Música de Setembre

Bill Callahan – Dream River (2013)

La bèstia dolça ha tornat. Una alegria pels qui fruïm de la seva veu i les seves històries. D’una música perfectament equilibrada. Com un petó ben donat, com una carícia en la mesura justa.

 

 

The Drones – I see seaweed (2013)

 

Algú havia d’obrir la boca i jugar-se-la, posant damunt la taula aquesta mostra de patiment. Els australians aquests hi posen el que toca perquè l’invent soni a tot menys simpàtic. Indefinible, espès i poètic fins on calgui.

Diamond Version (2012 -2013)

Com definir-ho? Electrònica, tècnica, fredor. Investigació. Soroll, retalla i enganxa. Matemàtica. Avorriment. Calcul mental. Suma de pistes. Malson, anonimat, indiferència. Sonar. La mateixa pressa de pèl de sempre. Una col·laboració d’Alva Noto i Byetone


Jacco Gardner – Cabinet of Curiosities (2013)


Un d’aquests discs difícil de fer per la quantitat de laberints que planteja. Darrere d’una porta una sorpresa i són moltes les que cal obrir. Potser algunes no amaguin res més que un passadís fosc i poca cosa més. Un perfum familiar, potser.

The Beatles – Abbey Road (1969)

Un d’aquells discs imprescindibles, tot i que no fa gaire em van mirar un cert menyspreu quan vaig esmentar-lo. Fins i tot les seves cançons més ensucrades sonen inigualables. Coses del dream team.



La propina:

Els Beatles en foto

Share Button

Seventeen Seconds – The Cure (1980)

Hi ha climes desagradables amb un fred humit que se’t fica en els ossos. Com un dit resseguint la columna vertebral. Arriba al cervell i te’l xucla, et deixa una màcula, la visió el·líptica d’una vida, tornes a casa dels pares, amb aquell empaperat horrorós, l’olor de peix fregit, les escales que xisclen en el mateix lloc quan les trepitges. El vapor de la vida és una extensió del kettle de la cuina, el xiulet recorda els xiscles que engeguen les banshees del barri quan surten al carrer a cobrar-se vides, van a per les ànimes malaltes del districte, les que no tenen cura ni salvació en el viatge sense retorn que és l’agonia. El moribund, llavors, compta els disset segons que li queden de vida, els disset segons que falten perquè arribi l’autobús que el durà a l’institut, els dissets segons que trigues en preparar-te un entrepà de pernil i cogombres petits, en pixar i pentinar-te, disset segons és el que triga el gras del Paul Gascoigne en rebre d’esquena a la porteria i marcar un gol. No fa fred, no hi ha núvols, només parterres i asfalt i bicicletes brutes de fang. A l’estadi, un brogit celebra el gol, Gascoigne no ha perdonat el porter i l’ha afusellat. Però una banshee, lascivament pentinada, anota el nom del futbolista en la seva llibreta per d’aquí a un temps, per quan no és pugui mantenir dret. El vapor i el fred i un cel de plom li aniran caient lentament a sobre, com el llençol darrer, com les parpelles de guix que només mengen llum. Al carrer, la nit confon les figures de les persones que esperen fora del supermercat. Les seves ombres allargassades arriben a la calçada, l’autobús les hi trepitja quan passa. Ells no tenen més respostes del què passa, com tu i aquest rellotge aturat que tens al cap, el cabell, cada dia més llarg, se t’ha pansit, desitjaries no tenir pell, ser més lleuger, com un dels teus pensaments que no arriben al mig metre, no pensar, esprémer la vida dels amics. Treure’n alguna cosa sense bellugar massa. Disset segons, sense respirar fins al final. Sota l’aigua, gel.

Share Button

El diablo a todas horas – Donald Ray Pollock (2013)

Entonces… La típica historia de desheredados de Steinbeck pasada por el filtro de la violencia de un S. King. O un Faulkner gore, también.

Lo fastidioso del asunto es el suceso por el que apuestan los medios, el fenómeno que les ha servido el departamento de marketing de la editorial como gancho. Faltan titulares, pues, a por ello. Luego el libro puede caer como una piedra en el estómago del lector. Con la frustración de turno si no se alcanza el estándar deseado.
Tirando de tópicos, como la prensa, sangre sudor y fotos. O alcohol, violencia y religión. O si haces autoestop, vigila con el pulgar.

La historia traza una línea clara que comienza con el padre que vuelve de la segunda guerra mundial y acaba con su hijo saliendo del infierno. A partir de ahí, abuso e indefensión y la justicia divina que actúa al gusto del hombre. Degüellos, asesinatos rituales y pocas manías con la muerte. El asunto de la religión, los pecados y el vicio de saltarse la virtud, más cuanto más honesto se le supone al cabrón que marca paquete con la Biblia. Trucos y engaños para mantener la fe y ese producto de primera necesidad tan americano que venden en los supermercados y que se llama esperanza. La historia la desempeñan unos náufragos en tierra, perdidos en la inmensidad del mapa, visten pantalón de peto y botas embarradas y circulan en trozos de chatarra con la ruina a cuestas. Héroes y personajes decisivos que sólo apuestan por el día siguiente del calendario, el primer cliente del día con derecho a bocadillo, zumo y cigarro. Si te toca la desgracia del día, te llevarás una de esas raciones de violencia que adornan las páginas de sucesos. El paisaje es tan grande y la profusión de sucesos tan incesante que hasta los asesinos se desvanecen sin dejar rastro. A la policía le queda una pila de cadáveres que nadie reclama.

Han ido haciéndose con las comodidades al uso, agua, gas, teléfono, coches, televisión por cable. A veces, falla la conexión con la vida, pero con eso, poco se puede hacer.  Algunos dirán que rezar. Otros, pillarse un pedo. Alguien, el mudo, sacará un martillo y te mirará.


Meat Puppets – Lake of Fire:

Share Button

El cor és un caçador solitari – Carson McCullers

Això sí que és curiós. Tenia el pressentiment que entraríeu immediatament després d’esclatar la pluja“.


 

1940. La noieta Carson McCullers s’estrena amb aquest tros de novel·la perquè tothom escolti i conegui la seva veu. Perquè la reconegui com seva, com la maleïda veu interior quan es cargola pels pensaments.
1940. Una ciutat qualsevol. Un sord-mut, una nena, l’amo d’un bar obert les 24 hores, un doctor en medecina negre, un rodamón. Una barriada plena d’històries, brillants, fosques, escrites amb el cor de cada matí. Somnis i desgracies mesclen amb sinceritat, l’atroç veritat dels humils que encaixen, accepten i moren sense gaires escarafalls, que somriuen en la injustícia diària sense esforçar-s’hi gaire. Tampoc sense colpejar-se el pit. Una mena de tristesa incerta els acompanya, els dóna forma. Potser tot passi amb un plat calent del que sigui, o un gelat, o unes pipades a un cigarret. En aquestes cambres desendreçades a on tothom comparteix llit, o directament dorm per terra.
Una història coral que s’insereix en el món de Faulkner encara que des de la vessant urbana, que troba pel camí als mestres russos Dostoievski, Tolstoi i Txejov per compartir amb ells una estona, però que, sobre tot, dóna fe de vida al gran Raymond Carver, i que la converteix en la gran dama de l’anomenat Realisme Brut.
Suspensió temporal de la vida, algú que es treu un bri de tabac d’un llavi, un altre que escolta però que no sent, unes estovalles tacades de cafè, alcohol barat per a borratxeres devastadores. Viatges al no-res d’anada i tornada, somnis musicals i núvols tramposos que trenquen un capvespre etern. Aparadors miserables, abrics llardosos. Una desfilada de negres cap a la següent injustícia.
L’única esperança, passar pàgina.
Escoltar el cor, el que ens digui.


Ultravox – The Lonely Hunter

Share Button