El Club – Pablo Larrain (2015)

Pederàstia i església. A “Spotlight“, pel·lícula guanyadora de l’Oscar 2016, es parlava d’una mena de patologia provocada pel celibat, una causa i un efecte entre l’abús de menors i l’estricta solteria dels sacerdots catòlics. Més enllà de la certesa de les conclusions, és notava l’estil deus ex machina de Hollywood de trobar un element extern, sinistre, inconcret i previsiblement invencible, que funcionés al gust de tots per tal d’evitar que el castell de cartes de la pel·lícula s’ensorrés. Això, independentment de la certesa dels fets d’un cas real, i de les diferents implicacions d’una societat majoritàriament protestant i d’una indústria de capital principalment jueu. El fet és que el tractament periodístic de la pel·lícula acabava tibant de la manta i descobria una xarxa immensa de casos i denúncies que la mare església vaticana havia anat ocultant a mida que se’ls presentaven.
La visió de la xilena “El club” s’estima més el relat del pla curt. Deixa les presumpcions i les anàlisis, les revelacions i els girs inesperats, i s’estima més que l’espectador jutgi sense gairebé filtres, situant-li la mirada a la vora mateix de les pells dels protagonistes. La cinta ens duu a Boca, una petita població lluny del món, a la Tierra de Fuego xilena. El club del títol és un centre de retir forçós per a sacerdots apartats per l’església, una presó, com la defineixen en un moment. És amb l’arribada d’un altre com ells, amb les cartes marcades com ells per un fet vergonyant, que a la casa es perd el control de la situació. Perquè el nou inquilí ha arrossegat fins la porta de la casa el focus del seu problema. L’incident trenca l’existència monòtona dels personatges i fa surar a la superfície les seves diverses raons. Perquè la justícia divina perpetrada pels homes prengui decisions, sense la necessitat del grans escàndols ni arquebisbes panxuts repartint admonicions. Una hora trenta justa, un tractament explicit com un cop de puny, la llum i el color de la fotografia contrasta amb la duresa i l’abandó perquè les escenes es converteixin en estampes de pintures renaixentistes. La història crema els sentits de l’espectador per la manca d’embuts, pel dolor. Sense necessitat de màquines de Déu. Per això tenim els seus fills, que fan la feina bruta en el seu nom, a canvi d’una hòstia consagrada, ves per on.

Share Button

El gabinete del doctor Caligari – Robert Wiene (1920) & DJ Zero (als plats)

Muda des dels anys 20, però musicada aquest divendres, 25 de febrer, a la Filmoteca de Barcelona, per Raül Pratginestós, conegut com a Dj Zero en l’àmbit musical. L’expressionisme silenciós i la seva història de somnàmbuls, doctors i confusions va fluir amb l’ambientació musical escollida per Zero. La selecció de fragments o cançons, extrets de vinils inèdits en la sobreproducció de la indústria discogràfica, van ajustar-se d’inici al relat. La tensió de la història, els cops d’efecte, amb aquell primers plans maquillats, rebien una acurada replica musical amb l’accent posat en el rock progressiu alemany, les velles bandes sonores de terror italià o el so industrial que sempre ha planat, invisible, per la història de la música. Un experiment per gaudir a l’ensems d’una copia pulcrament restaurada que es repetirà els pròxims mesos amb altres joies mudes de l’expressionisme alemany i altres primeres figures de l’ambientació musical. Seguirem informant

kabinett

Share Button

El procés – Frank Kafka (1914) Fragment

“El tribunal no quiere nada de ti. Te recibe cuando vienes y te despides cuando te vas”

el proceso de kafka

Apenas se había alejado el sacerdote unos cuantos pasos cuando K. le gritó en voz muy alta: “Por favor, espera”. “Espero”, dijo el sacerdote. “¿No quieres algo más de mí”?, preguntó K. “No”, dijo el sacerdote. “Antes has sido tan amable conmigo”, dijo K., “y me lo has explicado todo, y ahora me despides como si yo no te importara nada.” “Es que ahora tienes que irte”, dijo el sacerdote. “Bueno”, dijo K., “compréndelo.” “Comprende tú antes quién soy yo”, dijo el sacerdote. “Eres el capellán de la prisión”, dijo K., acercándose al sacerdote; su regreso inmediato al banco no era necesario como se había imagiando, podía muy bien quedarse aún allí. “Por consiguiente, formo parte del tribunal”, dijo el sacerdote. “¿Por qué tendría que querer nada de ti? El tribunal no quiere nada de ti. Te recibe cuando vienes y te despides cuando te vas”

Share Button

Zazie al metro – Raymond Queneau (1959)

Per a encetar els Seixanta, el superrealisme de Queneau es troba amb la Nouvelle Vague cineasta de Louis Malle. Amb Zazie la insuportable fotent la vida a tothom. Pessigades i preguntes fora de lloc en tecnicolor. La història rutlla segons l’alquímia de la novel·la. A tota màquina amb la col·laboració de Jaume Fuster en la traducció i l’esforç d’adaptar llenguatges col·loquials. Travessem París a lloms d’un diàleg embogit. Riurem com el vent de la Tour Eiffel a la Sainte Chapelle. Però amb el metro no hi podrem comptar. Faran vaga els dos dies que dura la història.

zazie al metro

Fragment pàgina 92:

“L’esser i el no-res, heus aquí el problema. Pujar, baixar, anar, venir, l’home ho fa tant que acaba desapareguent. Un taxi el mena, el metro se l’endú, la torre no se n’adona, el Panteó, tampoc. París no és res més que un somni, Gabriel no és res més que una ombra (encantadora), Zazie, el somni d’una ombra (o d’un malson) i tota aquesta historia el somni d’un somni, l’ombra d’una ombra, amb prou feines un deliri picat a màquina per un novel·lista idiota (oh perdó)”

Share Button