El Brogit i la Fúria – William Faulkner (1929)

“He vist el principi i ara veig la fi”

La minyona dels Compson, la Dilsey, ho diu gairebé al final del llibre. No queda espai ni forces, tot s’ha esmerçat com quan exhaurim la benzina i el motor s’atura. No són gaires pàgines, és un degoteig d’ànimes. El polsim que es filtra en la llum del sol i que és un “pàl·lid tros de drap”. A casa només queden el Benji, la mare, la Quentin i el Jason. És diumenge i tothom va a missa.

“Aleshores en Ben es posà a gemegar de nou, desesperançadament i sense parar. No era res. Tan sols un so. Podria haver estat el temps i la injustícia i la pena absoluta vocalitzats un instant per una conjunció de planetes”.

La història funciona com un compte enrere, d’una lucidesa casolana a una imbecil·litat legitima. El brogit i la fúria. El brogit arrenca amb el testimoni incomprensible del Benjamin Compton, amb les seves fixacions per les calces brutes de la Caddy (la seva germana favorita), pel foc de la cuina, per una sabatilla llardosa que li donen perquè deixi de protestar per tot. El soroll persevera en la veu del turmentat Quentin Compton, (germà del Benji i la Caddy) estudiant de Harvard i conforme amb endur-se totes les trompades del món. Principi i fi, com virtut i pecat, s’allarguen en una passejada sense rumb pels suburbis de la vida. Les reflexions sonen com un xerrac de la consciència, deixen pel camí un rastre de dissort, d’una hegemonia esgotada. L’estrella del sud ha perdut la brillantor màgica i salvadora.

“Divendres a la tarda, i d’aquí estant veig cinc quilòmetres de terra que mai no ha sentit la punta de l’arada, i tots els homes sans de la contrada són al poble a veure la funció. Podria ser un foraster mort de fam, i no trobaria un ànima per preguntar-li el camí del poble tan sols”.

La fúria és filla del brogit. Com la cua d’un tro. Amb el Jason Compton, l’altre germà de la família. Del final, queda el principi. La casa que es cau a trossos com un rellotge que dóna l’hora sense busques. Jason, la mare, la Dilsey i la Quentin, la filla de la Caddy, desapareguda darrere d’uns eterns pantalons, amb aquelles calces brutes de fang que es feien visibles quan ella grimpava pels arbres de la seva infantesa. Carn i sang de la seva carn i sang. No els queda res més que uns erms muts i inesgotables. La lluna en una nit de desgràcia.

“…el pare ens ensenyava que tots els homes no són més que una munió de ninots farcits de serradures separats dels munts d’escombraries on havien anat a parar tots els ninots precedents les serradures caient per qui sap quina ferida en qui sap quin costat que no per mi no va morir”.

John Fahey: The Portland Cement Factory At Monolit:

Share Button

Diumenge de catedral (Segons Jaume Sisa) 1977

Disc molt de l’època, disc amb el criteri dels discs sense criteri, dels que arrosseguen una història, dels que han volgut esbotzar les portes a còpia d’essència. Perfums de Raval, d’un temps embussat sota terra, d’hores corcades en l’estretor d’un carrer. Rebuscat, tens, melòdic, insegur. Vell, demodé, caduc. Mires l’any i… 1977! Eren temps de trencar, de cremar el rei, de rebentar els carrers demanant polis i llambordes i d’aquell aparador que destrossaríem a cops de roc. I segurament trobaríem el jove-vell Sisa a l’altra banda del vidre demanant una barra de pa, o uns croissants, o fil de cosir per a sargir-se els vells pantalons vermells de pota d’elefant. O potser seria dins d’aquella perruqueria, a on pentinaven i domaven la rebel·lia dels seus cabells. Ara, segurament, és la franquícia d’una cadena de restaurants vegetarians amb presència en tot el món. És la poesia del món nou que xoca frontalment amb aquelles maneres del 70’s. Missatges, arranjaments, instrumentació, partitures guixades, genis de butxaca proposen muntar una melodia sobre una altra, com gossos empalmats, o alguna cosa així, segons com anés la darrere nit, que llavors ho deixaven al bo del Toti perquè arreglés alguna cosa amb la guitarra espanyola. Coses així.

El profeta Dotze Nits

Estils per a morts vivents, embolicats en un paper pintat que, de vell, ha anat caient de la paret. Quan el rocanrol esllangueix i li surten nans de tot arreu. Vells salseros en camises de volants, ballarins de mambo, culturistes més tota la patuleia aquesta que un dia l’autor va dibuixar en una cançó que el va pujar als altars i que preveia que el sol podia perdre el cel. Coses així. Les catedrals, diuen, van ser llocs de recolliment i oració, de pau, òrgan i els ulls del veí fits en el clatell. De confessió, per a un cos millor. Però quan se surt a la llum, les cantonades son pixades, els pantalons es porten bruts i rebregats i els cabells llargs i pentinats de qualsevol manera, a sobre, diuen que corre una plaga potent de venèries, i que les ulleres de cul de got tornen a estar de moda, com les fantasies i allò d’anar obertament calent i parlar-ne amb les amigues dels amics per allò de si cau alguna cosa, com l’obsessió carrincola per a les postures del Kamasutra que diuen que es fan i no es fan mai. Provar-ne una de nova, com s’explica en la plana 32, segons dibuix, i, aleshores, treure’t l’espatlla de lloc. Coses així.

El pas dels anys

Share Button

Licantropia – Carles Terès (2013)

Una primera novel·la és com una gimcana. D’il·lusions i entrebancs. El fil narratiu tira endavant en la foscor, perd el rumb i el recupera, com el vaixell que lluita amb les onades. Gangues de l’ofici. A partir del patiment, la història desprèn suor d’hores de picar pedra. “Licantropia” del Carles Terès barreja esforç i nervi, també un trot narratiu que el lector haurà d’acceptar si vol arribar a la darrere pàgina, agafat a la crin i prement les cames contra el llom per tal de no caure. Si comença amb la promesa d’una d’aquestes novel·les històriques tant d’ara, continuarem la cursa d’obstacles sortint de la carretera cap a una casa abandonada plena de sabates. Com si plantéssim la llavor d’una planta i ens en creixés una altra.
Llavors, la família i el secret. En aquest cas, escampat pel temps i una geografia que abans es cavalcava i ara es fa en cotxe. L’escenari es belluga pel territori com es mouen les ferides per la pell amb el pas dels anys. Per a complicar la trama i la investigació.
Llavors, el missatge. Que transcendeixi la història, que l’enriqueixi, com un factor de risc afegit en la cursa d’obstacles. Les intencions que es trobin en aquest transvestisme de carn i ossos, obra de la mare natura en un dels seus deliris. Tot plegat forma part de l’aventura de la lectura. Com l’alè dels monstres, els armaris oblidats, els banys en parella, l’actual i molt moderna manca de cobertura dels telèfons mòbils. Les veritats incòmodes que donen vida a la literatura.
A partir d’aquí, la lluna plena i el moment d’esquinçar-se la roba. L’esforç admirable d’explicar el cas, la marca de naixement i la maledicció indestriable.
Ni brillen en l’obscuritat ni fan sexe per a l’excitació lectora. Coses més de la terra, estil Jesús Moncada, per allò dels orígens. Com un HP Lovecraft, tirant cap al Matarranya.
Des d’ara, la nostra Transilvània.

Share Button

The Stranglers – No More Heroes (1977)

Possiblement sigui la història d’uns aprofitats.

Només cal fer-los una ullada. Potser massa ganàpies pels divuit justos del punk del 1977. Calbs i massa grassos per a la revolució. El bateria, Jet Black, fa més la fila d’un paio de carajillo i tasca del cantó de casa. El teclista, Dave Greenfield, amb pinta de savi boig o de mosqueter d’èpoques rancies, també sembla fora de lloc. El punt salvatge correspon al baixista JJ Burnel, l’ànima punk del grup. Si ens fixem en la figura del Hugh Cornwell, guitarra i líder del grup, doncs, tornen els dubtes amb aquesta imatge que té d’oficinista en situació de cap de setmana.

Un cop d’ull:

Uns aprofitats com una casa de pagès. El punk 77 ho va permetre. La casa és gran i convida tothom qui vulgui cagar-se en la reina. Ho van fer Elvis Costello, XTC o Dr. Feelgood. És la història de la música. Explotar una situació i fer caixa. Ho va fer Dylan quan va arribar a NYC amb la maleta buida, traure-li suc al que li oferissin o pispar dels supermercats. Com el rei Bowie, tirant de veta, ara carn, ara peix, per fer-se un nom.
Puc imaginar els comentaris quan els Stranglers sortien a tocar en un d’aquests festivals punk del 77-78. Una bossa d’acusacions i una pluja d’escopinades quan treien el nas. Les sospites les espavilaven amb concerts furiosos i amb un virtuosisme fora mida que deixava la penya tocada i embadalida. Més les arts marcials cinturó negre del JJ Burnel i les seves males puces.
Lluís Bonet Mojica ho destaca en el primer concert de la banda al Pabelló de la Penya de Badalona (juliol del 78):
Crónica de La Vanguardia 13 de juliol 1978  

Van destacar per les cançons, més llargues i complicades que els dos minuts canònics del punk d’escola. Van marcar la ratlla en la foscor, fent-se més i més densos, flirtejant amb el nou romanticisme dels cabells cardats i les camises de volants. Fins gairebé desaparèixer.
Del repertori, una cançó en destaca, “No more Heroes“:
Què vas fer-li al vell Lleó Trostky…?

Whatever happened to Leon Trotsky?
He got an ice pick
That made his ears burn

Whatever happened to dear old Lenny?
The great Elmyra, and Sancho Panza?
Whatever happened to the heroes?
Whatever happened to the heroes?

Whatever happened to all the heroes?
All the Shakespearoes?
They watched their Rome burn
Whatever happened to the heroes?
Whatever happened to the heroes?

No more heroes any more
No more heroes any more

Whatever happened to all the heroes?
All the Shakespearoes?
They watched their Rome burn
Whatever happened to the heroes?
Whatever happened to the heroes?

No more heroes any more
No more heroes any more

Share Button