Flors en el sègol

 

“I un colló que és un joc! Quin joc! Si ets a la mateixa banda que tots els guanyadors, després sí que és un joc, i tant, amb això estic d’acord. Però si ets a l’altra banda, on no hi ha cap guanyador, després què té de joc? Res. Cap joc”

pag. 15

“Me la vaig mirar bé. A mi no em semblava pas que fos imbècil. Feia cara de poder tenir una bona idea de quin malparit li havia tocat per fill. Però mai no se sap amb la mare d’algú, vull dir. Totes les mares estan una mica boges. La cosa era, però, que m’agradava la mare d’en Morrow. Estava bé”

pag. 78

 

“Juro davant de Déu que si fos un pianista o un actor o alguna cosa així i tots aquests cretins es pensessin que sóc fantàstic, ho odiaria. No voldria ni que m’aplaudissin. La gent sempre aplaudeix pel que no hauria d’aplaudir. Si fos pianista, tocaria dins d’un cony d’armari”.

pag. 115

“Fotudes pel·lícules. Et poden fer miques. No és pas broma”

pag. 142

“Espero que quan em mori , algú tingui prou seny per fotre’m al riu i prou o alguna cosa per l’estil. Qualsevol cosa menys fotre’m en un cony de cementeri. Gent que ve i et posa un piló de flors a l’estómac els diumenges i tota aquesta porquería. Qui vol flors quan ets mort? Ningú”

pag. 208

 

“Té gràcia. Només has de dir alguna cosa que no entengui ningú i et faran pràcticament qualsevol cosa que vulguis que et facin”

pag. 212

“He resat al lavabo. Bona nit!” (La Phoebe a la seva mare)

pag. 237

“Vull dir que gairebé mai no pots simplificar i unificar una cosa només perquè algú vol que ho facis”

pag. 246

“A vegades penso que, si em moro, i em foten en un cementiri, i tinc un làpida i d’això, dirà: ‘Holden Caufield’, i després l’any que vaig néixer i l’any que vaig morir, i després just a sota hi dirà: ‘Que et donin pel…’. N’estic cent per cent segur, de fet”.

pag. 269

“Vull dir, com pots saber que faràs si no ho fas? La resposta és que no pots”

Pag. 281

Share Button

A punt pel camp? Breu Guia Del Country (Part 1)

“40 Greatest Hits – Hank Williams”: El barret xop de suor, el vestit, tronat per tanta gala de diumenge i xou radiofònic, el fetge, fet un colador, la veu, mantenint-se d’un fil, amenaçava de callar per sempre més, el cervell supurava versets i pecats inconfessables. No existia un mossèn que pogués perdonar-li-ho tot. Entretant, la ràdio emetia les seves cançons sense reportar un centau a canvi.

“Our Mother the Mountain” – Townes Van Zandt: Melangia de barret cowboy, abric de pell de vaca i botes foradades amb moltes milles a les soles. Històries gastades de mostradors brillants i cafè dolent. Els ulls s’han cansat de tant mirar, li queda gola per a un parell d’estrofes. La bellesa aixeca el cap però corre arran de terra, com els últims raigs del crepuscle.

 “At Folsom Prison – Johnny Cash”: No es tracta de cantar les llegendes; per saber el pa que s’hi dona, cal protagonitzar-les, passar la frontera com en el passat feien piles de bandolers i fora de la llei. Com fan ara espaldas mojadas i immigrants sense papers, traficant de coca, de dones, mafiosos i assassins, perdularis, rodamons, borratxos sense nord, fugitius de la vida i vells i nous hippies. El vell Cash sempre els va tenir presents, com els seus origines. En un moment donat, el vell Johnny Cash va preferir els barrots del presidi a les barres i estrelles que li oferia la fama.

 “After The Gold Rush”- Neil Young: Hi ha aquell moment de màxima depressió, després de la troballa i d’haver satisfet el desig, que llavors una immensa i estúpida sensació de vertigen s’instal·la dins per quedar-s’hi. Agulles, ampolles, camines torts, unes companyies que van i venen, desapareixen darrere d’un revolt entre la ferralla que acaba essent el naufragi de la vida. En la tempesta, abans d’anar-nos al fons, un gust familiar ens puja a la boca, són els vells temps que venen a acomiadar-se.

 “Sweetheart of the Rodeo” – The Byrds: La Bíblia i la pistola, àcid, heroïna, els amics i els cactus. Motos, barrets, jaquetes amb serrells i molta pols al cap. Litres de bourbon, de cervesa, velles històries d’indis, les que expliquen els avis als nets. Penya-segats, terra vermella sedejant, carreteres llargues i estretes, el metall que brilla al sol. Algú crema un cadàver robat del dipòsit entre dos pilons de sorra i un sot llest per emplenar.

 

“Workingman’s Dead” – The Grateful Dead: Les ciutats les envolten grans mars de sorra. El desert avança silenciosament en direcció contrària. Amb la boca oberta, engolirà el que trobi pel camí; gratacels, supermercats, escoles, camps de futbol, bases militars. Fins arribar al mar. Tornar al camp s’ofereix com una possibilitat de supervivència. Recuperar els vells ponxos, les botes, la cuina de subsistència, els mantres i la poesia. La lluna i el silenci. Canviar el córrer pel caminar. L’asfalt per la pedra.

 “Nashville Skyline” – Bob Dylan: Total, va pensar, perquè em presenti amb aquesta desgana. Total, va pensar, per compartir cartell. Va, deixarem que es faci una cançó i després l’engego a casa, devia maquinar el jove Dylan del veterà Cash. Faré veure que hi crec, que no se m’ofengui ara, però a la que pugui, foto el camp cap a casa que és a on s’està bé. New York, Woodstock, però lluny de Nashville i aquells aires tibats de barret cowboy, botes polides i llautó al coll de les camises. Total, que li va quedar un disc bastant decent.

 


“Cowboy in Sweden” – Lee Hazlewood: Ho tenia tot de cara, la noia, els calers, les influències i el poder. Però va estimar-se més embarcar el cavall i anar a fer l’indi cap el nord. No tenia més que obrir la boca i posar-hi paraules, les melodies sortien soles, com escales de diamants. Podia haver enlluernat tothom, de fet, va fer-ho, però sempre darrere d’alguna esquena més gran que la seva, farcida de lluentons. Ho tenia clar, que prou amb una mica de gespa a on jeure en tenia prou.

 


“Almost Blue” – Elvis Costello and The Attractions: Una porta gran pel camp. Col·lecció de clàssics de taula baixa i escenari de fusta, cambreres de faldilla curta repartint bistecs amb cervesa i blat de moro torrat mentre ell hi posa l’entreteniment amb l’ànima i un doll de veu. Violins i garlandes, guitarres de pedal i pianos plorosos, impostura de fira quan criden com si el seu bou hagués guanyat el concurs dels poderosos. Un munt de relacions castes i polides que ell i la banda beneeixen amb música eterna sense taca.

 


“Native sons” – The Long Ryders: Hi ha maneres i maneres de fer un foc a la plana. A aquests cowboys solitaris el que els agradaven eren les festes per a jovenets, no gaire lluny del supermercat i del cinema al aire lliure, del refrigerador de la mare, del moble bar del pare, abans o després que deixés de beure i fumar. Entretant, per tal de seduir a les noies del veïnat muntaven la gresca amb uns clàssics d’aquests que escoltaven els pares quan eren tan joves i babaus com ells. Per allò de les barres i estrelles.

Share Button

Neutral Milk Hotel – El rei de les pastanagues

When you were young
You were the king of carrot flowers
And how you built a tower tumbling through the trees
In holy rattlesnakes that fell all around your feet

And your mom would stick a fork right into daddy’s shoulder
And dad would throw the garbage all across the floor
As we would lay and learn what each other’s bodies were for

And this is the room
One afternoon I knew I could love you
And from above you how I sank into your soul
Into that secret place where no one dares to go

And your mom would drink until she was no longer speaking
And dad would dream of all the different ways to die
Each one a little more than he could dare to try

Quan eres jove
Eres el rei de les flors de la pastanaga
I com vas construir una torre que queia a través dels arbres
cap a les serps de cascavell sagrades que senties al voltant dels teus peus

I la teva mare va clavar-li una forquilla en l’espatlla del pare
I el pare va llençar les escombraries pel terra
Mentre nosaltres ens estiràvem i apreníem per a que serveix el cos dels altres

I aquest és el lloc
En que una tarda vaig saber que podria estimar-te
I des de dalt em vaig enfonsar en la teva ànima
Dins d’aquell lloc secret a on ningú gosa anar

I la mare beurà fins que no pugui parlar més
I el pare somiarà amb totes aquelles formes de morir
Cadascuna, una mica més de les que podria gosar d’intentar

Share Button

“La Cerca” – Jean Rolin (2012 – Sexto Piso)

“Por las mañanas, se ocupaban de la recepción del Hotel La Terrase ora una rusa, ora una ucraniana… cada vez que me cruzaba con una u otra en la recepción y charlaba algo con ella, la prensa del día daba cuenta de un desastre de mayor o menor envergadura ocurrido en sus ex países: primero fueron centenares de focas muertas varadas a orillas del mar Caspio, luego el naufragio del Kursk y la lenta agonía de su tripulación”

¿Que de qué va? En las primeras dos páginas, el autor lía una trama con una cita inagotable de calles y plazas, emplazamientos, ríos y avenidas de un nudo viario, puerta de París. Zona sórdida de hoteles y lugar de prostitución, de sin papeles, okupas y especímenes que la vida ha ido depositando a un lado de la escena como hojas muertas en un sumidero. En un momento topamos con el bulevar Ney, que nos abre la puerta a la historia del mariscal que acompañó a Napoleón en la victoria y en la derrota de su locura. Hasta su fusilamiento, un 7 de diciembre de 1815. ¿Qué relación guardan el militar y ese barrio, aparte del nombre del bulevar? Se pretende algo; explicar la historia de un sans-culotte que alcanzó la gloria, vincular su leyenda con la de otros desheredados de la vida moderna, carne de injusticia y desigualdad, quienes, al igual que el mariscal, agonizan junto al paredón hecho de rondas y avenidas, junto a la basura con la que trafican y que les ha ido desplazando del centro de la vida. La trama se pasa el testigo a base de micro-capítulos, de las andanzas del Mariscal Ney, a las peripecias del cascarrabias Gerard, del congoleño Lito, del silencioso Robert. Y vuelta a empezar como atrapados en una de esas rotondas eternas de las grandes capitales, condenados a girar, acabar y empezar. Bajo una lluvia fina de propósitos que mueren en una pared.

“Le digo que a lo mejor es el mismo diablo, y se ríe más todavía. La idea de que pueda ser el diablo le encanta, sobre todo porque, según la opinión general, éste es inmortal”

 

El autor: Jean Rolin
La editorial: Sexto Piso

Share Button