Las leyes de la Frontera – Javier Cercas (2012)

Si uno no entiende que hay cosas más importantes que la verdad no entiende lo importante que es la verdad“.

Lleis i paraula, enfrontats. El gust per la llegenda, per la mitomania. El treball de la memòria, la malaltia de dur sempre els ulls en el clatell quan tot és mentida.Passats uns instants, la memòria tot ho complica. Llavors, una època de llibertat i de vida al carrer serveix el punt de partida. Llavors, la delinqüència, els famosos “navajeros”, que acollonien el personal, que et sortien de darrere una cantonada per plomar-te. La llei del carrer era aquesta. Un sol perenne, les robes lleugeres, la ferum a resina de haixix, a patxolí, a encens, una època d’olors intenses, de suor i sexe furtiu, de borratxeres als parcs. D’aquesta imprecisió que ens va portar alguna vegada a trepitjar en fals. De molta veritat per desvirgar i de la mentida oficial que romania intocable.

Javier Cercas es treu de la màniga una història de dues cares que presenta com una entrevista falsa. Com si el treball periodístic de “Anatomía de un Instante”, la seva obra anterior, seguís adherida al seu cervell de narrador. L’objectiu. Un tema, una conjuntura, una situació, que, per tots els que l’hem viscuda, desbanca en emoció a temes de la Guerra Civil i la postguerra. Perquè va ser la conquesta de la nostra llibertat individual més que la recuperació de les llibertats col·lectives, perquè va coincidir amb la nostra adolescència. Tant si volen com si no. En aquest sentit, els nostres Liang Shang Po particulars, els de l’autor i el lector, corren paral·lels, en el meu cas, des de l’Instante. El fet serveix per reivindicar el narrador, per la seva lucidesa, per la prosa i l’estil, pel paquet que converteix aquest “Las leyes de la Frontera” en una lectura trepidant i intensa, sincera i amb les dosis justes de poesia, amb uns punts d’emoció que, com cops de puny, s’enfonsen, directes, en els nostres estomacs lectors.

Una lectura sense trampes (bé, una, la veu cantant, de vegades, sembla que se li escapi de les mans a l’autor) que funciona como un metrònom quan reparteix els moments de la trama i presenta els punts calents de l’argument. Amor, camaraderia, aventures, una frontera blava en mig de la morralla i la misèria d’una vida acabada de descobrir. I, com sol passar en aquestes històries, i ja són moltes, la veritat paga els plats trencats, per acabar abandonada en el marge del camí, quan ens han dit mil vegades que no paga la pena tocar-la.
Una vegada mes, doncs.

Share Button

Cafè, copa i puro (I)

“Les últimes voluntats” – Graham Swift (1996)

Vaig obrir la finestra com si em faltés l’alè. Vaig notar l’aire i el fum als narius, la vida a les extremitats i els diners d’en Jack que em feien un forat al cor“.
Tres amics i un mig fill. Un verduler, un enterramorts, un apostador professional i el mig fill, venedor de cotxes. Londres. Uns veterans de la Segona Guerra Mundial s’enfronten a una darrere missió, llençar les cendres del company Jack al mar. En principi, res complicat. Fins que comencen a rememorar les putades de la vida. Un trencaclosques, un homenatge al “Mentre agonitzo” de Faulkner. Un viatge interior ple de revolts, una reflexió sobre l’amistat i els últims capítols que tots haurem d’escriure un dia o un altre. Vic, Lenny, Ray i Vince. Amor, odi i desamor. La fórmula clàssica pel mal de coll.

{{{{{{}}}}}}

“My Weakpoint – Fang (1997)

Banyoles Girona, tiene un lago y un negro disecado que devolvieron a su país de origen, en África. Niebla, comúnmente baja, frío en invierno, calor en verano. Banyoles aulló un tiempo cuando Fang existía y se hacia oír, antes de desaparecer por el lago. Fang, Fango en catalán. Que no el colmillo inglés. Material moldeable como sus canciones avanzadas en el tiempo, desubicadas de lugar, furiosas en el vacío. A cuatro manos, dos son las de Jaume Garcia, guitarra y multiusos, las otras dos son las de la bella Mariona Aupi, voz, cuando se lanza a estrujar tu cuello con sus aullidos y su pasión de dama del lago. Un oasis, una isla en medio de la nada. Fang fueron eso en 1997. Ahora son como otro cuerpo disecado, material antropológico de museo, una muestra. Sus discos dorados colgando de un árbol para espantar aves glotonas. Antes fueron fuego, brasas, cadenas, aullidos, voces, humedad, cavidades, altares, letanías. Un oasis flotando en medio de un lago, una isla en pleno desierto. Un sueño disecado. Gasolina que arde un momento en el aire cargado. Un aullido que estrangula almas y parte corazones. Un testamento sin herencia. La de los discos que cuelgan en las ramas de los árboles. Esperando el invierno.

Share Button

Después del repaso

Creo que voy a ir a por el….

Sí… he pasado por mis páginas habituales. Un dos tres cuatro…. todo largo como un

Cuando creí que esto iba a vencer el brazo incorrupto de la tele, andaba como muy equivocado. Al igual que en tiempos pasados, he llegado a sobarme delante del PC. Rrrrrr….
Ya, resulta estúpido. Es que estoy poniéndome a la altura de las circunstancias.

En lugar de salir a hacer unas…

…nos hacemos la ilusión de que vamos a prender algo. O eso es lo que parece. Que vamos a desmontar algo. Que nos vamos a convertir en los soldados de la nueva era.
El encierro resulta fabuloso ahora. Gratificante. Fuera hace frío, es de noche. No hay más que ojos de ventanas mirando el exterior con expresión muerta.
Alguien

Y todo el mundo ríe.

Sólo nos preocupa quién ocupará la puerta de Víctor Valdés. Algún imbécil pide a Casillas.
Yo me conformo con la cabeza de un enano.

Y cada vez que escucho Wagner me entran ganas de invadir Polonia, Estudios Centrales. TVC.

Lo dicho/Lo dit

Share Button

1957 (d’una foto de Leopoldo Pomés)

Leopoldo-Pomés-Barcelona-1957-2Puja sense esma al tramvia. És dissabte tarda i toca veure la Tere, la noia amb qui fa un any festeja. Va ser la mamà qui els va presentar, en un berenar de la parròquia, tothom vestit de diumenge i regat en colònia. La Tere ven peix a la Boqueria i la mama vol que s’hi casi quan ell torni de la mili. Amb dos sous fan pel pis i a ell li guarden el lloc al taller. Així s’estalvia una boca a taula, que són cinc a casa, comptant la iaia. S’ho té tot estudiat, la mama: mili, boda, pis i nens. Com fa quan va a plaça i reparteix els calers que duu per les parades on compra.
El tramvia s’atura i ell s’encanta amb el tràfec de gent. El nen que emprenya i la mare que li pega, el paio del bigoti que s’insinua a una amb cara de minyona. La mirada li fuig per una escletxa entre els cossos del passatge. Cap a les llambordes que ja corren amb els cotxes. L’ensopiment, d’un sospir, se li empassa un perfum fort barrejat amb pudor d’una boca i de puro acabat de fumar.
Va vestit d’estrena. El serrell, raspallat ben amunt, com el ianqui aquest que ara canta. També en sap ell de provocar mirades i somriures, li ho diuen les noies quan el guipen de darrere les revistes. La Tere no és pas lletja, però en podria tenir d’altres. Una rossa, per exemple, li agraden, amb ulls blaus, com les que surten a les pel•lícules. Però cal fer cas a la mama. Mili, boda, pis, nens.
A Triomf pugen tres monges i una nana. També, un paio estrany que no para de mirar-lo. ¿Un marieta? Quan el tramvia arrenca, el paio fa aparèixer una càmera de fotos de la jaqueta. En un tancar i obrir d’ulls, apunta i dispara. El flash encega un segon el passatge. Perquè les monges vegin les portes del cel i la nana imagini unes futures cataractes. I ell? Ja es veu, a l’església, de boda, amb la Tere i la família. Feta la feina, el fotògraf vola del tramvia. A ell, la vista li va al darrere. Hauria? Un sotrac i un “fes cas a la mama” el claven a lloc. “Mili, boda, pis, nens”, xisclen les vies que el porten amb la Tere.

Share Button