Crítica “Cultures” de La Vanguardia 28/03/2013 (castellano)

tulimarquez

Share Button

Crítica “Cultures” de La Vanguardia 28/03/2013

Últim Concert

 

Promo-llibre:

Share Button

Normalitzar

 

Suposo que volen guanyar-se la vida, caure en gràcia. Coses d’aquestes. Suposo que s’identifica com un pas endavant en aquesta normalització lingüística i ciutadana. En la part musical ja tenim uns quants grups amb un nivell acceptable. Que canten en català, tot i que sabem com van les coses, amb la crisis, i què no ens volen i que som un país petit.
Normalització. Ara es veu que ja podem crear una tele 5 en català, segons un dels nostres líders d’opinió. Quan exercia de directora, la competència anava a per ells, a fer sang amb les audiències. Ara no, ara ja es pot. Una sèrie de personatges dels anomenats mediàtics s’ha organitzat per a salvar-nos la vida, i, de pas, treure’n uns calerons. Amb les seves productores han creat uns personatges que es dediquen a la ironia política (i futbolera), en aquest intent per normalitzar a la nostre classe política. Fer-la més propera, descobrir-li la vessant humana i entranyable. Que siguin com de casa.
Han passat trenta anys i seguim amb la sopa de lletres. Avui sí, ara no, amb un ull en el sondeig diari per saber com acabarà la cosa. Entretant, normalitza a còpia d’amics i reunions en despatxos sumptuosos de palau. D’un país petit, però. Ara ja podem tenir una tele 5 quan fa vint anys podíem haver contingut el paper de TV3, treballar-hi el caràcter públic, i deixar el futbol i la F1 i el Gran Germà i la ironia i les noies calentes i el safareig pel sector privat. De moment ens conformem amb la super-pública i el canal de la tele-tenda i els minuts brossa. Tot i que per ara són la mateixa cosa. Amb una audiència de mig milió per informatiu, però baixant la taxa.
L’últim invent de la nostra escena musical es diu “Convergència i Unió“. Segur que els nois ho han fet amb tota la il·lusió, com un pas endavant en les seves carreres, com una broma tova que cridi l’atenció. El projecte pinta bé, els nois són un referent, però el nom…
Segur que algú avui es frega les mans quan trobi aquesta noticia. “Quins nois més simpàtics”, es dirà amb un somriure als llavis. Això suposa un pas més en la normalització. Que no quedi un espai en blanc, tot sota control. Ments i cors. Bancs, palaus, urbanitzacions, paradisos fiscals, estacions d’esquí, d’ITV’s….

Share Button

Cafe, copa i puro

 

Si una nit d’hivern un viatger – Italo Calvino (1982)
Una petita obra mestra, aquesta història que mai no acaba d’engegar. Cada vegada que la narració pren el vol, algú la fa aterrar d’un cop de cisalla i un mar d’espai en blanc. Llavors la trama l’arrossega el Lector emprenyat, obsedit, capficat, desesperat per aconseguir d’arribar al final d’allò que ha començat a llegir. Llavor, algú, el destí, les circumstàncies, una misteriosa relació sentimental, li canvien el guió, la narració, l’autor, l’editor, la portada, fins i tot, el cartró de la coberta. Una conspiració surrealista contra la lectura en favor de la ficció pura i dura.

 

John Law’s Congregation – Three Leaps Of The Gazelle (2012)
Una petita meravella a base de piano, contrabaix i bateria. Jazz clàssic però modern. Llibertat en les formes, vella innovació en fusta polida. Estil pret a porter més a prop de l’aristocràcia que dels clubs del sostre baix. Barregen els mestres Bach i Jarrett, fons barrocs i lliures a tocar de les primeres files. Harmonia i respecte entre músics, repartiment escrupolós del protagonisme mentre el piano es desmarca d’aquella manera.


Inside Men (2012)
Mini-sèrie de 4 capítols i ganes de passar-ho malament. Imatge sòbria, un càsting monumental, un guió dels de jugar amb el present i el passat. Els girs a lloc, els nusos, també. Ambient anglès, milions empaquetats i sordidesa de suburbi. Tots tenim dret als somnis. Quan no dormim, és quan semblen més perfectes. Ganes de passar-ho malament, només quatre capítols, no quatre temporades, una gentilesa de Francesc Bon

Share Button