Tarde para la ira – Raúl Arévalo (2016)

Ric encara quan escolto allò de les espanyolades que deiem als 70’s. Ric quan escolto encara gent d’aquí que denigra el producte interior brut

El motivo? Supongo que impactar. O entretener, según se mire.
La vía? Una historia rápida, un puñetazo en la cara.
La trama? Una de las de toda la vida.
Algún Giro? Colocado al milímetro, de escuela, el pastel de la historia deberá mostrarse en el momento justo, dice el maestro de guión, al fondo de la sala.
El casting? Como anillo al dedo. Ruth Díaz, sexy y entregada, Antonio de la Torre, sorprendente cara de piedra, Luis Callejo, perdedor creíble. Hasta las hostias, polvos y tocamientos, cuelan.
La dirección? De impacto, steady-cam imitando el movimiento, el accidente del principio que te levanta de la butaca, primeros planos pegados a la cara exigiendo sudor y lágrimas al actor. Más algún plano general de estos de western o de drama crepuscular.
Algún defecto? El de siempre, el sonido, esa disfunción eréctil que persigue al cine español desde su nacimiento. Entender por aproximación.
Los Diálogos? Explicaciones, las justas. Como la música, para momentos puntuales.
Encuadre y fotografía al servicio de la narración.
Tensión buscando el final de la película. 92 minutos. Todo dicho. Ni más ni menos. Premio.

Per cert, a qui l’hagi fet: Collonut, el trailer.

Share Button

Paterson – Jim Jamursch (2016)

Entre el blanc i negre i el color…

Jarmusch, poeta del cine en los 80, con su blanco y negro, su silencio, su absurdo sentido del humor, regresa (o lo intenta) al lugar de los hechos. Vuelve a probar con la poesía después de su avieso invento fallido de los vampiros y la sangre que siempre vende. Porque se trata de eso, en este negocio que no pasa por su mejor momento. Entonces imagino al director pensando una idea que le permita sobrevivir, insistiendo con su sello aparentemente minimalista y a la vez probando a vender entradas. Regresa al lugar de las flores rotas de Bill Murray, metiendo elementos de otras películas suyas: actores desconocidos, relojes y paso del tiempo, skteches de repetición diaria, reflejos en un cristal, tiros de cámara realistas, absurdo, pasmo por un lado y una cierta extravagancia. En su momento dio visión al realismo sucio literario de Carver y compañía, en un principio le salió bien lo de dibujar la indecisión en las vidas que funcionan sin mañana y dudan por exceso de alcohol o hambre, por egoísmo o supervivencia, o por falta de amor. Ha vuelto a eso, a ese realismo sucio pero con color (a pesar del chiste que se hace sobre el blanco y negro durante la película) entre magdalenas y sueños country, con conductores de autobús poetas, con la vuelta diaria con el perro, la cháchara de bar y las postales bonitas que se le pueden sacar de cada ciudad del mundo si se tiene un poco de ojo eléctrico. Y tal.

Share Button

Elle – Paul Verhoeven (2016)

És com una d’aquestes pizzes fetes al gust de tothom. Com la volen? Que dugui de tot! Sexe, traumes, enjòlit i violència.D’acord, no és gaire original la proposta, però és allò de fruir amb la desgràcia aliena.

Arrenca a partir d’una columna de Quim Monzó.La seva recomanació quadrava perfecte entre l’esperit de les novel·les de l’un i la tirada per la perversió del seu director, Paul Verhoeven.¿Què podíem esperar? Sexe a dojo d’aquest amb trauma inclòs. Dues hores i deu minuts sense deixar de patir, d’escandalitzar-te, d’imaginar i suposar, sense opció de tisora per part dels productors, que el sofriment duri el que hagi de durar i quan creus que has acabat encara li farem un parell més de voltes a la història per deixar-nos el cap com un timbal. Traumes a dojo, una teranyina d’antecedents que anem teixint durant les nostres vides, sobretot d’infantils, que com fa més temps que les duem coent a dins, són les que fan més mal quan les traiem a passeig. Llavors un munt de trames amb l’objectiu d’engalipar l’espectador ¿És important el culpable? Sí, però tampoc tant, Tenim Isabelle Huppert i amb això fem. Passen dies que són setmanes, balla tota l’estona l’arc temporal, però la tenim a ella donant-ho tot tota l’estona. Sense botox ni la pell estirada. La tenim amb Michael Haneke i “La Pianista” voltant tota l’estona durant la pel·lícula,sense ensumant mocadors bruts ni fent-se mal, però la tenim donant-ho tot i jugant amb el plaer, embrutant-nos la ment amb el seu joc.També tenim “Instint Bàsic” amb Huppert i sense la mediocre Sharon Stone. Tenim Hitchcock, pare i mestre del gènere, especialista en dones amb traumes i perversions, però amb un extra de cargolament per tal de fer-ho modern. Tenim nou suspens, amb mòbils, videojocs, cotxes de gamma alta, famílies decadents, enganys i religió. Encara que tampoc és això. ¿Potser una denúncia al maltractament? ¿Al maltractament que ens prodiguem nosaltres mateixos al llarg de les nostres vides?  ¿Potser per culpa de l’avorriment?¿Per culpa del patetisme al qual sovint ens entreguem? O només és provocar-nos durant dues hores i deu minuts

Share Button

El Club – Pablo Larrain (2015)

Pederàstia i església. A “Spotlight“, pel·lícula guanyadora de l’Oscar 2016, es parlava d’una mena de patologia provocada pel celibat, una causa i un efecte entre l’abús de menors i l’estricta solteria dels sacerdots catòlics. Més enllà de la certesa de les conclusions, és notava l’estil deus ex machina de Hollywood de trobar un element extern, sinistre, inconcret i previsiblement invencible, que funcionés al gust de tots per tal d’evitar que el castell de cartes de la pel·lícula s’ensorrés. Això, independentment de la certesa dels fets d’un cas real, i de les diferents implicacions d’una societat majoritàriament protestant i d’una indústria de capital principalment jueu. El fet és que el tractament periodístic de la pel·lícula acabava tibant de la manta i descobria una xarxa immensa de casos i denúncies que la mare església vaticana havia anat ocultant a mida que se’ls presentaven.
La visió de la xilena “El club” s’estima més el relat del pla curt. Deixa les presumpcions i les anàlisis, les revelacions i els girs inesperats, i s’estima més que l’espectador jutgi sense gairebé filtres, situant-li la mirada a la vora mateix de les pells dels protagonistes. La cinta ens duu a Boca, una petita població lluny del món, a la Tierra de Fuego xilena. El club del títol és un centre de retir forçós per a sacerdots apartats per l’església, una presó, com la defineixen en un moment. És amb l’arribada d’un altre com ells, amb les cartes marcades com ells per un fet vergonyant, que a la casa es perd el control de la situació. Perquè el nou inquilí ha arrossegat fins la porta de la casa el focus del seu problema. L’incident trenca l’existència monòtona dels personatges i fa surar a la superfície les seves diverses raons. Perquè la justícia divina perpetrada pels homes prengui decisions, sense la necessitat del grans escàndols ni arquebisbes panxuts repartint admonicions. Una hora trenta justa, un tractament explicit com un cop de puny, la llum i el color de la fotografia contrasta amb la duresa i l’abandó perquè les escenes es converteixin en estampes de pintures renaixentistes. La història crema els sentits de l’espectador per la manca d’embuts, pel dolor. Sense necessitat de màquines de Déu. Per això tenim els seus fills, que fan la feina bruta en el seu nom, a canvi d’una hòstia consagrada, ves per on.

Share Button