Va de noies: Mitski & Jackie (2016)


Mitski – Puberty 2 (2016)

Ahir la veia en directe en un d’aquests streamings d’ara. A tot color i en primer pla, millor que al Primavera Sound d’enguany, tot i les pantalles de l’escenari Pitchfork. Va passar igual que quan hi vaig anar ara fa un mes a Forum a provar d’aclarir-me sobre ella. So brut, veu fràgil, actitud indolent, aire oriental que tot ho trenca o distorsiona perquè no quadra amb l’estil. El guitarra, un nano ros jovenet, continuava desafinant com si allò fos un plus per a la cançó, com tirant més llenya a una mena d’aire d’improvisació que em torna a l’indie dels 90’s. Com al PS 2017, vaig durar quatre cançons i, després d’escoltar-la durant un munt de temps, segueixo sense trobar-li el què que diuen d’ella als mitjans. Sí. Algunes cançons tenen un punt, la formulació química de veu més melodia més impostura més uns arrengaments pelats i molt de soroll quan toca per contracte. Això de presentar-ho tot cru, música i lletra, això altre de parar la música i queda sola amb la veu i el seu lament infantil. Però trobo que hi ha un moment que l’oferta enfarfega. D’acord que és la seva proposta, però aquestes son les meves orelles. De les cançons del disc emergeix un cert deja vu de projecte provat i escoltat en d’altres ocasions, un interès de màrqueting d’aprofitar un segment d’un public militant. Això de posar el peu a la porta d’una paritat que equilibri l`oferta musical entre homes i dones. Hi estic d’acord, sempre que mani el gust i es deixin de banda les impostures i això d’obligar-se a un plat que no ens empassem. I a una altra cosa.

Jackie – Pablo Larrain (2016)

¿Què va passar amb Jackie Kennedy el dia que van matar-li el marit? ¿Què va passar en els dies posteriors? Aquesta prova d’esforç és el nus de la història del xilè Pablo Larrain. La mort, el comiat, el funeral, el nou president que jura el càrrec a corre-cuita, volant cap a Washington. Una usurpació de poder, segons sembla, explica el germà del president mort. El dolor que toca compartir amb el protocol, amb una mudança exprés perquè l’arribada del nou president implica guillar sense gaire demora. Els plans d’un funeral que es veurà tot el món i que ella voldrà que tothom recordi. Que es recordi que ella va convertir la Casa Blanca ensopida que va trobar en un Camelot modern, quan l’arribada del seu home al poder va donar una (suposada) nova imatge de com fer les coses. Aquell somni americà de colors llampants que Lee Harvey Oswald va acabar d’un tret precís (o això diuen). 100 minuts de pel·lícula que podien haver estat menys si Larrain s’hagués estalviat un parell de diàlegs innecessaris de Bobby sobre allò que podia haver estat i no va poder ser (perquè després a ell també el pelessin). L’obstinació i el desig d’una dona per complir les darreres voluntats davant la corrua d’assessors i vigilants que ja corren a ocupar els llocs de l’equip vacant i que llueixen més com a enemics que no pas ajudants. Allò de la lluita pel poder. O què va passar amb els Kennedy, d’estimats a odiats. Molt bé Natalie Portman. Molt bé Pablo Larrain. Allò que anomenem la intrahistòrica i que cal conèixer.

Share Button

Tarde para la ira – Raúl Arévalo (2016)

Ric encara quan escolto allò de les espanyolades que deiem als 70’s. Ric quan escolto encara gent d’aquí que denigra el producte interior brut

El motivo? Supongo que impactar. O entretener, según se mire.
La vía? Una historia rápida, un puñetazo en la cara.
La trama? Una de las de toda la vida.
Algún Giro? Colocado al milímetro, de escuela, el pastel de la historia deberá mostrarse en el momento justo, dice el maestro de guión, al fondo de la sala.
El casting? Como anillo al dedo. Ruth Díaz, sexy y entregada, Antonio de la Torre, sorprendente cara de piedra, Luis Callejo, perdedor creíble. Hasta las hostias, polvos y tocamientos, cuelan.
La dirección? De impacto, steady-cam imitando el movimiento, el accidente del principio que te levanta de la butaca, primeros planos pegados a la cara exigiendo sudor y lágrimas al actor. Más algún plano general de estos de western o de drama crepuscular.
Algún defecto? El de siempre, el sonido, esa disfunción eréctil que persigue al cine español desde su nacimiento. Entender por aproximación.
Los Diálogos? Explicaciones, las justas. Como la música, para momentos puntuales.
Encuadre y fotografía al servicio de la narración.
Tensión buscando el final de la película. 92 minutos. Todo dicho. Ni más ni menos. Premio.

Per cert, a qui l’hagi fet: Collonut, el trailer.

Share Button

Paterson – Jim Jamursch (2016)

Entre el blanc i negre i el color…

Jarmusch, poeta del cine en los 80, con su blanco y negro, su silencio, su absurdo sentido del humor, regresa (o lo intenta) al lugar de los hechos. Vuelve a probar con la poesía después de su avieso invento fallido de los vampiros y la sangre que siempre vende. Porque se trata de eso, en este negocio que no pasa por su mejor momento. Entonces imagino al director pensando una idea que le permita sobrevivir, insistiendo con su sello aparentemente minimalista y a la vez probando a vender entradas. Regresa al lugar de las flores rotas de Bill Murray, metiendo elementos de otras películas suyas: actores desconocidos, relojes y paso del tiempo, skteches de repetición diaria, reflejos en un cristal, tiros de cámara realistas, absurdo, pasmo por un lado y una cierta extravagancia. En su momento dio visión al realismo sucio literario de Carver y compañía, en un principio le salió bien lo de dibujar la indecisión en las vidas que funcionan sin mañana y dudan por exceso de alcohol o hambre, por egoísmo o supervivencia, o por falta de amor. Ha vuelto a eso, a ese realismo sucio pero con color (a pesar del chiste que se hace sobre el blanco y negro durante la película) entre magdalenas y sueños country, con conductores de autobús poetas, con la vuelta diaria con el perro, la cháchara de bar y las postales bonitas que se le pueden sacar de cada ciudad del mundo si se tiene un poco de ojo eléctrico. Y tal.

Share Button

Elle – Paul Verhoeven (2016)

És com una d’aquestes pizzes fetes al gust de tothom. Com la volen? Que dugui de tot! Sexe, traumes, enjòlit i violència.D’acord, no és gaire original la proposta, però és allò de fruir amb la desgràcia aliena.

Arrenca a partir d’una columna de Quim Monzó.La seva recomanació quadrava perfecte entre l’esperit de les novel·les de l’un i la tirada per la perversió del seu director, Paul Verhoeven.¿Què podíem esperar? Sexe a dojo d’aquest amb trauma inclòs. Dues hores i deu minuts sense deixar de patir, d’escandalitzar-te, d’imaginar i suposar, sense opció de tisora per part dels productors, que el sofriment duri el que hagi de durar i quan creus que has acabat encara li farem un parell més de voltes a la història per deixar-nos el cap com un timbal. Traumes a dojo, una teranyina d’antecedents que anem teixint durant les nostres vides, sobretot d’infantils, que com fa més temps que les duem coent a dins, són les que fan més mal quan les traiem a passeig. Llavors un munt de trames amb l’objectiu d’engalipar l’espectador ¿És important el culpable? Sí, però tampoc tant, Tenim Isabelle Huppert i amb això fem. Passen dies que són setmanes, balla tota l’estona l’arc temporal, però la tenim a ella donant-ho tot tota l’estona. Sense botox ni la pell estirada. La tenim amb Michael Haneke i “La Pianista” voltant tota l’estona durant la pel·lícula,sense ensumant mocadors bruts ni fent-se mal, però la tenim donant-ho tot i jugant amb el plaer, embrutant-nos la ment amb el seu joc.També tenim “Instint Bàsic” amb Huppert i sense la mediocre Sharon Stone. Tenim Hitchcock, pare i mestre del gènere, especialista en dones amb traumes i perversions, però amb un extra de cargolament per tal de fer-ho modern. Tenim nou suspens, amb mòbils, videojocs, cotxes de gamma alta, famílies decadents, enganys i religió. Encara que tampoc és això. ¿Potser una denúncia al maltractament? ¿Al maltractament que ens prodiguem nosaltres mateixos al llarg de les nostres vides?  ¿Potser per culpa de l’avorriment?¿Per culpa del patetisme al qual sovint ens entreguem? O només és provocar-nos durant dues hores i deu minuts

Share Button