Patria – Fernando Aramburu (2016) (I la fi d’ETA)

 

“El encuentro se produjo a la altura del quiosco de música. Fue un abrazo breve”

 

El nobel Elias Canetti ho explica a les memòries, quan, després d’assistir a la protesta per l’assassinat del canceller alemany Walther Rathenau, es veu atrapar pel dilema d’escollir entre la persona i la massa. Un nacionalista ultradretà havia mort el canceller en considerar que aquest arrossegava l’honor del país quan intentava negociar el deute d’Alemanya amb els països guanyadors de la Gran Guerra. Vint anys després, l’arribada de Hitler al poder donarà resposta al dilema de Canetti. Persona o massa? Hitler i els seus estrategs dels uniformes, les banderes i les desfilades acabaran llençant Alemanya a la bogeria del III Reich i les seves conseqüències.
Patria” d’Aramburu escull la persona per provar de donar opinió del conflicte basc.Com la literatura fa des de les tragèdies gregues, l’autor cerca uns personatges arquetips i un dia a dia, unes famílies, uns interessos, un poble, uns costums i fa el seguiment d’aquestes vides per aconseguir una imatge polièdrica del tema de la violència a Euskadi. 640 planes, una línia cronològica que l’autor mou a conveniència, una veu omniscient que explica els fets des de la distància i que permet reflexions puntuals en primera persona dels protagonistes. Una estructura de capítols curts, protagonitzats pels diferents personatges, dona velocitat de creuer a la lectura, de tal manera que. la narració flueix i no encalla. 640 planes? Potser siguin massa. La versemblança de la història? Aquest potser sigui el punt feble del llibre. Coincideixo amb l’opinió de Pau Luque sobre aquests arquetips que de vegades freguen l’estereotip. Aramburu ho explica des de l’objectivitat i eludeix els bàndols. Però la violència genera violència i marcar una línia a terra que determina actituds i activitats d’uns i altres. Llavors el dibuix de determinades històries queda macat, malgrat l’esforç de l’autor. Brilla la malaltia d’un dels personatges que sembla voler passar per metàfora de la història; l’obsessió per una idea, el virus d’un conflicte intern que trenca vides i dissol famílies i l’esperit de superació per treure’s del damunt l’infortuni. Aramburu deixa fer al pes de fets, al quefer biològic de la natura humana que finalment troba el lloc que li correspon. Treu de l’equació partits i associacions; hi són, però surten com pinzellades ambientals, com l’engrut que demana la història. Finalment queda la persona al final de l’embut, sostenint amb paciència mil·lenària aquesta piràmide invertida feta de milions de veus i decisions que ens plouen al damunt cada dia. Com passa al llibre, al final quedem sol amb l’adversitat, que és allò que resta de l’odi i el dolor quan han passat els altres, la massa de Canetti, cridant consignes i prenent decisions genèriques, les quals acabaran girant-se contra les vides del carrer que van i venen de la fleca a la carnisseria, del bar a la plaça, del banc al dispensari. Una roda que gira i es repeteix i que té un nom comú, sense que haguem de gratar-nos gaire la closca ni posar-nos filosòfics. Se’n diu egoisme. Allò de no veure més que el nostre rostre al mirall.

Per reblar el clau, el “Sense Ficció” TV3:
La fi d’ETA

Share Button

Promos: l’art de veure TV3.

Del 93 al 99, vaig passar a TV3 un dels millors moments de la meva vida. Bàsicament, per la gent que vaig conèixer i per l’ofici que vaig aprendre, que m’hauria donat de menjar si no hagués decidit anar-me’n a casa a escriure.

Feia promos, els anuncis de la programació de la cadena. Vaig tenir la sort de viure un moment brillant de la cadena. “Poble Nou”, “Nissaga de Poder”, “Les 1000 i una”, “Estació d’Enllaç”, “Malalts de Tele”, “Ciutadans” i la saga produïda per Úbeda i Escribano. “Aquest, Any, Cent”. “La memòria dels Cargols”. La cadena va assolir el lideratge de les audiències per qualitat i nosaltres érem al darrera, parint la comunicació dels programes, sota la vigilància de direcció, cadascun dels responsables amb les seves dèries i criteris. Recordo que, tornant de dinar, m’esperaven els canvis de les peces que s’havien lliurat pel matí i que els directors es miraven mentre menjaven.
L’únic tema que no tocàvem de la programació era el tema dels informatius. Un assumpte sensible i complicat que era preferible evitar. Compartint edifici, veies que aquella gent jugava a una altra lliga. Que la gent del CPA feia el farcit de la cadena, Esports parlava del Barça, però a la planta baixa del CEI era a on es jugaven els quartos de la cadena. La cara de restrets i d’amargura que es gastava la majoria de redactors era l’evidència de la pressió a la qual eren sotmesos, amb el cap d’informatius al capdavant. Parlem de l’època Pujol Aznar. De quan van destituir Cruyff i va arribar Van Gaal. Jo recordo aquell temps com si fos ahir.
Les promos no tenien cap secret. Miràvem el programa, escollíem els trossos més destacats i pensàvem alguna ocurrència per a locutar que lligués el fet, un titular que generés sinergia, com agradava dir al nostre cap, el difunt Josep Maria Ferrer Arpí. Les promos s’inserien a la franja publicitària, amb l’avantatge que significava emprar moments d’alta densitat d’audiències: entre mig milió i un milió de persones, asseguts davant del seu televisor, s’assabentava de la programació que els volíem vendre.
Amb els anys la vessant política de la cadena s’ha anat cruspint la part pública de la seva funció. Allò de posar a dit un director amb zero experiència en l’ofici i especialista del gènere polític. TV3 ha deixat de ser pública per a estar al servei dels partits i de les seves institucions. La caiguda de les audiències té a veure amb això, independentment de la rutina i de l’envelliment dels seus treballadors. La cadena la fa el target fidel dels seus espectadors, els professionals atorguen al públic allò que troben als estudis de mercat, però aquesta manera de veure la tele, hereva del monopoli de TVE, no té reemplaçament. El jovent no està per orgues ni per a Happy Days. El discurs que les cadenes privades espanyoles volen el seu pastís no justifica la pèrdua d’audiència, TV3 no té la competència directe d’una cadena catalana amb un pressupost similar. No té competència. Si en tingués, si existís una altra tele catalana amb un 10% d’audiència diària, el sector audiovisual rutllaria diferent per als professionals i productores de casa nostra.
Llavors, veig la peça aquesta de divendres passat i revifo el menyspreu de la gent d’informatius quan els proposaves idees. Recordo els TN’s de Salvador Alsius, Bonastre, Àngels Barceló, Fina Brunet i companyia; allò de saltar-se les normes, i veus això d’ara. Amb el judici del cas Palau a tocar, amb la merda que els està caient a la vella colla de Convergència pel cas 3%…

Llavors, us pregunto, excompanys meus, què és això? Informació o Promos?

No, companys, no és això.

Share Button

El intelectual es un misántropo – Alfonso Berardinelli (2015)

Anotació

“Personalmente no me siento un intelectual como categoría, clase o grupo social interesante desde el punto de vista político. No me gusta tomar partido. Prefiero explicarme lo que sucede antes que expresar mi indignación un día sí u otro no. Cuando uno toma partido, se militariza y deja de considerar que el adversario también podría tener razón: no siempre, pero alguna vez”.

“Entre el Ser que reencontrar y la Máquina que hacer funcionar, algunos simplemente, se siente incómodos. Piensan que ‘algo no va bien’. Ésta podría ser ya una primera definición del tercer tipo de intelectuales, el de los Críticos: quizás el más extendido pero también el más débil y el menos prestigioso. Los Críticos son y se reconocen como individuos a disgusto, llenos de dudas, sin poder, y a menudo con la sensación de estar solos. Sus experiencias son corrientes, no parecen especiales ni especializadas. Pero nadie ha dicho que sean fáciles de comunicar o de compartir. Por un lado está el Ser, o Dios, o los Dioses, el Absoluto, el Inicio y el Fin, la Verdad y su Deconstrucción. Por otra parte están los imperativos prácticos, el Progreso, la colectividad, las estructuras, las superestructuras, las infraestructuras, el Estado y el Mercado: y la necesidad de hacer funcionar todo esto para procurarse desarrollo, crecimiento y beneficio. Atrapado entre estas entidades opresivas, al crítico le queda poco espacio. No sabe proponer soluciones de validez universal. Cree y no cree pero siempre en algo relativo y minúsculo”.

& Swans: “The Glowing Man”

Share Button

Rock Springs – Richard Ford (1987)

“El pensaba que ella regresaría un día al hogar, y que la vida volvería a comenzar. Pero yo me había hecho a la idea de que las cosas acaban y jamás vuelven a empezar, lección nada difícil de aprender cuando no se ha visto sino eso en el entorno. Y en aquel momento me pregunté únicamente si mi madre me había mentido alguna vez, y – si lo había hecho – en qué…”

rock-springs

Richard Ford reflexionaba hace unos días sobre la victoria del presidente Trump en un artículo en El País. Podemos darle las vueltas que queramos, pero siempre ha ocurrido igual con los candidatos favoritos y los pretendientes.Damos el éxito a uno y gana el otro. Pasó con Ronald Reagan ¿Cómo van a poner a semejante actor chusco de presidente? Lo fue. Llegó Bush padre para aprovechar el derrumbe del muro soviético y encendió el asunto árabe. Llegó de Arkansas el outsider Clinton para batir contra pronóstico al héroe de la guerra del Golfo. Ocho años después, reaparece Bush padre reencarnado en el hijo para derrotar al glamouroso Al Gore y continuar con la faena en Oriente Medio. Ellos, quienes sean, se lo guisan y se lo comen, esperan su turno para sus ocho años limitados de mandato. Esperan sabiendo que les llegará la tanda. ¿Cómo podía ganar Trump? Pregunten a sus ciudadanos. Seguro que muchos dirán que les importa un rábano.

Ford se pregunta por el fracaso cuando en el 87 describió las causas en los cuentos de este “Rock Springs”. Vidas devastadas sin principio ni fin, vidas elementales en cuanto a necesidades básicas, sobrevivir con el dinero justo, cualquiera de sus personajes podría aseverar que sin el mañana vivirían mejor. Repetición automática de los errores, delinquir, engañar sin cargo de conciencia, porque los planes son los que son. La gente de sus historias, practicantes de un carpe diem nihilista, no van a esforzarse por encontrar una solución. Ni aún menos ponerse a arreglar el país. Motel, coche robado, fantasías de minas de oro. Cambiar de faena, de un bar a una bolera o a una granja, de pareja, aquella por aquella otra que está igualmente desesperada. Reincidir. Robar. Aceptar la condena y hasta que le liberen. Venir de una guerra, meterse en otra y perder, por supuesto. ¿Cómo a esta gente va a importarles lo que pase en la Casa Blanca? Leyendo el libro vemos a Trump como una proyección social de esa gente, esa gente que no vota, por supuesto, que debe despertar el jueves de la votación preguntándose si hay algo importante qué hacer hoy y no recordar. ¿Realmente les va importar quién mande? Y por lo que parece son legión. A partir de aquí, los grupos de presión de arriba se reparten el pastel. Ocho años unos, ochos años otros. Y no hay más cera que la que arde.

Eye of a hurricane, listen to yourself churn.
World serves its own needs, dummy, serve your own needs.
Feed it off an aux speak, grunt, no strength.

Share Button