20 coses que has de saber del darrer concert dels Beatles

Un recull de les 20 coses indispensables que has de saber del darrer concert dels Beatles al terrat dels estudis Apple, el 30 de gener del 69.
Des de com van resoldre el repertori, la història de l’edifici, el fred que van passar, qui va deixar a qui la jaqueteta de pell, els comentaris que se’ls van escapar presumptament fora de micro i coses així. Ho trobareu en aquest reportatge de la revista Mojo.

Perquè no diguis que no ho saps tot del quatre favorits

Share Button

Temples – Sun Structures (2014)

Temples. Anglesos de Kettering. Un d’aquests grups que tiren de veta de la psicodèlia 60’s, a cua dels actuals Tame Impala. Belles melodies pop, introspecció i ball, levitacions a cop de maluc, Beatles, Byrds i Zombies, també una mica de T.Rex, més tot l’arsenal pop brillant i suggeridor. Captiven en la primera escolta. A partir d’aquí, al gust del consumidor. Els han inclòs en el cartell del Primavera Sound d’enguany per a qui els vulgui tastar.

 

Share Button

Arnau Bach – Suburbia (2013)

Arnau Bach (Barcelona 1981) Fotògraf de “Paris Match” i “New York Time” per aquesta banda del planeta.

Vaig trobar la foto aquesta a la expo “A cop d’ull” del Palau de la Virreina de les Rambles. El conjunt del retrat acollona quan ens fiquem dins. Pel nano que surt de la foscor amb la pistola, per les mirades dels dos nois que perdonen la vida al fotògraf que acaba de robar-los la imatge. Com destaca el moment de sorpresa, que també és de dubte i que apunta a la violència. És l’instant de vacil·lació en la que balla la vida, en aquest cas, la de l’intrús Bach que acaba de entrar en les seves vides sense permís. Riuran després igual que en la foto d’un casori? O demanaran explicacions per l’excés de confiança? El dubte queda en l’aire, en el poder de la instantània, en allò que captura i queda per sempre en el paper, lluny del moment de por i de suor freda, també de la imprudència inconscient, d’aquell àngel que de vegades ens acompanya, per penjar-lo en la pared d’una expo, per ser contemplada des de la seguretat de la distància.

Share Button

Un fenómeno llamado Vampire Weekend

Un sonido de música ligera, las voces bien empastadas, engrasadas en el tono y en el sitio. La progresión, por la vía de la pausa, incrementa la temperatura que alcanza el clímax cuando toca. Al final, les esperan el alborozo y los aplausos. Esos chillidos que son enseña de oro para los chicos listos. El cantante, con ese tono de piel puro, esos ojos claros y esa nariz ligeramente aguileña, parece listo para el satinado de las revistas. El mono verde recién planchado (recién comprado?) y la guitarrita que seguro fue la primera que tuvo, la que tenía colgada de la pared de su habitación. El chaval de la batería con la camiseta de su equipo favorito, con esa barba hipster que le cae de perlas y que le da un toque entre calavera, intelectual y yiddish. El teclista que es el motor de la banda, todo rueda y suena pero la melodía surge de sus manos, y que por eso toca sentado (y así descansa). El bajista ni luce ni canta y se mantiene al margen, pero su bajo Rickenbacker y su digitación sostienen la canción como antes que él hicieron otras leyendas de la música.

Su nombre, una intención: entre semanas son chicos buenos, para el fin de semana, la historia cambia. Cuidado, entonces, con los cuellos.

Share Button