16 Festes de Gràcia, Plaça Joanic

Imatge

Joanic 16

6.5 euros entrepà i beguda.
Pakistano” crida un italià amb pinta de boy-scout a un company davant de l’amo del bar.
Brexit” crido jo mentre imagino el barri convertit en paradís fiscal.
“Lliure circulació de divises”, canten les carns molsudes i morenes que acaben d’arribar.
Cervesa fresca”, proclama l’amo del bar.
“Anem per feina“, pensa la homeless que tira cap a la plaça, mostrant la vora d’unes calces blanques per damunt d’uns texans gastats.
La línia 4 duu més passatgers de la platja que de la banda de la Trinitat.
La parròquia canvia l’ànima per panades argentines que tenen totes el mateix gust.
La Sara arriba i tirem cap a casa.
Dormir“, podria expressar la fatiga d’un treballador sortint de l’estació.
D’altres, vermells del sol, arrosseguen neveres i para-sols.
La plaça Joanic és una veu constant. Un banc de peixos.
El tren que circula per sota nostre aixeca un núvol d’aire calent.

boca de metro

Share Button

16 Festes de Gràcia, Perla amb Verdi

Imatge

bota perla 1

El nen camina cap el pare en la primera cursa espacial per la terra. Darrere, la mare guaita aquelles passes petites amb felicitat crispada. Una passa i ara balla la cama, una altra i la sola pren terra, més o menys com hem fet tots alguna vegada. Com un senyal de bonaventura, els patins amb rodes del carrer de la Perla donen la benvinguda al nano. “Seràs allò que vulgui ser”, profetitzen els patins, les rodes i els cordills alhora, “sempre que tingui a veure amb velocitat”

bota perla 2

Creua, llavors, entre pare i mare el típic grup de guia turístic i forasters amb presses de one day-all Gràcia’s Parties. La marabunta s’endú el nen Verdi avall, cap el punt de fuga habitual de la plaça de la Revolució.

verdi in the morning

Uns operaris de l’ajuntament reguen el carrer des d’una cantonada, a la vora, uns nens del barri miren córrer l’aigua pel terra mentre fan veure que pixen i que van pets. Segur que algú ho farà aquesta nit.

Share Button

Basquiat /Stott Sincronized

Jean Michel Basquiat, (1960-1988) Producte típicament NYC, típicament 60’s. Pares divorciat, vida de carrer, sexe, drogues i rocanrol. Producte de la Factory d’Andy Warhol. Primitivisme, fusió del concepte graffiti amb el llenç, producte dels típics marxant d’arts, víctima de milionaris especuladors de les cotitzacions d’altri. Mort abans d’hora d’una sobredosi, per a la revalorització total de la seva obra. Un cop de puny a l’estomac. ¿Per quan una retrospectiva per aquí a prop?

Andy Stott. productor i Dj de Manchester especialista en música electrònica. Especialista en reinventar un estil que, tot i integrat en el conjunt habitual de generes musicals, fa temps que es troba en un carreró sense sortida. Potser sigui això de quedar-se rere l’ordinador, fiar-ho tot a l’espectacle de llums, a l’enginyeria de sons i a les drogues que hagin pres els altres. Tot el rotllo filosòfic que ens van clavar per vendre’ns el carpe diem d’aquesta música ha caducat. Queden paios amb un bon gust musical.
Una ressenya del seu darrer disc: “Too many voices”

Share Button

Bruce Davidson (1933) a la Fundació Mapfre

b davison 1

El poder de la fotografia que ha anat fent forat en el món de l’art amb ments clares i esperits lliures que poden veuen enllà del marc, els colors i les expressions. Que volen superar el missatge, trobar un vehicle de comunicació en el temps present, que lluiten contra la velocitat de la impressió i de l’obturador, que juguen amb les exposicions gairebé com ho fa el sol tots els dies del món, el gra, el paper, l’instant, que havia de ser aquell i no un altre, o aquell altre que se li va plantar al davant.

Magnum Photo

Davison troba el punt d’inici en el fotoperiodisme de Henri Cartier Bresson, a partir de la seva estada a París. L’ull li obre la ment, l’entorn i la vida dels anys 60’s hi afegeixen la consciència del temps present, l’obturador captura l’instant que balla entre la idea i el periodisme, el paper desvela l’art quan l’artista positiva al laboratori. Als USA troba el referent del fotoperiodista Robert Frank, l’actualitat i la feina posen a prova els seus límits. També, la consciència amb els seus treballs sobre la segregació racial que es practica al sud del seu país.

Magnum Photo

La feina de Davidson s’adiu en dècades tan visuals com els 60’s i els 70’s. Acompanya les càmeres de Richard Avedon i Danny Lyon (veient l’exposició, són dos noms que em venen al cap) en la tasca de plasmar l’actualitat com caçadors d’ànimes estranyes. Pren el metro, baixa al parc, entra al gueto, tracta amb els seus habitants, allà, al costat de la capital del món. El paper blanc pren el negre de la realitat més profunda, l’argent del luxe que barreja amb la foscor de l’asfalt, la perspectiva d’un edifici amb el punt de fuga blanc de la neu al parc. Dos cossos en un banc i rere d’una cantonada, la sorpresa: “De què em sona això?”

Magnum Photo

Bruce Davidson, del 28 de maig al 28 d’agost 2016, Fundació Mapfre

b davison 2

Share Button