Jazz Blanc – James Ellroy

LA, la ciutat de llauna. La quantitat de diner que mou. O movia. Els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial van ser d’una efervescència total. Els anys de les estrelles. Arreu es feien negocis i cada dia engegava una nova pel·lícula, un nou somni per a milions d’espectadors. Els diners es duien a la butxaca i es treien ràpids, feixos en elegants passadors de plata, els dits es movien amb classe mentre repartien i comptaven. Les mans encaixaven després del tracte. Tot pel caler, tot per un preu. Un cercle viciós que reparteix, però que també esquitxa. Les seves aspes espavilen la calor però també tallen. Esmicolen. A més diners, més joc brut i violència. Aquesta és la fórmula inevitable.

LA, anys 50’s, el temps del tot s’hi val per a mantenir el rumb del vaixell. Els tres poders van junts a tot arreu i es barallen per tot constantment. Per la raó i el poder. Els capitosts polítics mouen els peons al seu gust per tauler de la ciutat. Ells sempre responen amb la placa i la pistola, en nom de la llei i l’ordre. Pel que faci falta “Jazz Blanc” funciona talment com un evangeli de la història Angelina (juntament amb “L.A. Confidencial”, “La Dàlia Negra” i “El Gran Desert” formen el Quartet de Los Angeles). Ellroy explica els fets de la ciutat amb els seus miracles i martiris. Aquells testimonis protegits que, misteriosament, acaben volant per la finestra. Els tripijocs de la llei amb els caps mafiosos, els seus objectius i les excuses, les mentides oficials. Els sempre eterns i beneficiosos negocis immobiliaris que són l’origen de tot, el cas de l’assassí en sèrie que sembla que ningú vol resoldre i que funciona perfecte per a despistar a l’opinió pública. L’estratègia d’Ellroy, com la del mestre Chandler, passa per solucionar un cas, un cas familiar, amb el típic bord venjatiu movent-se per l’ombra, per treure a la llum els draps bruts de les altes esferes. Talment com per a ensarronar a la vigilància del McCarthisme i la seva Comissió d’Activitats Antiamericanes. Perquè tot redunda en la corrupció política que manté calenta l’olla per, diuen ells, l’interès públic. Finalment, no guanyen ni bons ni dolents. Com en la vida, uns tenen més sorts que uns altres. Mor un número determinat de gent, com en les pel·lícules. Els calers van i venen, entren i surten. Muntanyes de bitllets, bosses plenes en alguns casos. El problema és que potser no hi hagi salut suficient per a gastar-los.Només per a fugir i començar de nou. O per a recuperar una mica de cap a cal psiquiatre. Això sí abans no t’ho has acabat bevent, fumant o punxant, per allò de tenir la consciència feta un nyap, per exemple. Estil Ellroy.

James Ellroy por Xavi Ayén

Share Button

Substàncies i cel·luloide

Substàncies i cel·luloide.
Fum i escenes en 35mm, un mash-up, com ara ho anomenen, taronges mecàniques i muntanyes de neu, èmbols, títols i personatges llegendaris, l’experiència del moment, hores, dies, l’eternitat, viatges d’anada i tornada, pipes i xeringues, les llambordes daurades d’una confessió, una presa de pel, forats per totes bandes, un colador, vici i virtut, virtut de fer del vici una virtut, vici de fer de la virtut un vici, la teràpia que mai acaba, el moment més bell de tots, nans, flors, mandales, noies i nois rossos flotant pels aires, dolços, ressaques, penombra i infern. Una colla d’addictes, pistolers, estrelles, riure i plorar, gran ciutats i pobles de mala mort, famílies, bojos i morts.
Llavors, l’altar on tot s’accepta.

 
 

Share Button

Entrevista en “El Temps” (Lluis Bonada)

 

Share Button

Kundera, los medios de comunicación y el kitsch

Al final del libro, un pensamiento sobre la tarea de los mass medias en la difusión de las ideas:

“Dada la imperativa necesidad de complacer y de atraer así la atención del mayor número de personas, la estética de los medios de comunicación es inevitablemente la del kitsch; y, a medida que los medios de comunicación abarcan toda nuestra vida y se infiltran en ella, el kitsch se convierte en nuestra estética y nuestra moral cotidianas. Hasta una época aún reciente, lo moderno significaba una rebeldía no conformista contra las ideas preconcebidas y el kitsch. Hoy, la modernidad se confunde con la inmensa vitalidad de los medios de comunicación de masas, y ser moderno significa un esfuerzo desenfrenado por estar al día, estar conforme, estar más conforme aún que los más conformes. La modernidad se ha vestido con el ropaje del kitsch”.

Luego, los medios hablan de la crisis del papel, del descenso de la publicidad, de la competencia desleal de otros soportes, de la pérdida de lectores.
Del combate perdido para con el sistema después de lamer las suelas de sus más necios representantes.
De una independencia imposible por aquello del dinero, de los truco o trato que practican a nuestras espaldas.
Y, encima, les leemos.

Share Button