La mort segons Ford Madox Ford

El Bon Soldat (1915)

Al principi no havia pensat en fer un cop d’ull per les habitacions de Maisie. Aleshores, tan aviat com va entrar va adonar-se que, sobresortint a l’altra banda del llit, es veien dos peuets calçats amb sabates de plataforma. Maisie havia mort esforçant-se a lligar un immens bagul de viatge. Havia mort d’una manera tan grotesca, que el seu petit cos havia caigut cap endavant, a dins del bagul, i aquesta s’havia tancat al seu damunt com si fos la mandíbula d’un cocodril gegantí. Tenia la clau a la mà. Els cabells, foscos com els d’una japonesa, li havien relliscat i li cobrien el cos i la cara”.
Pàgina 67

Era la gota que vessava el got. Va córrer escales amunt, es va estirar damunt del llit i es va arranjar decorativament -era una dona bonica de pòmuls suaus, rosats i pàl·lids, de cabells llargs i amb unes pestanyes que li queien damunt les galtes com una diminuta cortina. Es va beure l’àcid prússic de l’ampolleta i es va quedar allà estirada -oh, encantadora i impecable en extrem- mirant-se amb una expressió desconcertada la bombeta de la làmpada elèctrica que hi havia penjada al sostre, o potser a través seu, als estels de més amunt. Qui ho sap?”
Pàgina 104

Share Button

El regal de Gliese – Víctor Nubla (2012)

La qüestió era si es podria fer aquí. Si sabríem fer-ho.

L’aventura demana un paisatge preparat per a una demolició ràpida. També, uns bars amb barra lliure d’aperitius, cerveses, vins i esperitosos. El complement d’uns bevedors d’agost, sufocats de la calor. Unes festes de barri del tipus familiar i uns herois amb pinta d’universitaris pre-jubilats, valents a mitges, una mica despistats i sense gaire mala sang. Caldria una gresca (o vàries) psicodèlica amb tots els ets i uts. Suor i begudes, àpats de colze i mostrador, i d’estovalles, una epidèmia de cucs paràsits i uns grapats de micro-comes (per entendre’ns, els micro-punts d’abans). Una llegenda i virar-ho tot a verd.

Suor, menjars, begudes. Taxis, amunt i avall, que fan pudor de peus. Un argument d’estar per casa. Inici, nus i desenllaç. I una panxa al mig com la migdiada d’alguns dels personatges.
Podríem parlar d’influències. Vonnegut – “Esmorzar de campions”, Brautigan – “Willard y sus trofeos de bolos”, La “Guia de l’autoestopista galàctic” de Douglas Adams. Hitchcock, Monthy Pyton i el Sam Raimi de “Evil Dead”. Serie B catastrofista i de ciència ficció dels 80’s. I molt de còmic, suposo.

A partir d’aquí, Barcelona, del Poble Nou al Carmel. De 40.000 anys enrere al 2010 de la nostra era. Les coordenades primitives marquen el futur emplaçament de la plaça Raspall de Gràcia. Sota el formigó, el regal d’uns extraterrestres, una porqueria explosiva del planeta Gliese, l’amenaça d’un extermini per a la humanitat. En tres dies, si ningú ho impedeix, es farà efectiva la fi del món. Qui podrà abans? ells, els energúmens estel·lars? O aquest monstre que em creat i que s’anomena Les Festes de Gracia?
Llavors… Qui salvarà qui? O qui acabarà amb qui en aquesta història de cartes marcades? I de què em sonen totes aquestes cares.
La solució sempre a la darrere pàgina. Entre Les Males Herbes.

Share Button

Escriure segons Josep Maria Fonalleras

(extracte del conte “Vicenç Úbeda“)

Escriure és planificar i ordenar, és triar, és una enginyeria. No en sé. No m’atabalis amb la teva història, Úbeda. Només vull la frase que no faci mal. Quan començo, em costa decidir quina serà la propera, si val la pena d’escriure’n moltes per triar-ne una, si és millor esperar i esperar abans no arribi la que busco. I com ho podré saber quan l’hagi escrit? Millor no fer res. Dormitar”.
pag. 57

Vaig viure un moment similar al que un escriptor experimenta quan tanca el cercle de la perfecció del llibre que ha somiat. Quan lliguen tots els detalls, quan no hi ha res que pugui pertorbar el caràcter ineluctable que ha de tenir la novel·la, que s’ha anat congriant com una tempesta, impossible d’evitar. És aquell moment en què no solament és bo que algú escrigui sinó que, fer-ho, esdevé necessari. Indispensable. Tu deies que només t’interessa escriure una pàgina que no sigui defectuosa, potser només una frase. Però es que en aquest moment que et dic n’hi ha centenars de pàgines, milers de frases, com les agulles que omplen el coixí d’una modista. Les tes totes a l’abast, per crear un objecte que s’elevi per damunt d’esdevenir-se”.
-El problema és que quan has de començar a escriure-les. Quan has de triar quina agulla treus primer del coixí. Quan penses que no és l’agulla que havies somiat, just l’agulla que et feia falta”.
pag. 62


“Sis Homes” – Josep Maria Fonalleras

Share Button

Joc de portades

L’atemptat. Boston, Massachusetts. Un dia de festa, en mig d’una marató. Els artefactes emprats, de fabricació casolana, fets amb olles a pressió de fabricació espanyola. Pista basca? Un atemptat als USA i que s’aturi la rotació del món. Tothom a tancar-se a casa, que ve el dimoni. El màrqueting automàtic de la notícia et fa sospitar de tot. Sempre amb els mateixos mecanismes de comunicació, com el nen petit que plora quan vol una cosa i munta el sidral en mig del carrer. Així funcionen els EUA. Des del seu 11/S que fins i tot un pet es considera amenaça terrorista. Ves per on, coincidències de la vida, aquesta mateixa setmana han volgut carregar-se Obama amb un sobre de no-se-què, mortal només amb mirar-lo. I tal.
Sort que es publiquen articles com el del Vicent Partal de Vilaweb per asserenar una mica el debat que es va iniciar dilluns amb la típica ona expansiva d’odi cerval contra el món àrab sense distincions (espero que això no ho llegeixi la Pilar Rahola, que em tocarà el rebre).

Ahir, finalment, després de la típica cacera a l’home USA, transmesa per terra, mar i aire, va capturar els terroristes. Dos germans d’origen txetxens. Un mort, l’altre viu, ferit, ves per on, a la gola. Aquest matí el primer butlletí del dia informava que els dos nois van actuar sols, sense recolzament de cel·lules integristes ni turbants. A saber els motius. Ja els trobaran els serveis secrets dels EUA, uns dels serveis d’intel·ligència més creatius del món per a casos com aquest.

De moment, el joc de les portades i les seves especulacions segons els colors:

“La peor hipótesis: eran islamistas” Fons negre i un temps verbal que ja els liquida.

La de l’ABC certifica que van ser els germans els autors dels atemptats. La foto i els cercles en vermell aclareixen que eren txetxens i estaven col·locant les bombes. Tot sigui per mantenir el món net de rates i escòria criminal, per exemple.

Llavors, qui diu que l’explosió de dijous d’una fàbrica de fertilitzants a Texas no va ser també un atemptat terrorista? Què passa, que deu víctimes mortals brutes de fems no tenen categoria per a víctima mortal terrorista? (amb tot el respecte del món).

Avui la noticia de l’incident ja ha caigut de totes les portades. Si no té suc integrista, deixem-ho estar. Només insisteix el PJ del Mundo.

Segons sembla, un dels germans hauria piulat una amenaça alcorànica durant la marató del 2012.
Està tot dit.
Fins al següent atemptat.

Share Button