El Mort Viu

Dimecres, 27, va morir Peret. Com acostuma a passar, la premsa del dia següent va donar prioritat als elogis i als recordatoris. Que si inventor de la rumba i rei de les olimpíades del 92, l’alegria de la vida i actualment català independentista de pedra picada. Els polítics no van perdre l’ocasió de dir la seva amb quatre ratlles de gabinet de premsa i el president va ser el primer de visitar la capella ardent que van muntar al Saló de Cent. El procés també va fer seu el mort amb unes quantes metàfores i reflexions patriòtiques suades. Res que no passi amb el traspàs d’un mort nostrat.
L’any 91 jo treballava a la companyia de discos PDI del passeig de Gràcia quan Peret va decidir tornar del seu recolliment religiós. Els propietaris del segell, enlluernats per la figura i la llegenda, van tirar la casa per la finestra; l’amic Pere ho va aprofitar a la seva manera per col·locar a la seva gent: Chipen, Ramonet, Joel i els Amaya. L’operació rumba de la companyia va resultar un fracàs, començant per aquell “No se pue’ aguantar” (PDI, 1991) del mestre que no s’aguantava per enlloc. Es pot parlar de la crisi econòmica de l’any 93 (jo vaig perdre momentàniament la feina), del canvi de format del vinil a CD que va encarir el producte astronòmicament i que va iniciar la caiguda de les vendes fins el desastre actual. Però sobretot era pel concepte musical de l’operació, erroni per xaruc i passat de moda, perquè tot sonava igual, a la tirada salsera que van donar les produccions als discos, que traïa el concepte pop original de la rumba. Un acudit sense gràcia, sense ciència ni coneixement, una fugida endavant per tenir al mestre content, tot desaprofitant el cop d’efecte de les Olimpíades. L’altre dia llegia que “Gitana Hechicera” (cançó extreta del “No se pue’ aguantar”) havia estat l’himne olímpic. Que no ens encegui la passió periodística, senyor Cervantes: van ser-ho el “Barcelona” de la Caballé i el Freddie Mercury i el “Amigos para siempre” de Los Manolos. Quan al juny del 93 vaig marxar de PDI per anar a pencar a TV3, vaig demanar explicacions al director de la companyia per aquella desfeta que amb els anys va acabar amb PDI. Va ser patètic veure com aquell home que havia estat el meu cap general assentia a les recriminacions que vaig fer-li sobre la manca de coneixement comercial del món de la música. Tot i això encara van treure-li uns quants discs, fins el 96, amb cap dels quals la carrera de l’amic Pere va reeixir.

Divendres, 29, va venir a dinar a casa el Miquel Montfort, amic i músic guitarrista de fa una pila d’anys. Després de l’arrós, el meló i els cafès, vam passar una estona escoltant i xerrant de música. Va ser amb el Miquel que vaig descobrir els Surfing Sirles, un dimecres sant de fa uns anys. Un bolo a mitges amb els rotunds Mujeres, al pati del darrere d’un edifici comercial de la Diagonal a tocar del Corte Inglés. Va ser una sorpresa de les que no s’obliden, per la rauxa, la gràcia, el coneixement i la descaradura, i per aquelles lletres punyents que aquell dia van passar a ser nostres. Lo següent va ser comprar el disc i foradar-nos el cervell. D’aquell concert conservo el record de la Carmen, mare dels Caballero, dient-me allò de “no digas nada malo que son mis niños” i al pare Caballero jugant la carta del veterà exigent. Però la banda va passar la prova amb amplitud. Amb la fórmula secreta del soroll i el progrés, la poesia i la nostàlgia. Després de tres discos, els Surfing Sirles ja no existeixen. O no existeixen fins ara. Eren fent el seu “London Calling” particular, per anomenar-lo d’alguna manera, quan la desgràcia va sortir-los al pas, enduent-se a dos elements del projecte amb una setmana de marge. I tal. Divendres vam escoltar-nos aquest definitiu “Música de Consum” que la mort va desfigurar. Un disc que en un país normal hauria fet un mal espectacular, amb llegenda o sense, per les lletres i melodies que són himnes d’arrossegar la gent al carrer. Però ens entretenen amb política i pilota. El Miquel no havia escoltat el disc, coses de músics, del dia a dia saturat, de la feina i d’altres històries, i crec que el va sorprendre.

Només cal posar l’orella per veure com les coses canvien i tot gira amb el vent a favor, com ens allunyem d’aquell infame rock català de finals dels 80’s que va coincidir amb la tornada olímpica del Peret i el final d’una moguda que cremava bitllets amb ànsia cocaïnòmana. Del vinil al CD i al vinil. La repetició de la història, dues cares d’una moneda, la sort i la desgràcia. Amb perruquí o sense. Sense mare ni pare. O allò del Naltros no som violents, no senyor!, però ens hi acabarem tornant, quin remei.

Share Button

El país petit i la confitura

il·lustració de KSMF. http://kurokaismf.blogspot.com.es/

il·lustració de KSMF. http://kurokaismf.blogspot.com.es/

“Una història ben inventada no té per què semblar-se a la vida real; la vida s’obstina amb totes les forces en semblar-se a una història ben inventada” Isaak Babel

L’any que vaig passar a Mallorca, el primer consell que van donar-me va ser que vigilés amb les opinions, que d’una taula a una altra, fent un cafè o dinant, algú me la podria prendre i utilitzar-la, si arribés el cas, per perjudicar-me. És un dels inconvenient dels països petits; surts del teu jardí i et fiques en el del veí. Aquí tothom coneix algú que coneix algú altre, i a la següent reunió de companys d’escola un s’assabenta de la darrera malifeta, que combina amb l’última hora de qualsevol confidencial, especialista en xafarderies. Fa anys que ho sabem sense que calgui viure a l’ull de l’huracà. Una anècdota i una altra, i es consuma el trencaclosques.
De la confessió queda la poca vergonya dels garlaires oficials del país quan parlen de sorpresa i decepció. El tigre no brama ni espanta i ja poden cantar-li les quaranta. És el risc de patinar en política, els implicats ho saben i es protegeixin amb maneres poc esportives. La sorpresa del cas és la quantitat de ganivetades que s’ha endut, un pilot, fins el mànec i quines ganes que et tenia. Per allò de la caiguda més dura. Malgrat l’assumpte de l’estiu pinta a estampa japonesa, a immolació pel que li han fet al fill amb un “para lo que me queda en el convento, me cago dentro” i que si no ens voleu, doncs que li donin pel sac al procés.
L’estafa, més enllà dels milions, és l’herència que ens deixa: un país que li ha rigut les gràcies, que ha adoptat l'”avui no toca” com expressió de normalitat democràtica i que ara justifica la “relliscada”, com el pagament al seus serveis. Ara per ara, som sis milions de peixos al cove. Com arengades ben endreçades dins d’un barril.

Share Button

Miroir Noir – Propter Nuptias – Eat Meat

Dos en un, nou espai, la mateixa carn.
Canvi d’emplaçament, Nova exposició.

El català Rai Escalé i l’eslovac Milos Koptak presenten “Propter Nuptias”, una exposició itinerant que va engegar el setembre a l’església Rochuskapelle de Munic, que va continuar l’octubre a la galeria Blokker de Madrid i que ara arriba a la sala Eat Meat en la nova ubicació del carrer Mònec, 17, en el centre de Barcelona.
Una exposició que també és un llibre (editat amb el recolzament del ministeri de cultura eslovac), que és un treball de la memòria en el temps, que són nuvies, però que també podrien ser “verges, monges o prostitutes“, espectres de llocs abandonats, aparicions en velles residències sumptuoses que encara aguanten el pas del temps. La visió crua d’allò que anomenen el Dia Més Feliç en la vida de les persones. Una nova mostra de l’explotació del concepte bellesa, motor d’exhibició d’aquest dos artistes units per internet, el temps i els mapes. De Barcelona a Bratislava, un munt de nuvies els miren passar, dubtant ara entre llençar l’aliança i el ram i arrencar a córrer lluny del seu promès i l’altar. O no.

Miroir Noir són quatre mans pintant alhora des del 2007, És Goya, Velazquez y Saura, Kafka i el mite del Gólem, els jocs macabres d’Isabel Bathory amb els malsons de Franco i Stalin. Cervesa i Borovička. Barroc Punk. Trànsit pictòric, barreja i ironia. Obsessió per no repetir.

Divendres, 28, a partir de les 19:00, l’associació Eat Meat s’acosta al centre de Barcelona, instal·lant l’activitat de la galeria en un nou espai. Serà al carrer Mònec, 17 del nostre barri gòtic favorit.
I com diuen des del carrer Alzina del barri de Gràcia: Nou espai, la mateixa carn.

Share Button

Arnau Bach – Suburbia (2013)

Arnau Bach (Barcelona 1981) Fotògraf de “Paris Match” i “New York Time” per aquesta banda del planeta.

Vaig trobar la foto aquesta a la expo “A cop d’ull” del Palau de la Virreina de les Rambles. El conjunt del retrat acollona quan ens fiquem dins. Pel nano que surt de la foscor amb la pistola, per les mirades dels dos nois que perdonen la vida al fotògraf que acaba de robar-los la imatge. Com destaca el moment de sorpresa, que també és de dubte i que apunta a la violència. És l’instant de vacil·lació en la que balla la vida, en aquest cas, la de l’intrús Bach que acaba de entrar en les seves vides sense permís. Riuran després igual que en la foto d’un casori? O demanaran explicacions per l’excés de confiança? El dubte queda en l’aire, en el poder de la instantània, en allò que captura i queda per sempre en el paper, lluny del moment de por i de suor freda, també de la imprudència inconscient, d’aquell àngel que de vegades ens acompanya, per penjar-lo en la pared d’una expo, per ser contemplada des de la seguretat de la distància.

Share Button