lant l’activitat de la galeria en un nou espai. Serà al carrer Mònec, 17 del nostre barri gòtic favorit.
I com diuen des del carrer Alzina del barri de Gràcia: Nou espai, la mateixa carn.

Share Button

Unknown Mortal Orchestra – II (2013)

words are floating through the windows
and in the house she blows them away
faded in the morning time
“Faded in the Morning”

El nombre. El nombre suena a célula terrorista de alguna película de James Bond de segunda categoría con un Roger Moore quemado por un exceso de rayos UVA y tripa cervecera. De la portada, la foto podría pasar por la estampa de una colección que mezcle perversión con algún tipo de leyenda feudal japonesa especialista en bondage doloroso. O similar. Al escuchar el disco, se abre el abanico de posibilidades. El garaje se cruza con la pulsión por el soul. Nada nuevo ni un invento de burbujas y de profesor loco. En cuanto se descuidan, repiten melodías de aquella manera para rellenar espacios muertos. Sufren por la balada tierna pero también eligen la furia para subir temperaturas. Los arreglos tiran de efectos viejos, cacharrería que madure el producto a la edad que la banda considere oportuna y todos con tortícolis de mirar al pasado. Vinilo de pesado y cubiertas de cartón duro. Reverberación en las guitarras para conseguir un sonido cristalino y oxidado, las voces impostadas como aquellos cantantes de fino vibrato, el ritmo destensado de la batería, el uso del wha wha para cumplir con el funk y la mesura en la duración.

Memories they mess with my mind
Who am I to deny
“So good at being in trouble”

De las letras de las canciones: huesos rotos, insolaciones y masturbación, acopio de problemas con las chicas y los rivales de barrio, la siempre socorrida ruptura, la siempre socorrida tortura y los azotes del amor. Discurso adolescente, se supone, y que el asunto empiece con ruido de motores después de la cena familiar, todos con las manos cogidas, los ojos cerrados y la oración breve que les protege de cualquier peligro.

overcast in the good of the night it’s alright
moles are crashing out of the dirt
oil is in the cradle of its golden moon tonight
“The oposite of afternoon”

El paquete destaca por la coherencia, más allá, por supuesto, de que a uno le entre o no le entre. De que convenza o disguste. Ellos siguen tratando de subir la temperatura, con sus chillidos impostados y sus aullidos negros, su pretensión por el baile a base de ritmos mohosos, que las melodías disparen twist, fustigado por la electricidad tímida de sus guitarras. Y así lo vamos quemando hasta el final.

“it’s in his conscience, that musical notes give him someone to mourn, who cares what god is, or what a guitar is, or that you were born”

Y tal.

Share Button